Una setmana i mitja després del nou tancament dels teatres, els ànims estan pel terra, i l’horitzó d’un novembre en blanc esgarrifen. Mentrestant, podeu anar a missa.
Les imatges de dissabte de la Sagrada Família amb prop de 600 persones celebrant la beatificació de Joan Roig Diggle han estat la gota que ha fet vessar el got… Perquè ens remetien a un Coliseum amb un 40% de l’aforament. A la Sala Gran del TNC amb el 70%. A un Goya ple. La diferència és que tots aquests teatres estan tancats i barrats per ordre governamental.
El pitjor és que la cèlebre missa va realitzar-se dos dies després que la consellera de Salut, Alba Vergés, no sabés com explicar a TVE per què les esglésies podien seguir obertes i els teatres, no. Li va preguntar Gemma Nierga i, realment, no va saber què respondre. Pot dir que la llibertat de culte no es pot restringir (article 16 de la Constitució espanyola). Però tampoc no es pot limitar la circulació d’individus (article 19) i bé que s’ha tancat permitralment Catalunya. I s’ha limitat el dret de reunió (article 21) a sis persones. “Pujolisme pur i dur”, em deia un director tot referint-se a les declaracions de Vergés.
Al costat del Teatreneu, a Gràcia, hi ha una església evangèlica. I ahir a la tarda, estava ben oberta, amb un grup de música tocant, i una cinquantena de persones assistint a l’ofici. Al Teatreneu, la persiana restava abaixada. Incomprensible.
El pitjor que pot tenir una mesura política és que sigui arbitrària. O que no es tracti tothom per igual. Entre una missa i un espectacle teatral no hi ha gaire diferència. Són un ritual, amb unes persones que l’oficien (clergues o actors) i unes altres que el miren. Tots són allà per algun motiu, tant als temples com als teatres. I tots decideixen lliurement anar-hi, almenys en aquesta zona del planeta. Doncs, per què el govern deixa que es facin misses i no funcions? Perquè menysté la cultura. Ja ens ho imaginàvem, però ara ho sabem del cert.
La consellera de Cultura, Àngels Ponsa, va afirmar que els teatres tornarien a obrir quan l’índex de transmissió estigués per sota de l’1. Ja fa uns dies que hi som (ahir diumenge estava al 0,93) i, per tant, aquest divendres haurien de fer entrar públic a les platees. Serà així? Molt em temo que no. Perquè el mateix govern ha dit que encara no estem prou bé i que haurà d’allargar el termini de quinze dies que es van marcar el 29 d’octubre unes setmanes més.
Si això és així, moltes de les obres que estaven a la cartellera o que havien d’estrenar-se passaran a millor vida. Tornarà ‘El quadern daurat‘ o ‘La nostra parcel·la’, al Lliure? Podrem veure ‘Pedro Páramo’, que havia d’estar quatre setmanes de novembre al Romea? Hi ha obres que estan patint un segon ajornament. I no sé si el sistema pot aguantar que una peça vagi saltant en el temps i desplaçant-ne d’altres. I em diuen que, en alguns casos, no s’arribaran a estrenar.
Ponsa va afirmar amb vehemència que res no es cancel·lava, sinó que només s’ajornava. Si dius això ho has de tenir molt clar si no vols fer el ridícul. Perquè no sé què deuen pensar a Focus, per exemple, o a l’Escenari Joan Brossa, o a Temporada Alta, que si el 20 de novembre no poden obrir se’ls en va en orris el cap de setmana de programadors, el més important del festival. Es pot ajornar ‘Il Terzo Reich’ o ‘Molly Bloom’, de Romeo Castellucci i Jan Lauwers, respectivament? O el ‘Personalien’ d’Albert Serra? Es pot ajornar un festival?
Clausurar els teatres quinze dies és, en el punt en què ens trobem, assumible. Sobretot perquè s’ha continuat assajant, s’ha seguit treballant portes endins. Allargar-ho sense cap horitzó, de dues setmanes en dues setmanes, és una catàstrofe. I més quan, al sud de l’Ebre i a l’oest del Cinca, les sales estan obertes. Tot plegat sembla una invitació vergonyant a l’emigració, a deixar-ho tot i traslladar-se a València, Palma o Madrid. Ja n’hi ha uns quants que ho han fet…
