Teatre

Subvertir les normes, excel·lir

‘Mare de sucre’ és una petita revolució i és també la confirmació d’una autora, Clàudia Cedó, que no ha renunciat a la seva manera de fer, d’escriure, davant d’un càsting tan especial.

No passa sempre, que surts d’un teatre públic i tens la sensació que has vist una peça que només podia passar-hi allà, que tota aquella infraestructura mantinguda amb els diners de tots ha acomplert la seva funció. I si, a més, penses que l’obra que has viscut suposa un abans i un després en el teatre català contemporani, et quedes que no saps si pots dir alguna cosa més. Perquè has rigut, t’has emocionat, has après un munt de coses i has descobert unes vides que t’han fet dubtar de tot.

Això és ‘Mare de sucre’, la peça que ha escrit i dirigeix Clàudia Cedó al TNC. Una obra que ens explica el drama de la Cloe, una noia amb el 65% de discapacitat intel·lectual que vol ser mare. Ens parla d’un desig irrefrenable, d’una pulsió que res ni ningú no pot aturar. Però també ens parla de totes les barreres socials i culturals que haurà de salvar per, únicament, intentar-ho.

Els actors discapacitats de 'Mare de sucre'. Foto: May Zircus/TNC
Els actors amb discapacitats de ‘Mare de sucre’. Foto: May Zircus/TNC

Aquesta obra la podien haver interpretat set actors convencionals. Sense cap problema. Però ara no n’estaríem parlant. Perquè la seva grandesa rau en què, damunt de l’escenari, a banda d’Ivan Benet, Maria Rodríguez i Teresa Urroz, hi tenim l’Andrea Álvarez, en Marc Buxaderas, la Mercè Méndez i la Judit Pardàs, quatre intèrprets del grup d’Escenaris Especials que comanda Cedó a Banyoles i que provoquen que ens saltin els ploms.

Els actors ‘especials’ interpreten rols propers a ells, ja que donen vida als usuaris d’una residència per a discapacitats. Però no fan d’ells. I aquí tenim el primer punt a favor de ‘Mare de sucre’. Perquè no es tracta de plànyer quatre persones diferents i els seus problemes, sinó de gaudir-los, de descobrir-los com a actors i actrius. Transmeten una veritat que cap professional hauria sabut imprimir als personatges.

Milo Rau va dirigir 'Die 120 tage von Sodom' al Lliure el 2019. Foto: Toni Suter
Milo Rau va dirigir ‘Die 120 tage von Sodom’ al Lliure el 2019. Foto: Toni Suter.

No es tracta de dir “pobrets”, sinó de quedar meravellats amb la seva feina, com en qualsevol muntatge teatral que aspiri a l’excel·lència. Així com ens va passar, per exemple, amb ‘Die 120 tage von Sodom’, la col·laboració de Milo Rau amb la Schauspielhaus Zürich i Theater HORA, una companyia suïssa formada per discapacitats intel·lectuals. Al Lliure, fa dos anys, vam quedar bocabadats, talment com ens va passar al TNC fa uns dies.

Subvertir la norma suposava un risc enorme per a l’autora i directora. Perquè podia haver fet passar les limitacions dels intèrprets per davant de la proposta artística, que ens fixéssim més en el com que en el què. I no és així, en cap moment. La prova la tenim en les escenes còmiques de la peça, que en són moltes. En un primer moment, quan els intèrprets assagen un gag, no sabem si podem riure. No ens hi atrevim. Hem de d’esborrar del nostre cervell tots els codis. I l’obra ens hi ajuda. Fins que arriba l’hora de deixar-se anar i entendre que no hem anat a veure una peça amb discapacitats, sinó una peça sobre discapacitats. Un canvi de preposició que ho modifica tot.

Andrea Álvarez és Cloe, la protagonista de 'Mare de sucre'. Foto: May Zircus/TNC
Andrea Álvarez és Cloe, la protagonista de ‘Mare de sucre’. Foto: May Zircus/TNC

‘Mare de sucre’ és una proposta revolucionària que ens planteja el dilema sobre què poden i què no poden fer les persones com la Cloe. El progressisme ens ha dut a pensar que les hem de protegir. I si no volen que ho fem? I si desitgen un bocí de la llibertat de què ‘nosaltres’ gaudim? Aquestes són les preguntes que ens llança l’obra. Maria Rodríguez, l’educadora, li diu a Ivan Benet, el director de la fundació que els acull, durant la funció: tu vas obrir un centre perquè poguessin ser autònoms, perquè deixessin la foscor de la casa seva, ara els has d’escoltar i anar cap on t’indiquen; ‘ells’ et marquen el camí.

El teatre és aquell art que ens permet conèixer en primera persona realitats amb les quals no ens hi hauríem topat mai. No es tracta de llegir un llibre, un article, mirar una pel·lícula o un documental, sinó d’un procés d’immersió, un cara a cara, on tu, espectador, pots mirar als ulls de l’intèrpret i decidir si el que t’està explicant et commou. Això és la veritat escènica.

'Una gossa en un descampat', de Clàudia Cedó, es va estrenar a la Beckett el 2018. Foto: Kiku Piñol
‘Una gossa en un descampat’, de Clàudia Cedó, es va estrenar a la Beckett el 2018. Foto: Kiku Piñol

I ‘Mare de sucre’ és una ficció aixecada amb materials que provenen de la realitat. Primer, tenim les vides dels mateixos intèrprets, que juguen un paper fonamental. I després, l’experiència de Cedó, que fa quinze anys que va muntar Escenaris Especials i que aprofita elements propis, més enllà del seu treball comunitari, per arrodonir la peça, com una escena on la Cloe explica que, de petita, quan jugava amb les amigues d’una veïna, era sempre sucre. Aquesta anècdota prové de la mateixa dramaturga i de la seva vida amb una germana discapacitada.

Amb ‘Una gossa en un descampat’, on Cedó ficcionava el trasbals que li va suposar perdre un nadó al cinquè mes de gestació, l’autora va fer una passa decisiva a partir de la qual va aixecar una de les millors obres de l’última dècada. Va fer servir l’experiència de viure per escriure i s’hi va deixar la pell, cosa que ha repetit a ‘Mare de sucre’, on hi tenim tota la paleta simbòlica i metafòrica pròpia de l’autora. Amb això vull dir que no ha renunciat a res, que el càsting no ha condicionat l’escriptura. Un altre punt a favor.

Si ja hem entès que si els personatges són negres els han d’interpretar actors negres, quan la racialització és important, ara ens toca ampliar l’espectre. Potser la propera vegada que vulguem muntar ‘El curiós incident del gos a mitjanit’, per exemple, ho farem d’una altra manera, encara que el primer cop fos sublim.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close