Diu que no li agrada queixar-se, però no pot negar que cada dia passa per moltes situacions que s’assemblen a les que pateix el seu personatge a l’Amèrica de Sergi Pompermayer que s’estrena a La Villarroel. Tamara Ndong té 28 anys, és actriu i és negra. No ho ha tingut fàcil i s’està obrint camí de manera brillant. L’obra que dirigeix Julio Manrique és el seu primer gran aparador. Una peça, per cert, que parla del racisme que tots, catalans, portem a dins.
Tot i la seva joventut, Ndong ha treballat força. Porta uns anys amb La Fura dels Baus, amb els quals ha recorregut mitja Europa, i l’hem poguda veure ara aquí i ara allà. L’any passat va fer Nosaltres, al TNC. I fins i tot ha sortit en un anunci d’Estrella Damm. Però Amèrica és una altra cosa.
Ndong explica que l’obra “obre molts temes de debat que durant molt temps hem volgut tapar, enterrar”, com el passat esclavista d’algunes famílies il·lustres catalanes, o que Espanya va ser l’últim país d’Europa a abolir el tràfic d’éssers humans, el 1880. “Catalunya, Barcelona, és com és gràcies a aquestes persones, però s’ha de veure d’on ve la fortuna que van fer”, diu.
El seu personatge es diu Kayla i és una noia jove com ella, “que viu a Catalunya i que passa moltes situacions de racisme que jo he passat i continuo passant”. A diferència d’ella no passa una temporada a Londres i tampoc no té un xicot riquíssim que vol presentar-li la seva família.
És la primera vegada que treballa amb Manrique i assegura que s’ha sentit “molt lliure perquè ha confiat moltíssim en mi”. També ha pogut aportar coses pròpies al personatge, treballar-lo a fons, i envoltar-se d’un equip de primer nivell, en el qual hi ha Joan Carreras, Mireia Aixalà, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny.
L’actriu sap que té “un petit hàndicap”, que diu ella: “el color de pell”. Tot i així, assegura que “no soc una persona a qui li agrada queixar-se”. Alhora, reconeix que, respecte a la representativitat de les diferents minories que conviuen a Catalunya, “s’estan fent passets arran de tota la feinada que s’ha fet a través dels col·lectius de demanar visibilitat, de demanar igualtat”. I la veritat és que, de mica en mica, comença a no ser estrany trobar catalans d’origen africà, per exemple, als nostres escenaris.
Ara toca solucionar un altre tema: “Encara no hi ha prou diversitat al públic”. “Però es comença per aquí, perquè primer hi hagi diversitat en escena”, apunta Ndong.
Tema d’obertura: ‘Cauen les estrelles’, d’El Petit de Cal Eril
