Teatre / Opinió

Tant de bo

No n’hi ha, a les Illes, d’espais com La Villarroel, i també és distint aquest món empresarial que, si en tot cas existís allà, tindria el seu hàbitat natural al Trui Teatre o l’Auditòrium, on només vehiculen teatre comercial en castellà; en català, en comptades ocasions -si governa un executiu castellanista, paradoxalment, una mica més. L’ambient doncs és molt diferent a una banda i altra del mar. Més urbà, cosmopolita i capitalí al cap i casal, és clar. La sala no és plena del tot, però déu-n’hi-do. Es veu que ‘L’oreneta’ s’havia representat abans a dotze països, però mai aquí, on la duen escenificant d’ençà del 18 de febrer. Imagina’t això així a cada funció. Per a més inri, ho han assolit amb un autor català coetani i relativament jove com Guillem Clua. A la taquilla, observo que el segell Arola, amb molta traça, n’ha editat un volum amb les seves Obres Completes.

L’oreneta de Guillem Clua
Direcció: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Emma Vilarasau i Dafnis Balduz
Pròximes funcions: Teatre La Villarroel (fins a l’1 de maig)

Ja se sap. A La Villarroel, l’escenari se situa enmig i el públic es distribueix en dues zones diferents. Per passar a seure, la gent, segons com, trepitja l’escenari que al cap d’una estona serà l’arena on bregaran i s’abraonaran els dos actors. Travessar-lo ens l’aproxima, però alhora també ens acosta a ells. Això ho converteix en un teatre especial també per als intèrprets i el director, que saben que les mirades et sotgen de pertot arreu i has d’estar més a l’aguait que en un escenari en forma de T, on tens el ciclorama del darrere per poder-te parapetar. Aquí no hi ha ni rereguarda possible ni escapatòria. Els constreny el públic i el company d’escena. Només Emma Vilarasau l’abandonarà uns segons per endinsar-se a la cuina -si fos cinema, adduiríem que per necessitats estrictes del guió.

Emma Vilarasau amb el piano de cua al fons. Foto de David Ruano

A un lateral de l’escenari, una llibreria sòbria, prou desocupada. Dues cadires. A sobre d’una, un casc de motocicleta i una jaqueta de cuiro. Al mig de les cadires, hi ha una tauleta amb gots, un puf allargassat al bell mig de l’escena, un piano amb partitures a sobre i un gran banc lateral de color verd. Rere una espècie de biombo a ratlles, l’única escapatòria possible d’un escenari volgudament tancadíssim.  

El tema dels atemptats de signe islamista (París, Londres, Madrid, Barcelona, Niça, Nova York…) ha tocat de ple el cor del món occidental. La Ciutat Comtal malauradament també en patí directament les conseqüències amb l’atemptat de les Rambles. I la interpretació d’això justament aquí corprendrà forçosament el públic perquè a la peça, oi tant, també es parla d’aquell fatídic atemptat. D’aquell i de tots els altres.

Però ara aquí hauria d’afegir, com va fer famós aquell concurs de la televisió, que puc llegir fins aquí, perquè és una obra en què et sobta molt gir inesperat, molt cop de força violent i tant de canvi com potser no detectàvem en el teatre català d’ençà de muntatges com Dakota o Paraules encadenades (tots dos del 1995) de Jordi Galceran. Galceran i Clua em sembla que són veus que transiten pel mateix carril. Clua és també autor d’una producció internacional, potent i imponent com ara Marburg (2010), però també d’un èxit sonat que encara cueja com Smiley (2012), que ara saltarà a Netflix en format de sèrie. Crec que a L’oreneta hi diposita dosis d’ambdues. L’autor afirma que no són pocs els autors que asseguren que abans d’escriure sobre una realitat necessites allunyar-te’n un xic. Aquí, Clua ha gosat optar per tot el contrari.

Dafnis Balduz en una imatge de David Ruano

Hi ha quelcom que no em puc amagar. No m’escaldaré ara aquí amb el debat tediós de si és més fàcil fer riure o fer plorar. Però L’oreneta comença com si no sabés si pretenia acabar essent com Marburg o com Smiley -que, no debades, significa ‘somrient’. Les bromes i l’artèria del tema l’acosten en aquesta darrera, però així que es desenvolupa la trama, en una d’aquestes giragonses diverses que dèiem més amunt amb què Clua ens dribla amb força solvència, s’acaba topant repetidament amb un argument que de còmic no en té gens. El drama i la tragèdia s’acaben imposant. I davant la facècia el públic ja no sap com reconciliar-se amb la rialla que, a la darrera part, s’acaba fonent com un terròs de sucre. El text torna gran per si sol, com si li hagués crescut dins les mans.

A l’escenari, només hi pugen Emma Vilarasau i Dafnis Balduz. Si aquest darrer està de deu, ella, pletòrica, arriba fins a l’onze. Interpreta el personatge d’una dona seriosa, macilenta, granítica, incòlume i monolítica, però que veurem desmuntar-se a bocins. Ara em reca reconèixer-vos aquí que soc tan fan de la Vilarasau -com el mateix Josep M. Mestres, que ho explicita al programa de mà- perquè temo que no em cregueu quan vos dic que ho broda, però hi insistesc!

Podria desfer-me en elogis del vestuari, d’una il·luminació especial o d’un decorat fabulós, si aquest fos el cas. O de la banda sonora. Però no ho és. L’única música que hi ha aquí és la que aporten ells; concretament Ramon, l’alumne, que canta mentre la mestra, la senyora Amèlia, seu rere el piano. El jove que ve per aprendre a cantar interpreta L’oreneta, que dona títol a l’obra i que simbolitza l’ocell de la pau. En aquest espai enxubat que dèiem al principi se situen els noranta minuts intensíssims que dura el drama. No en poques ocasions, en mans de qualsevol altre dramaturg, la peça potser no donaria més de si. El personatge de Ramon seria convidat a partir irremissiblement de la casa i allò no podria continuar. Res més lluny del que passa aquí. Amb tanta sorpresa argumental és impossible que se’n vagin ni ell ni ningú…!

El personatge de Ramon, d’esquena, i la senyora Amèlia, de cara, en una instantània de David Ruano

Per seure, indica la senyora Amèlia, has de col·locar l’esquena ben dreta com si sentissis que amb un fil algú t’estirés des de dalt. El corregeix al començament de l’obra, però en algun d’aquests impactes sobtats som els espectadors els qui ens redrecem a la cadira cada vegada més enganxats dins la història que se’ns explica. Els nostres caps girant a banda i banda com pilotes de ping-pong per copsar la reacció que tindrà l’altre. Només són dos actors, cosa que fa que el cos a cos no pugui resultar més directe. Hem dit que ella arriba a desplomar-se -i de quina manera!-, però ell també tensa la situació i la viu.

Es retroalimenten. Creixen plegats. Mútuament, s’entenen bé actuant -això es nota força, es percep quan surten a saludar i penso que és una de les claus de l’èxit del muntatge. S’ataquen rabiüts com feres acorralades i es defensen amb dents i ungles de l’altre, cerquen fer-se mal i fàcilment ho aconsegueixen. Es furguen amb el dit a la nafra perquè la ferida cogui encara més.

Al final surten a saludar. Ho han donat tot de si mateixos. Tothom sap que l’ovació que rebran esdevindrà merescudament apoteòsica, perquè durant tota l’estona han estat colossals. La gent es posa indefectiblement dreta per aplaudir. Dormiran a pler perquè s’ho han guanyat. És el resultat de la feina extraordinàriament ben feta. Feu-vos un favor i no vos perdeu per res del món aquesta Oreneta de La Villarroel.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close