Teatre / Opinió

Tantes històries, tantes preguntes

Jordi Casanovas ha aconseguit a ‘Alguns dies d’ahir’ escriure un ‘clàssic’ contemporani que, d’aquí a una dècada, serà útil encara per explicar què va passar a Catalunya l’octubre de 2017.

El 1941, en plena Segona Guerra Mundial, mentre els nazis ocupaven gairebé tota Europa i avançaven sense fre cap a Moscou, Bertolt Brecht va escriure en tres setmanes, des de Hèlsinki, on esperava un visat que el permetés entrar als EUA, ‘La resistible ascensió d’Arturo Ui’. Una sàtira que parla d’un líder mafiós de Chicago que es fa amb el poder eliminant tota l’oposició i que és, realment, un retrat de l’ascens d’Adolf Hitler. No es va estrenar fins al 1958.

No és gens casual que Jordi Casanovas tanqui el magnífic ‘Alguns dies d’ahir’ amb el poema de Brecht ‘Preguntes d’un treballador que llegeix’ (1935), on l’autor alemany es pregunta qui hi ha, realment, darrere totes les grans gestes, sinó persones. Cèsar va envair sol la Gàl·lia? Va plorar sol Felip d’Espanya quan va perdre la seva flota? Perquè el que ens ve a dir l’obra de Casanovas és que sense gent no hi ha cap gesta possible.

Jordi Casanovas va estrenar 'Una història catalana' al TNC, el 2011. Foto: David Ruano/TNC
Jordi Casanovas va estrenar ‘Una història catalana’ al TNC, el 2011. Foto: David Ruano/TNC

Casanovas és el més brechtià dels dramaturgs catalans d’avui. Potser l’únic. Li agrada l’èpica. L’èpica quotidiana, el retrat de la gent corrent enmig d’un conflicte més gran que sovint els supera. Això era ‘Una història catalana’ i ‘Pàtria’. I ‘Valenciana’. Però també ‘Ruz-Bárcenas’ i ‘Jauría’. Peces que expliquen un moment històric. I no sols el mostren, asèpticament, sinó que hi diuen la seva, amb tot el perill que això suposa.

El dramaturg, quan parla de fets que acaben de passar, corre el risc de ficar la pota o errar el tret. Sovint, per a la literatura, cal distància per tenir el quadre complet. Però el teatre interpel·la el present, els espectadors de l’ara, i no pot defugir el que anomenem ‘realitat’. I els autors, per tant, se l’han de jugar. Crec, per exemple, que Casanovas no la va encertar a ‘Pàtria’ (Teatre Lliure, 2014), en ple auge del procés, i que avui no li agradaria recuperar-la.

Marta Ossó és Laura i Francesc Cuéllar és Jofre a 'Alguns dies d'ahir'. Foto: David Ruano
Marta Ossó és Laura i Francesc Cuéllar és Jofre a ‘Alguns dies d’ahir’. Foto: David Ruano

Però ‘Alguns dies d’ahir’ és una altra cosa. La va escriure l’any passat i segur que l’ha retocat abans que arribés a La Villarroel amb direcció de Ferran Utzet, tot i que es va estrenar al Teatre Municipal de Montcada i Reixach el 2 d’octubre de 2020. I dic que és diferent perquè amb els recents articles d’Oriol Junqueras i Jordi Sánchez on menystenen el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la peça agafa més sentit que mai. Perquè aquí, a qui tenim en escena, no són polítics, sinó una família qualsevol que, d’una manera o altra, es va implicar en el plebiscit, amb un pare que és de l’ANC (Jaume, Abel Folk), un fill que és CDR (Jofre, Francesc Cuéllar), una filla escèptica ajuntada amb una unionista (Laura, Marta Ossó) i una mare que té altres problemes (Rosa, Míriam Iscla).

La història comença amb els atemptats de la Rambla i acaba amb l’exili de part del govern i l’ocupació de l’aeroport del Prat. I el poema abreujat de Brecht. Enmig viurem l’eufòria, les pors, les preguntes, els neguits, que molta gent va sentir durant aquells dies d’estiu i tardor. I sentirem de prop un drama familiar que està per sobre del conflicte, els d’uns progenitors que no es miren a la cara des que a la mare, professora d’història, se li va morir un noi en unes colònies, cosa que la va enfonsar en la depressió.

A 'Alguns dies d'ahir', Míriam Iscla és Rosa. Foto: David Ruano
A ‘Alguns dies d’ahir’, Míriam Iscla és Rosa. Foto: David Ruano

El tempo de la peça passa pels gestos, per l’expressió, de la Rosa, brillantment interpretada per Iscla. Ella és qui rebaixa les expectatives, qui llança les preguntes, qui dubta. I qui sap que, després de tot, cal seguir vivint. És ella qui ha ensenyat el poema de Brecht als fills, qui sap que la història es resignifica amb el pas del temps.

No cal dir que Casanovas pren partit a l’hora d’oferir la seva versió dels fets. En lloc de ficar-se en una llar indepe, podria haver viatjat al bàndol contrari. D’aquest només en tenim el testimoni de segona mà a través del que la Laura explica de la Carla, la seva parella. I és prou generós al respecte. No la pinta ni com un dimoni escuat ni com una fanàtica de braç alçat. Imagino que el dramaturg ha portat a escena el que coneix més de prop. A l’hora de ficar-se en jardins espinosos, millor fer-ho jugant a casa.

Els Joglars han portat a l'Apolo 'Señor Ruiseñor'. Foto: Els Joglars
Els Joglars han portat a l’Apolo ‘Señor Ruiseñor’. Foto: Els Joglars

Els Joglars, en canvi, han decidit posicionar-se amb més contundència que Casanovas amb ‘Señor Ruiseñor’ (Teatre Apolo) on se’n foten de les posicions republicanes en un espectacle de molt curta volada que no té res a veure amb la història d’aquesta companyia a qui la política, precisament, ha destrossat. Ells, però, han passejat per tot l’estat un espectacle que, segons les crítiques barcelonines que he pogut llegir, és molt fluix i no ha interessat gairebé ningú. ‘Alguns dies d’ahir’ no sortirà de Catalunya i en això estarem com sempre, amb uns fent propaganda amb tots els altaveus al seu abast, encara que facin un teatre de mal veure, i els altres creant un clàssic contemporani d’impacte local. Si hi hagués un productor valent de l’Ebre enllà, hauria de fer que l’obra de Casanovas es veiés als mateixos teatres on s’ha muntat la dels Joglars. Però això no passarà.

Escriure teatre polític posa el dramaturg en un lloc on potser no voldria ser-hi. No crec que ‘Alguns dies d’ahir’, per excelsa que sigui, beneficiï la carrera de Casanovas, i menys ara, que li van força bé les coses a Espanya. Ha pogut estrenar a Madrid ‘Ruiz-Bárcenas’, ‘Jauría’ i ‘Kitchen’, i alguna comèdia. Però una cosa és parlar dels seus ‘temes’ a través del teatre documental, amb testimonis i dades. I una de ben diferent és oferir una visió política d’un fet que, allà, mai no han volgut mirar amb uns ulls diferents. És com si només observessin el nazisme amb les pel·lícules de Leni Riefenstahl i obviéssim ‘El gran dictador’ de Charles Chaplin o ‘Shoah’ de Claude Lanzmann, per exemple.

A més, em sembla estrany, sospitós, que els opinadors i tertulians habituals no n’hagin parlat gaire, de la peça de La Villarroel. Repasso hemeroteques i res. Potser és que és massa bona. Potser passa que si hi van el relat que venen se’ls desmuntarà com un castell de cartes de base bellugadissa. Com diu Brecht: “Tantes històries. / Tantes preguntes”.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close