Teatre / Opinió

Teatre en castellà a la Sala Gran

El TNC ha fet pujar a l’escenari una versió de la novel·la d’Almudena Grandes ‘La madre de Frankenstein’, a càrrec de la directora de la institució, Carme Portaceli, amb un molt bon resultat artístic. Gairebé cada any, el teatre de la Generalitat posa de llarg un text en castellà a l’espai amb més butaques: ha de ser així?

En el que portem de segle XXI, el TNC programa gairebé cada temporada a la Sala Gran una obra en castellà, bé en règim d’exhibició o de coproducció. I, normalment, al desembre, tot coincidint amb el període de Nadal. Enguany li ha tocat a La madre de Frankenstein, coproducció amb el Centre Dramátic Nacional de Madrid (CDN), on va ser a principi de temporada amb un gran èxit de públic, com el que tindrà a Barcelona, on queden ja poques entrades.

L’any passat vam poder gaudir de l’extraordinària Una noche sin luna, amb direcció de Sergio Peris-Mencheta i amb un magnífic Juan Diego Botto, autor també de la peça. I en temporades anteriors, hi hem vist, a la Sala Gran, espectacles de tota mena, sobretot clàssics espanyols, però també contemporanis, des de Prostitución, Mrs. Dalloway, El gran mercado del mundo a El perro del hortelano… Amb menció especial per a Lorca, de qui s’hi han estrenat La casa de Bernarda Alba, Doña Rosita la soltera i El Público, dirigides, respectivament, per Lluís Pasqual, Joan Ollé i Àlex Rigola.

Àlex Rigola va fer 'El público' de Lorca al TNC el 2015. Foto: Ros Ribas
Àlex Rigola va fer ‘El público’ de Lorca al TNC el 2015. Foto: Ros Ribas

Ja és una mena de norma no escrita, doncs, que el TNC ha d’acollir obres en castellà a la Sala Gran. Llevat de les lorquianes, coproduïdes pel centre de la Generalitat amb teatres oficials madrilenys, la majoria han vingut aixecades per companyies convidades, bé del CDN o de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic. Canvi de cromos? No sempre.

El curiós és que aquest Nadal, com en l’anterior, tindrem TNC i Teatre Lliure amb les respectives sales nobles ocupades per teatre en castellà. Enguany, amb La madre de Frankenstein a les Glòries i Yerma a Montjuïc. L’any passat, amb Una noche sin luna i la mateixa Yerma. I no és que ens vingui d’aquí, però mentre els teatres privats ofereixen funcions en català, els públics ho fan en castellà, cosa que comença a ser una mica estranya.

El Nacional, per exemple, no està obligat a fer teatre en castellà, ni a ser soci dels teatres oficials de l’estat. El paguem els catalans. I punt. Del CDN, el “Clásico” i companyia també en paguem una part, els catalans. I no es pensin que venen gratis… Allà, a Madrid, només una vegada s’hi ha representat teatre en català, amb la versió que va executar Josep Maria Benet i Jornet de La plaça del Diamant, que va estar cinc dies de maig de 2008 al Valle-Inclán. Enguany, per exemple, s’hi ha sentit ja o s’hi sentirà portuguès, alemany i francès. I l’any passat, italià, portuguès i polonès. Han portat produccions del TNC, però en castellà.

Sílvia Bel va protagonitzar la posada en escena de Toni Casares de 'La plaça del Diamant' de 2007. Foto: David Ruano/TNC
Sílvia Bel va protagonitzar la posada en escena de Toni Casares de ‘La plaça del Diamant’ de 2007. Foto: David Ruano/TNC

Tampoc no es diu enlloc que el TNC hagi de promoure el patrimoni cultural espanyol. Sinó que, al punt 2 dels seus objectius, s’hi proclama que ha de “fomentar i projectar la llengua catalana”. El cas de Lorca és a part per una raó ben simple: és un dels grans dramaturgs universals del segle XX. A més, va tenir una relació molt estreta amb Catalunya i se’l representa contínuament arreu i fer-lo aquí en català seria ridícul, encara que no impossible. Però, la resta?

No sé si el Nacional és el lloc on s’hi ha de fer teatre clàssic espanyol, és a dir, Lope, Tirso, Calderón… Des d’El gran mercador del mundo (2019), no se n’hi ha representat cap. Els muntatges del “Clásico”, que dirigeix Lluís Homar, solen passar pel Romea, potser un lloc més adient. En temporades anteriors, havien pujat a la Sala Gran des de Fuente Ovejuna‘ a El alcalde de Zalamea.

El 2017, el TNC va portar la producció d''El perro del hortelano' de Lope de Vega feta pel Clásico. Foto: CNTC
El 2017, el TNC va portar la producció d”El perro del hortelano’ de Lope de Vega feta pel “Clásico”. Foto: CNTC

Tampoc no sé si és l’indret per portar-hi una Mrs. Dalloway. Si El pes d’un cos, de Victoria Szpunberg, va al CDN en castellà, el mateix hauria de passar aquí, a la inversa, amb la novel·la de Virginia Woolf. La diferència és que els intèrprets catalans parlen castellà i els d’allà no saben la llengua de Guimerà. Què es pot fer, doncs, perquè deixem de ser els petits i els que demanen disculpes? Doncs, que es canviïn els actors i les actrius, per molt famós que sigui el que ocupa el paper protagonista.

Amb La madre de Frankenstein la cosa es complica. La factura de l’espectacle és excel·lent. Blanca Portillo i Pablo Derqui fan un tàndem de primera i saben portar damunt les espatlles una funció de quatre hores que ens porta al Madrid de mitjans dels anys cinquanta, amb tota la negror del franquisme. L’escenari és terrible: un manicomi de dones. I hi apareixen personatges sinistres, com Antonio Vallejo-Nájera. Portaceli firma un treball de primer nivell. Però, per què ha triat justament aquesta novel·la per fer al seu TNC?

Té raó quan diu que la novel·la d’Almudena Grandes tracta una època sobre la qual tampoc no hi ha gaire material. I, a més, se centra en un espai fosc, on apareix rampant el masclisme furibund, el robatori de nadons, l’eugenèsia i la repressió feixista. Al final, tanmateix, parla de Madrid i del que hi passava en aquell temps.

Pablo Derqui i Blanca Portillo a 'La madre de Frankenstein'. Foto: Geraldine Leloutre
Pablo Derqui i Blanca Portillo a ‘La madre de Frankenstein’. Foto: Geraldine Leloutre

Què ocorria a Barcelona aleshores? Doncs, la bibliografia és llarga i podríem citar, per exemple, Nada de Carmen Laforet, Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, El vent de la nit de Joan Sales, La marge d’André Pieyre de Mandiargues, L’àngel de la segona mort de Julià de Jòdar. Al TNC, a més, va estrenar-se Victòria, de Pau Miró, que tenia la vaga de tramvies de 1951 com a teló de fons. Com és que ningú no s’ha atrevit a portar una novel·la de Marsé al teatre? Llevat del que va portar a terme Oriol Broggi al Lliure, res. I el TNC sí que seria el lloc per fer reviure el Pijoaparte.

Tot és qüestió de triar i no dubto que Grandes va ser una autora que, generacionalment, es troba molt a prop de Portaceli i que la directora deu haver llegit i admirat, com molts lectors catalans. Tot i això, encara no entenc què hi fa La madre de Frankenstein a la Sala Gran del TNC. Com tampoc no he entès per què el Lliure va muntar La nostra ciutat de Thornton Wilder. Dues grans produccions, enormes.

A les sales grans dels dos teatres, per exemple, no s’hi exhibirà aquesta temporada cap peça d’un autor contemporani català. Fa anys que ningú que escriu en català no disposa d’un repartiment com els de La madre de Frankenstein i de La nostra ciutat. Potser el Justícia, de Guillem Clua, va ser l’últim i va guanyar tots els premis. A la resta del món, es barallen pels dramaturgs d’aquí, llevat dels teatres públics d’aquí. Una paradoxa ben catalana.

Juan Diego Botto interpretant 'Una noche sin luna'. Foto: Marcos Gunto
Juan Diego Botto interpretant ‘Una noche sin luna’. Foto: Marcos Gunto

Les tries personals són determinants. Però algunes han d’estar molt i molt justificades, sobretot quan, entre els teus objectius, tens el de “fomentar i projectar la llengua catalana”. Si es tracta de portar peces excepcionals de Madrid, que només poden exhibir-se al TNC, com Una noche sin luna, que el Lliure no va voler, no hi ha res a dir.

Si es tracta de muntar espectacles en castellà, el corpus literari escrit des d’aquest racó de món en aquesta llengua és prou important per fer-li cas al teatre que paguen tots els catalans, als quals, sens dubte, els vindria de gust gaudir de Si te dicen que caí, Los mares del sur o La ciudad de los prodigios. També podrien aixecar el cap del terra i adonar-se que hi ha dues novel·listes, Irene Solà i Eva Baltasar, que s’han menjat el món en els últims anys i que si fossin franceses o alemanyes, ja haurien vist unes quantes produccions de les seves obres als seus teatres públics.

P.S.: El CDN programa, de vegades, algunes funcions en català dels espectacles que han nascut en català, com el cas de la ‘Hedda Gabler’ d’Àlex Rigola (12 de desembre), coproducció del Lliure. També ha passat amb ‘Karaoke Elusia’ i ‘Una gossa en un descampat’, totes dues de la Sala Beckett.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close