Les obres que assalten els grans escenaris del país busquen situar-se en un terme mitjà que intenta no empipar ningú mentre que les poques que sí que es posicionen ideològicament, sovint en espais petits o públics, són tan evidents que només atreuen els convençuts.
Hi ha una frase atribuïda al dramaturg nord-americà Tony Kushner que ha fet fortuna en el món del teatre: “Els musicals són de dretes i el teatre de text és d’esquerres”. Hem de suposar que l’autor d’Àngels a Amèrica, quan deia això, es referia al fet que els musicals, gènere ensucrat per antonomàsia, no plantegen preguntes i es dediquen a cantar a la vida. I el teatre de text, al seu torn, prova d’incidir en la societat col·locant-se com un mirall.
A priori, és així. Però què passa quan aquest mirall mira a terra, o al cel? Quan a la cartellera no hi ha ni gaires preguntes ni gaires qüestions candents? O quan tot es mira des del mateix prisma? Quan s’assumeixen fets i comportaments que no són gens normals? Quan es tracten de biaix situacions escandaloses?
Un dels mèrits de L’oreneta de Guillem Clua, per exemple, era que parlava de l’LGTBI-fòbia des d’un context molt proper que, d’entrada, no era gens evident: el d’una mare que ha perdut un fill en un atemptat contra la comunitat gai. A Àngels a Amèrica, Kushner feia el mateix amb la sida: construir un relat sobre la gran xacra de finals del segle XX amb un personatge central que era, alhora, botxí i víctima.
Però aquestes dues peces són, més aviat, l’excepció perquè el que està de moda és amagar el cap sota l’ala. Penso en una obra que està tenint molt d’èxit al Goya, La trena, de Laetitia Colombani, gràcies a tres actrius que es deixen la pell per aixecar una peça commovedora. Quin és el missatge que t’emportes del teatre quan surts? Sí, que les dones han estat i són les sacrificades del nostre món. Però també que el sacrifici d’una pobra dona de l’Índia salva (estèticament) una dona rica del Canadà. Sembla que a ningú no li preocupi com és que l’Smita fa el que fa, maltractada, perduda. Mentre ella intenta treure el coll del pantà, dues dones del Primer Món se n’aprofiten.
En sentit oposat, podríem anar a l’Assaig sobre la ceguesa del TNC. El portuguès Nuno Cardoso, amb la dramatúrgia de Clàudia Cedó a partir del clàssic de José Saramago, ha ordit una peça portentosa estèticament i té el mèrit d’haver ideat un engranatge interpretatiu en què aviat ens oblidem que uns actors parlen en català i altres, en portuguès. Però tot és tan evident, sobretot després de la pandèmia que hem patit, que no sé si una obra on els dolents són molt dolents i els bons són molt bons és gaire atractiva avui dia.
El 2018, amb menys recursos, la companyia La Danesa va portar a escena l’Assaig sobre la lucidesa del Premi Nobel i tot era més transparent. El discurs polític era subjacent sense deixar de ser directe. Comparar aquell muntatge que es va estrenar al Lliure i el del TNC és com posar damunt la balança un Ferrari i un Corsa, però, tot i això, és útil per calibrar com es fa servir la ideologia al teatre contemporani.
Si mirem què ha passat en aquest país en els últims quinze anys, de vegades va bé tenir memòria teatral. Segurament, el millor retrat social (i polític) que s’ha portat a escena és la Història catalana de Jordi Casanovas. I, recordant-la, és fàcil entendre l’atzucac on som, ja que aquest és un poble amb massa renyines internes per alçar el cap i tirar endavant.
Amb raó, Carme Portaceli sempre diu que totes les obres tenen una ideologia al darrere, tant si la manifesten com si no. Així que podríem afirmar que La trena és socialdemòcrata (de Primer Món) i l’Assaig sobre la ceguesa és esquerra woke (conscienciada i tova). Pretty woman seria conservadora (casposa) i Grease, extrema dreta.
Què passa amb l’avantguarda? És curiós que, històricament, se l’ha relacionat amb l’esquerra, però sovint s’oblida que molts avantguardistes il·lustres (Marinetti, Munch, Dalí, etc.) van acabar presoners del feixisme. I que les formes no cal que es corresponguin amb el fons.
L’avantguarda intenta provocar amb noves maneres, fer-nos sortir dels llocs comuns, introduir-nos en noves esferes de pensament. És el que feia Angélica Liddell a The Scarlett Letter, una oda a la masculinitat escrita i interpretada per una dona que ha estat una icona del feminisme que va trastocar moltes sensibilitats. I és el que no feia Lola Arias a Lengua madre, una peça de teatre documental que no va agradar ni al públic femení a qui anava adreçada, tot i tocar temes força sensibles amb intèrprets que ho havien viscut en carn pròpia.
De vegades és millor no dir res, simplement mostrar. Al festival TNT d’aquest cap de setmana passat, els Monte Isla, sense dir ni piu, van oferir-nos un espectacle esplèndid sobre la manera de mirar el món. Donde empieza el bosque acaba el pueblo és una filigrana escènica on, a partir de la pregunta “quina distància hi ha entre nosaltres i el món?”, Andrea Pellejero i Adrià Girona ens fan adonar que tot passa pels nostres ulls. Una peça que hauria de visitar tots els grans teatres del país.
En canvi, María Salgado i Fran Cabeza van estar una hora parlant sense parar a Jinete Último Reino Frag. 1 per no dir-nos absolutament res. Amb la supèrbia, a més, dels que es creuen posseïdors de la paraula, poetes de l’infinit. Una autèntica tortura.
Marina Garcés, a Nova il·lustració radical (Anagrama), posa damunt la taula un dels grans mals del nostre temps, l’“analfabetisme il·lustrat”, que vindria a ser això de parlar per no dir res, en un món, el nostre, on la credulitat campa lliurement. I deixa clar que la millor arma per combatre aquest estat on donem massa coses per bones és la crítica. La crítica radical.
En el nostre teatre n’hi ha ben poca, de crítica. Ens conformem a commoure, tocar la fibra, emocionar. Però això no hauria d’estar renyit amb la crítica. La celebrada El mètode Grönholm, per exemple, destil·la una mala bava impressionant contra el sistema. Ens mostra la vilesa humana portada a l’extrem i ens petem de riure. El mateix podríem dir de Negrata de merda de Denise Duncan o ‘Un déu salvatge’ de Yasmina Reza.
Cada espectador és, evidentment, lliure de pensar el que vulgui sobre les obres que veu. I tant li pot atraure el teatre de dretes com el d’esquerres, però el que “consumeix” el públic de cada ciutat és un reflex de la ideologia dominant en cada racó de món. A Berlín no saliven amb musicals carrinclons del segle XX. Aquí, sí.
