Imagina escriure enmig d’una pandèmia. La pandèmia potser no farà que el teu text sigui més rodó, més acurat, sinó que potser posicionarà qui escriu en una tessitura nova: la d’un cosmos restringit.
Imagina la teva ciutat arrasada per la pesta, amb tints de purgatori. Potser tancada, com ara, però amb pires de cossos, amb amenaces divines de pecat i expiació. Les cases, marcades. La por a dintre de casa, a dintre del cos per aquella devastació invisible que es manifesta amb grans bubes fosques que vessen quelcom que devia ser semblant a la bilis negra. L’empestat és, potser, un melancòlic? D’on surt aquell líquid negre com el quitrà? Són els animals, van dir; són les puces, van dir; són les rates, van dir. Devia ser com ara, els carrers deserts vigilats per les forces d’ordre públic i, mentrestant, la vida bullint a les cases i la música sortint airosa per les finestres, sense ésser afectada per l’excepcionalitat que ens fueteja. No saps si hi ha alegria en els cants, però saps que encara hi ha maneres d’enfrontar-se a la por, maneres d’abandonar el claustre del jo o, contràriament, enfonsar-s’hi tant que es fa peremptòria la música.
El paper de qui escriu en la pandèmia. Penso molt en el paper de qui escriu, de qui llegeix. Penso en l’afecte que remou les imatges i les seves representacions. La virtualitat s’ha convertit no només en un present continu sinó, pràcticament, en l’únic possible. Hi ha el que ocorre a les cases i als hospitals, i hi ha el que ocorre al món. L’escissió arriba en el moment de la conciliació. Penso en el Teatre de la Crueltat, en la diferència que hi ha entre la comoditat de l’espectador allunyat de l’escena per una estructura que l’enlaira, i l’escena que ocorre enmig del públic, amb el públic, com la dels Misteris d’Eleusis i les celebracions de Dionisos. Penso en la separació que hi ha entre la representació i jo per un espai físic on estic protegida: m’afecta, però no m’implica. Qui se suïcida ja no és l’actor, sinó qui tinc a la vora. Qui estima és qui tinc al meu costat, qui crida, qui plora, qui demana.
La nostra pandèmia ha arribat com un malson, una fita inesperada en el temps d’un aclucament de parpelles: la por i l’espectacle que la instaura, escampada ràpidament com una hemorràgia. Com és que ets jove i escrius sobre el desastre? Cauria, possiblement, en el discurs fàcil que tracta la història d’invenció. Invenció o no, som testimonis de finals d’època, de sacsejades que fan trontollar l’aparent calma del temps, i passem d’ésser espectadors a, inexcusablement, actors. En la passivitat o en l’acció, no ens és possible defugir el contacte, la transformació, el canvi que exerceix en nosaltres l’aparició sobtada d’un element disruptiu. Això és la pandèmia: reestructuració que travessa en primer lloc el cos, el condiciona i remou els privilegis.
Anaïs Nin escriu que Pierre desitja inaugurar un Teatre de la Crueltat, perquè l’objectivitat en el teatre és una entelèquia i el drama real és el que ocorre al carrer, entre la gent, en l’amor, la mort, el pànic. Un teatre real que, paradoxalment, és més teatre fora de l’espai. El cos malalt és el lloc del Teatre de la Crueltat. La por deixatada per sofriment del cos és el dinamisme del Teatre de la Crueltat. Amb cada catàstrofe s’inicia la caça de bruixes que ens hauria de portar cap al culpable, però, què significa viure enmig de la pandèmia? Creiem que comprenem el desastre, però, ara que ens veiem immersos en ell i que compartim un espai on virtualitat i facticitat es confonen costa destriar, perquè els límits són confusos avui, l’escenari que habitualment tenim a l’abast és l’individu sol davant la pantalla. Què creure enllà de tot? Com alliberar-nos de la imatge? No sé si caldria parlar en termes de veritat o ficció. La virtualitat ens permet potser dissoldre les barreres entre el públic i l’escena on es desenvolupa el drama: som conscients que habitem un gran espai on ocorren infinits successos al mateix temps. La nostra capacitat d’adaptació ens posa en risc: quin paper de tots és el meu?
Aquests dies se’ns manifesta la gran quantitat d’obres que ja han parlat de les grans malalties, les pandèmies del pànic i les mesures catàrtiques: no sortir, assenyalar l’empestat en el pitjor dels casos, reforçar el missatge de la por. Rilke, Camus, Artaud, el Parsifal de Richard Wagner, Samantha Schweblin, Strindberg, Didi-Huberman, Joyce Mansour i Blai Bonet…Què és allò específicament humà en aquest estat d’excepció? Què ens posa en comú a tots al llarg dels temps? Antonin Artaud en el 1938 fa una comparativa a El teatre i el seu doble entre la pesta i el teatre. El desastre social generalitzat mou aquelles pulsions silenciades en un desbordament de vicis sense límits, d’actuacions en massa pel pànic de morir. La història de les pandèmies –la del desastre- és semblant a la del teatre, ens diu Artaud: véncer- la o perir. També hi ha al teatre quelcom victoriós i venjatiu que es juga en l’escena. En l’epidèmia, la por és la possibilitat de mort immediata, d’estar afecte per un perill invisible que de sobte cau al no-res, inaugurant un nou espai: el cos com a escenari. Aquí entra el Teatre de la Crueltat, en paraules d’Artaud: “les accions, quasi sempre violentes, s’anteposen a les paraules, alliberant així l’inconscient en contra de la raó i la lògica”. Comprar desesperadament paper higiènic. Tanmateix, fora del teatre, s’imposa la nova forma de relacionar-se amb l’altre des del confinament a través de la pantalla, en actuació conjunta d’acompanyament en les múltiples solituds.
Confinats en un estat d’excepció per amenaça de col·lapse sanitari que propicia el desastre econòmic, quin és el teatre on participem ara, clausurades les sales del món i introduïts en la sala de la nostra interioritat? Si estem sols, si no hi ha més espectadors que les blanques parets de la casa, potser algunes folrades de prestatgeries de llibres, quin és l’espai possible per al teatre? Per a qui actuem quan, en realitat, on vivim és un cementeri de morts i memòria? Dissociats del món però, alhora, més implicats que mai. Succeeix el teatre fora o dintre de nosaltres? Què és teatre sinó espai de tensions, de destins, d’eleccions?
