‘L’alquimista’ de Michael de Cook és una d’aquelles obres de fons que no es veuen gaire a la cartellera de Barcelona, com si el teatre hagués abandonat una certa missió ètica i ho hagués apostat tot a l’estètica i l’anècdota del moment.
La reflexió no està gens de moda als grans teatres. És com si els debats importants que sacsegen el nostre temps, des del narcisisme a la posició de l’ésser humà en l’auge de la intel·ligència artificial, no fossin prou interessants per atraure el públic. Només el feminisme ha aconseguit fer-se un lloc, i una mica la identitat. La resta sol ser pur entreteniment i mirada curta. I els únics que mantenen una certa flama de les idees són les companyies de caràcter experimental.
Les preguntes que es feia Shakespeare o Txékhov continuen vigents, bé en la veu d’un Hamlet enfollit que es demanava ser o no ser, bé en la d’un Àstrov que veia com la mà de l’home estava devastant els boscos. On les trobem, en el teatre contemporani, les qüestions cabdals del nostre temps? Qui pensa sobre el poder, la dissidència, la humanitat?

D’aquí que ens hàgim de felicitar perquè el TNC ens estigui servint L’alquimista, versió de Michael de Cook sobre L’obra negra de Marguerite Yourcenar, una novel·la que recula fins al segle XVI per oferir-nos la vida d’un home, Zenó Ligre, que és un dels grans personatges de la història de la literatura. Diu coses com aquestes: “Entre el Sí i el No, entre l’a favor i l’en contra, hi ha immensos espais subterranis on el més amenaçat dels homes podria viure en pau”.
En Zenó pagarà amb la vida la llibertat de pensament en una època, com em recordava De Cook no fa gaire, no gaire diferent de la nostra. Una època de transició, aquella, entre l’edat mitjana i l’esplendor del Renaixement, quan l’Església va haver de posar a funcionar a tota màquina la Inquisició perquè veia que perdia poder i ànimes a dojo. En Zenó pensa i això es paga. Però, des de la presó de Bruges, quan ja sap que li queda poc abans no l’executin, no es penedeix de res.
El director belga ha aixecat un muntatge on no hi ha res debades. Mana la paraula, el Zenó de Francesc Garrido, i les batalles dialèctiques amb el prior dels Cordeliers (Teresa Urroz), amb el guàrdia (Babou Cham) i el seu cosí Enric-Maximilià (David Vert). La posada en escena no es queda enrere, sempre a l’altura de l’aposta. La presència d’un músic durant tota la funció (Jürgen de Bruyn) accentua atmosferes, ens fa mirar enrere.

No es tracta, ni de bon tros, d’una proposta d’època. De Cook juga molt bé amb el temps, tot introduint músiques i elements extemporanis, cosa que ens apropa la mirada de Zenó sobre el món, una escala de grisos que és molt del nostre segle i dels humans d’avui. Res no és el que sembla. I tot té un preu, ens ve a dir l’alquimista.
L’estètica de De Cook és molt flamenca i alhora estranyament flamenca. Perquè el text està per sobre de tot. Ens fa pensar, tanmateix, en la línia de Guy Cassiers o en la Needcompany, on sempre trobem discursos molt contemporanis, tant si s’enfronten a l’Orlando de Virginia Woolf com a les tragèdies de Shakespeare.

No ens estranya que Europa, de ple, s’hagi abocat a la novel·la dels segles XX i XXI per muntar-les als teatres. No hi ha obres teatrals bones? I tant, que n’hi ha, però el nivell de producció és tan alt que no n’hi ha prou. I en una lliga que és continental, els creadors es barallen per estrenar textos i la novel·la t’ofereix l’oportunitat de la primícia. A més, la narrativa atorga un gran grau de llibertat al director i/o dramaturg que busca més enllà de les circumstàncies del moment. El teatre, a més, té aquesta capacitat d’arribar tard.
L’alquimista és una obra que podria comparar-se a Els ocells de La Calòrica i a moltes de les peces que la companyia de Joan Yago i Israel Solà han portat a escena, com La nau dels bojos. Ells sí que estudien i busquen transcendir el moment, sovint amb discursos que, a partir de la història, s’enfronten a la contemporaneïtat.

Les peces d’El Conde de Torrefiel són també tot idees. Pablo Gisbert és un bon lector d’assaig, de Mark Fisher a Boris Groys. I sovint d’aquí neixen les seves creacions, com La plaza o Una imagen interior. També les d’Agrupación Señor Serrano, més de caràcter sociopolític. Mai ningú no ha explicat tan bé el capitalisme com Kingdom o el conflicte entre el món ric i el pobre com Birdie. Ells sí que ens van parlar d’intel·ligència artificial a The Mountain. I ho tornaran a fer a Una illa, aquest estiu.
El feminisme sí que s’ha fet un forat. No només a escala macro, amb l’exigència de la paritat, sinó també a petita escala. Per això és rar que un espectacle com Sucia, de Bàrbara Mestanza, s’hagi quedat en el cercle menut dels teatres de proximitat. A Madrid es va estrenar a l’Abadía, i aquí el tenim a l’Akadèmia, un teatre més aviat difícil per a una proposta de tant d’abast.

Mestanza ens parla de la culpa i de la por, sentiments que va travessar després de patir un abús sexual. Fa una proposta estètica molt potent, amb diferents giragonses textuals interessants, com fer que qui comenci a explicar la història sigui un actor (Pep Ambròs). Sí, és autoficció, però poc importa, perquè la història és universal. Salvant les distàncies, el seu personatge és un tros de Zenó. O més aviat la seva mare, que al TNC interpreta Anna Moliner.
Ja sabem que els musicals o les comèdies de bulevard únicament ens aportaran una bona estona, si tenim sort. Però el teatre no pot desaparèixer quan es tracta de pensar el present. Pot continuar capficat en narracions individualistes i fàcils, i obviar els debats ètics. Aleshores, perdrà transcendència. Pensin: quina obra representa el nostre temps?