Que dues obres tan diferents com ‘Le congrès ne marche pas’ i ‘The party’ esgotin entrades, funcionin i els vagi bé és un bon símptoma, a banda de demostrar que poden conviure perfectament a Barcelona. Però, fan la feina que els toca?
Els teatres segur que tenen aquestes dades, però molt em temo que els espectadors que han anat o aniran a veure La Calòrica al Lliure de Gràcia no posaran un peu al Poliorama per gaudir de The party, encara que la mateixa companyia de Joan Yago i Israel Solà hagin fet estada en aquest teatre. Potser el 10%? A tot estirar.
Es tracta de dos productes que tenen coses en comú (la comèdia), però, realment, s’assemblen com un ou a una castanya. I, així i tot, tots dos estan omplint. La Calòrica té un públic fidel que els ha seguit en l’última dècada o els ha descobert fa poc, tant se val. La qüestió és que, a Barcelona, hi ha molts calòrics, fans irredempts de la tropa. Ho han demostrat amb els últims espectacles, venent entrades a dojo, fos on fos que fessin les seves meravelles.
Lluís Soler, Àngels Gonyalons i Sergi Belbel també disposen d’un públic, segurament més nombrós, que anirà a veure qualsevol obra amable que facin, d’aquelles d’imprescindibles d’anem a passar una bona estona al teatre.
Els dos muntatges estan bé dins el tipus de teatre que defensen. Le congrès ne mache pas, al meu humil entendre, és molt més contemporani, profund, fins i tot més divertit, que The party, una pel·lícula de l’anglesa Sally Potter convertida en peça teatral que a mi no m’ha fet riure, però que a molta gent sí. Aquesta última és la típica comèdia en què un grup de persones es troben en una festa, durant la qual es descobreixen coses tràgiques, sempre relacionades amb banyes, morts i misèries semblants, amb els implicats atònits i fent carotes.
La de La Calòrica juga una altra lliga, la del teatre que busca alguna cosa més. Un teatre d’idees. Cert que a The party veiem uns burgesos defensors de la sanitat pública que van a la privada. Però Le congrès ne marche pas està executada d’una manera fins i tot anticomercial. D’entrada, és en francès (amb subtítols en català). En segon lloc, és històrica. I, finalment, cap dels integrants de la companyia té prou nom encara per arrossegar els espectadors a comprar entrades.
Quan vaig veure que La Calòrica tornava al Lliure vaig tenir un moment de dubte. Perquè els seus últims tres espectacles han estat coproduccions de teatres públics (dos al Lliure i un al TNC) i em venen al cap poques companyies que hagin gaudit de quatre anys seguits de suport oficial per fer temporada. Tanmateix, quan veus Le congrès ne marche pas ho entens. A La Villarroel, posem per cas, aquesta obra no hauria tingut l’impacte de què està gaudint al Lliure.
La funció del teatre públic no és altre que oferir espectacles impecables (no sempre és així) i de permetre als artistes treballar amb el màxim de rigor i de recursos. Fer, en resum, el que no podrien fer enlloc més. La funció del privat és vendre tiquets, gairebé res més. Després hi ha els objectius que es marqui cadascú, però si els espectadors no hi van, no hi ha negoci. I això val tant per al Goya com per a la Biblioteca de Catalunya.
La qüestió és saber si, després de l’èxit que està tenint al Lliure, on ha esgotat entrades, Le congrès ne marche pas pot fer el salt al teatre privat. Altres peces de La Calòrica ho han aconseguit. I seria el normal, ja que molta gent s’haurà quedat amb ganes de gaudir-los. Tinc una amiga, per exemple, que, desficiada perquè es perdia el hype, ha aconseguit un tiquet per veure’ls a Reus.
A Barcelona tenim un problema amb les sales. Quan Le congrès ne marche pas acabi la gira, a primers de desembre, hauria de poder instal·lar-se en un altre teatre de la ciutat. Però on? Està el peix venut arreu. Qui diu desembre, podria dir febrer. Però passa el mateix. El Borràs és l’únic lloc que seria una possibilitat, però has de ser molt valent per plantar-t’hi un mes extra. Si l’obra torna d’aquí a sis mesos o deu, s’haurà perdut, en part, l’embranzida d’aquesta arrencada boja i no és que s’hagi de partir de zero, però gairebé.
La temporada passada, en una altra escala, li va passar el mateix al Dirrrty boys de Gerard Guix. Va funcionar molt bé a l’Akadèmia, va allargar una setmana i adeu. Tornarà aquesta temporada a l’Off de La Villarroel, una mica tard, tot i que és millor això que res. La sala que dirigeix Tania Brenlle fa una mica la funció de recollir èxits indie de la cartellera per donar-los noves oportunitats. S’hi afegirà el nou Texas?
La clau de la durada d’un espectacle sol dependre d’aprofitar les onades. A Londres ho tenen molt clar i els transfers entre el públic i el privat són constants. Els privats segueixen el seu ritme, però estan molt atents al que porten a terme els públics per, sobretot, guanyar diners. No ho oblidem.
A l’Europa continental no estan interessats en aquests salts. Públics i privats segueixen lògiques molt diferents. Els teatres oficials, el que volen és col·locar els seus espectacles en altres teatres de la mateixa índole i exportar. Per tant, si La Calòrica ara per ara té garantides funcions a Badalona, Reus, Roses, Granollers i Girona, després del resultat ofert, almenys vint poblacions amb teatres municipals haurien de córrer a contractar-los. I això només al Principat. Després haurien d’anar balears i valencians. També de fora del nostre àmbit lingüístic, ja que, al cap i a la fi, es tracta d’una obra amb subtítols i una veu en off. Bilbao, Sevilla, Saragossa?
I nord enllà? Quants programadors europeus veuran Les congrès ne marche pas? Quants saben de la seva existència? Ha intentat col·locar aquesta obra fora, el Lliure? Perquè és una peça ben europea (parla del Congrés de Viena de 1814, el posterior a la primera derrota de Napoleó), que hauria d’interessar arreu. Aquesta és una altra funció del teatre públic: que els espectacles que s’hi fan traspassin fronteres.
En un món ideal, per tant, la peça de La Calòrica faria gira fins a l’estiu, compliria a Madrid la temporada que ve amb el seu altre coproductor, el Centro Dramático Nacional, tornaria al Lliure i estaria uns mesos més voltant per Europa. Així treballen les companyies del continent.
Podria fer-se The party en un teatre públic? A Barcelona, la producció és d’Anexa i és al Poliorama. Però a Viena es va estrenar el 2019 al Burgtheater, ni més ni menys. Tot i que crec que la posada en escena no tenia res a veure amb la catalana. Allà la definien com una “comèdia negra”. Aquí és “alta comèdia”. En els adjectius es poden veure les diferències.
Un altre dels problemes que tenim és que, sovint, els teatres privats tiren endavant obres que podrien estar perfectament en un de públic. Encara no he entès per què El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc no ha passat pel TNC o el Lliure. És una peça escrita per Josep Maria Miró, dirigida per Xavier Albertí i interpretada per Pere Arquillué. Els integrants són, diguem-ne, populars, però es tracta d’una funció que hauria tingut més impacte si així hagués estat.
Història d’un senglar, de factura semblant, és a dir, extraordinària, va tenir un lloc a l’Espai Lliure i gràcies. I totes dues s’han fet un fart de guanyar premis i haurien encaixat molt bé a la Sala Petita del TNC o al Lliure de Gràcia. Així com Le congrès ne marche pas hauria pogut estrenar-se sense cap problema a la Fabià Puigserver. D’aquesta manera, el teatre de Juan Carlos Martel hauria posat una mica de teatre contemporani català a la seva sala gran, que bé que li falta.
La competició entre els teatres oficials i els que busquen el benefici econòmic és absurda. Tots fa anys que han apostat per la “comercialitat”. Tots necessiten vendre entrades. I tots han d’ajudar-se. És a dir, posar-se les coses fàcils, escoltar-se i mirar què poden fer els uns pels altres. Després ens queixem que no hi ha temps per veure les petites obres mestres que s’estrenen a Barcelona, que així que et despistes, han desaparegut de la cartellera, o que la inversió governamental en cultura es fa fonedissa en un tres i no res. Tot ha d’acabar revertint en la població d’alguna manera. Si una cosa va bé, que sigui el públic el que decideixi quan ha d’acabar.
