El dinamisme, la gosadia i l’èxit de públic dels festivals de teatre del país sovint contrasta amb les sales, que malden per fidelitzar els espectadors i oferir una programació que atregui la gent de manera continuada.
Temporada Alta, TNT, Sismògraf, Grec i Fira Tàrrega són alguns dels noms dels festivals d’arts escèniques del país. Noms molt consolidats per als espectadors, cadascú en la seva època i en la seva especificitat. Cites que esgoten entrades i que presenten propostes que engresquen els assidus i que creen públics nous.
Tot això també és extensible per als professionals, ja que, avui dia ,els festivals són socis necessaris per tirar endavant projectes, per fer-los possibles. No hi ha obra que s’estreni a Barcelona amb un cert risc artístic que no hagi passat abans per un certamen teatral que busqui servir de revulsiu. Els festivals, amb més o menys diners, inverteixen en aquestes propostes més trencadores o en aquelles que necessiten una embranzida per néixer i començar a caminar.

Els teatres se’n nodreixen i, en el millor dels casos, les exploten comercialment. La majoria de sales petites de Barcelona no podrien viure sense el suport dels festivals i que un d’ells els ajudi amb un projecte sol ser clau per a la seva viabilitat, fins al punt que força sovint les seves grans apostes només ho són si van de la mà d’un Grec, un TNT o una Fira Tàrrega.
Tots els artistes híbrids locals que en els últims temps han fet soroll a Europa són fruit de l’esforç que en el seu moment hi van abocar els festivals. Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, La Conquesta del Pol Sud i companyia els ha costat molt entrar dins les programacions regulars dels teatres i durant molts anys gairebé només els podíem veure als festivals. I això era una anomalia flagrant que s’ha corregit, només en part. Fa molt poquet que poden gaudir de dues o tres setmanes de cartellera als teatres convencionals.

I aquí, crec, que algú s’ha equivocat, que algú no ha entès els canvis que s’estaven produint no només en l’escena, sinó també entre el públic. Àlex Rigola, durant els dos anys que va estar als Teatros del Canal de Madrid, ho va intuir i va presentar una programació festivalera que va tenir un fort impacte, amb entrades exhaurides a poalades al cap de poc de posar-les a la venda.
Si ens preguntem si és possible gestionar un teatre tota la temporada seguint el model del festival, ja sabem que la resposta és afirmativa. I això no suposa la negació del model clàssic, amb espectacles que estan a la cartellera entre quatre i vuit setmanes, amb molts professionals treballant-hi, ja que l’interessant és que les dues fórmules convisquin, sobretot quan hi ha molts teatres públics que compten amb més d’una sala.

Els festivals són engrescadors, dinàmics, són punt de trobada. Molts han sabut generar expectatives, ganes d’anar-hi. Que Temporada Alta tanqui cada any la seva edició amb percentatges d’ocupació superiors al 90% n’és la prova. El mateix passa amb el TNT, Fira Tàrrega, el Sismògraf i amb el Grec Montjuïc. Alla és on es couen i s’exhibeixen les coses que posen la pell de gallina, les que no tornaràs a veure mai més, les que et generaran un record. I qui no vol anar-hi?
La majoria de grans idees han sorgit dels festivals. No és que els teatres hagin perdut la iniciativa, sinó que porten anys tan engrescats en ells mateixos, en les seves dinàmiques, que els costa molt aixecar el cap per imaginar-se futurs millors. Quant de temps fa que un teatre no ens surt amb una proposta no convencional? L’última va ser el tour beckettià de la Beckett per celebrar el centenari de l’irlandès.

Quants anys han passat des de la temporada dedicada al teatre català contemporani i l’acció passa a Barcelona de la mateixa Beckett? I del Dictadura-Transició-Democràcia del Lliure? Del Radicals? Del Casa-jardí que van fer a Reus? No es tracta d’epicentres o temporades temàtiques, sinó de “mogudes” que trenquin cànons i dinàmiques, que revolucionin institucions i cases. D’idees sobrevolant Barcelona, n’hi ha una pila, però mai no arriben a realitzar-se. Normalment, són els teatres els que es tiren enrere. La raó principal, encara que no la verbalitzin, sol ser la mandra. Talment.
Per això hem de celebrar que una troupe tan clàssica com La Perla 29 s’hagi embarcat en el Hamlet Aribau, que hagi estat capaç de sortir de la Biblioteca de Catalunya, plantar-se en un lloc aliè i muntar un sarau com el que estan preparant.

Per què, per altra banda, només els festivals conviden directors estrangers a dirigir companyies locals? A Europa, això que vingui algú de fora a agafar la batuta és el més normal del món. Ho fan els certàmens d’arts escèniques, però també els teatres. I cada temporada, unes quantes vegades.
Per què els espectacles de fora són tan escassos als teatres regulars? Actuant d’aquesta manera, els ho posen molt fàcil, als festivals. I de la competència en neix l’excel·lència. Si els teatres de Barcelona fossin una mica més agosarats, els festivals s’haurien d’espavilar molt més per portar el més nou i el més vibrant. Basta posar un exemple: el Gardenia d’Alain Platel ha passat per Temporada Alta 2021, quan a Europa l’han programat les sales convencionals. I el mateix podem dir del Dear Winnie del Grec 2021.
No basta posar una obra rere l’altre com si fossin una tirallonga de llonganisses. A l’espectador de la segona dècada del segle XXI se li ha d’oferir alguna cosa més, un motiu extra que faci que tanqui el Netflix de torn i s’instal·li en una platea o en qualsevol lloc on es faci teatre. Se l’ha de motivar, ha de saber que viurà una experiència única.