Teatre / Opinió

Tortell Poltrona, tres voltes rebel

Jaume Mateu mai no llença la tovallola i, mentre porta dècades fent riure gent de tot el món, manté el pols amb les elits polítiques perquè l’art del circ tingui la consideració i el prestigi que es mereix. Què més ha de fer perquè el Circ Cric sigui un equipament nacional?

Diumenge a migdia. Uns quants centenars de nens amb els seus pares omplen una de les carpes del Circ Cric, a Sant Esteve de Palautordera, al Montseny, ben disposats a veure Badacirc. Dirigeix la funció la Petita Lu, acompanyada de Tortell Poltrona i Bobas. També hi ha acròbates, trapezistes, equilibristes… Però qui fa petar de riure tothom és ell, en Tortell, amb dues entrades que fa dècades que carrega, la de la puça i la del micro. Hi ha infants que no poden parar.

L’espectacle és senzill, però efectiu. Artistes de mig món, pianista (Bárbara Granados) i bateria (Aleix Burgués), emocions fortes i molt d’humor. “Amb el pressupost que tenim fem el que podem”, em diu Jaume Mateu, l’home que es fa dir Tortell Poltrona. Està celebrant els trenta anys de Pallassos Sense Fronteres, segurament la iniciativa més bonica nascuda al nostre país. I, com cada primavera en els últims catorze anys, obliga la gent que vol passar-s’ho bé amb la canalla a anar al Montseny per viure en primera persona el Festival Circ Cric.

Aquest diumenge va haver de suspendre la funció perquè la setmana passada es va trencar una costella. Amb 68 anys, en Tortell encara es llença a terra, rodola i actua com si en tingués 25. Quan es jubilarà?, li demano. “Ja estic jubilat, jo”, em respon, sorneguer. Quan gaudirà el Circ Cric del reconeixement institucional que es mereix?, hi torno. Tampoc no ho sap.

En Tortell Poltrona fa cada diumenge 'Badacirc' a la carpa del Circ Cric a Sant Esteve de Palautorderra. Foto: Circ Cric
En Tortell Poltrona fa cada diumenge ‘Badacirc’ a la carpa del Circ Cric a Sant Esteve de Palautorderra. Foto: Circ Cric

Fa anys i panys que en Jaume reclama aquest reconeixement. No només per a ell i el seu circ, l’únic estable del país. El 2007 va posar en escac el departament de Cultura de la Generalitat quan va decidir dir prou a les condicions miserables que els oferien a molts llocs, a la desídia de les institucions davant del circ. A partir d’aleshores, es van posar una mica les piles, però tampoc no es poden tirar coets.

Ara ja fa temps que en Tortell reclama, com diu ell, que el Circ Cric sigui declarat “estructura d’estat”, que, per dir-ho amb unes altres paraules, seria rebre la condició d’equipament nacional. “Tots els premis nacionals de circ surten del Cric”, exclama. Tothom d’aquest món, d’una manera o altra, ha tingut relació amb les instal·lacions del Montseny. I seria més que just que, després de prop de trenta anys a Sant Esteve de Palautordera, formant públic i artistes, generant talent, el Cric tingués un reconeixement oficial.

“Cada vegada que parlem amb la conselleria ens diuen que l’any que ve, que sí, que ho faran, però així que canvia el conseller, és com tornar a començar”, es queixa en Jaume. En els últims deu anys, ehem, hem tingut set consellers de cultura diferents. Ara hi ha més pressupost que mai, però sembla que els diners no arriben a tothom per igual.

Camille Decourtye i Blai Mateu a 'Là'. Foto: François Passerini
Camille Decourtye i Blai Mateu a ‘Là’. Foto: François Passerini

En Tortell pot comparar. El seu fill, en Blai Mateu, fa molts anys que treballa a França amb Baró d’Evel, companyia que comparteix amb la seva parella, Camille Decourtye. I sap que no té res a veure el suport que rep en Blai al país veí amb el que obtenen ells aquí. A Catalunya, el circ continua sent aquell art de tercera categoria per entretenir els infants quan fa molts anys que és alguna cosa més que això. Ell, juntament amb altres artistes, va ajudar a posar-lo molt amunt. I se’l considera com un dels “pares” del nou circ. El problema és que, en l’àmbit institucional, ningú no ha agafat mai el testimoni.

Per sort, al Cric ja hi ha molta gent que està pencant de valent per prendre el relleu. Són artistes joves, d’entre 25 i 35 anys, diu en Jaume, entre els quals hi ha la seva filla Luara Mateu, la Petita Lu que dirigeix la funció de ‘Badacirc’. “Seria bonic que això tingués continuïtat”, apunta.

Un dels problemes que té aquest país relacionat amb la cultura és la irregularitat. La majoria de les coses que tenim sorgeixen de baix, de l’empenta de la gent. Més tard, les institucions han agafat el guant, les han dotat de pressupost i les han fet enlairar. Hi ha molts exemples: el festival Grec, el Teatre Lliure, Fira Tàrrega, el Kursaal de Manresa, Temporada Alta, la Sala Beckett…

Jaume i Luara Mateu, o Tortell Poltrona i Petita Lu, a 'Badacirc'. Foto: Circ Cric
Jaume i Luara Mateu, o Tortell Poltrona i Petita Lu, a ‘Badacirc’. Foto: Circ Cric

Iniciatives, totes, nascudes gràcies a l’impuls de col·lectius que van decidir jugar-s’ho tot i que, al cap dels anys, van aconseguir consolidar-se. Avui, per exemple, Temporada Alta és un referen a Europa com a festival de tardor. Hauria estat possible això si ho hagués tirat endavant l’Ajuntament de Girona? Ho dubto. Almenys no estaria actiu des de 1991. Seria la Sala Beckett un obrador internacional de dramatúrgia comparat al Royal Court si ho hagués propulsat la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona. Tampoc.

La qüestió és que totes aquestes propostes van tenir un grup de persones que s’ho van creure, van apostar per l’excel·lència, van perdre diners i vides, però, al final, van passar a ser un referent públic. A Europa hi ha molts exemples com els nostres. No som únics, en això. Des de la Schaubühne de Berlín a la Cartoucherie parisenca. Però aquí són la majoria. Gairebé tot.

Una de les carpes del Circ Cric durant un número de trapezi. Foto: Circ Cric
Una de les carpes del Circ Cric durant un número de trapezi. Foto: Circ Cric

El circ, a casa nostra, és sempre l’últim mico. En un altre país, tenint en compte el que representa Tortell Poltrona aquí, un conseller de Cultura amb ganes de treballar hauria agafat el cotxe, s’hauria plantat a Sant Esteve i li hauria preguntat a en Jaume: què vols? Què necessites? Què et cal per fer el Circ Cric encara més gran? I s’haurien entès fàcilment i de manera ràpida.

Però no ha estat així. Ningú no ha pretès apuntar-se el trumfo del circ. I és ben curiós. Deu ser per això de ser, com deia Maria-Mercè Marçal, tres voltes rebel. En el seu cas, pallasso, de classe baixa i de nació oprimida. D’aquí que continuï lluitant. I no ho fa per ell. Ja està jubilat. Ho fa per al futur.

En Jaume no té pèls a la llengua i sempre ha dit el que pensa. El seu pregó de la Mercè de 2020 va ser antològic. Potser per això fa por als polítics que es miren la vida amb la temporalitat del càrrec. Ell porta prop de cinc dècades fent riure catalans i persones que es troben en situacions desesperades, arreu del món. I despertant consciències. No li ve d’aquí. Sort en tenim de la seva existència.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close