Teatre / Opinió

Tot el que ens estem empassant

Que una obra sigui un ‘clàssic’ no vol dir que sigui apta per al nostre temps ni que no l’hàgim de qüestionar. Hem de tornar a fer ‘El mercader de Venècia’? Per què pugen a escena obres de Txékhov contínuament? Quina imatge del món s’enduen els espectadors que van a veure ‘Cantando bajo la lluvia’? Potser ha arribat l’hora de mirar certes obres des d’un altre prisma.

El feminisme és, sens dubte, el més gran motor de canvi i transformació social del nostre temps. Sobretot perquè ha posat en dubte moltes coses que donàvem per assumides i ha afegit valor a moltes autores (també a autors) que eren bandejades per l’únic fet de ser dones, com si la cultura només pogués ser produïda per mascles. El teatre, però, com sempre va tard i sols podem estar segurs d’afirmar que l’impacte del feminisme fa, com a molt, una dècada que dura.

Basta només mirar quantes directores d’escena hi ha més grans de cinquanta anys. Carme Portaceli, Magda Puyo, Sílvia Munt i para de comptar. Això, aquí. Si anem a Europa, la cosa no millora gaire. I si busquem autores en actiu, a casa només trobem Anna Maria Ricart. Per sota, n’hi ha moltes, cosa que demostra que la “bretxa” ha existit, que fa molt poc que dramaturgues i directores s’han incorporat a les cartelleres amb certa normalitat.

La petjada del feminisme, tanmateix, és encara molt lleu, sobretot en l’imaginari de l’espectador. Quin és el paper que ocupen les dones en moltes de les obres que triomfen? Què ens estem empassant sense donar-li la més mínima importància? Penso, per exemple, en Cantando bajo la lluvia.

Ivan Labanda (al centre) a la mítica escena de la pluja de 'Cantando bajo la lluvia'. Foto: Nostromo Live
Ivan Labanda (al centre) a la mítica escena de la pluja de ‘Cantando bajo la lluvia’. Foto: Nostromo Live.

Vaig anar a veure el musical al Tivoli, ple com un ou, amb tres nens i la nota que li van posar va ser prou alta, però el més gran de tots, una noia de 13 anys, tenia dubtes. La història és de manual: un home d’èxit (Don Lockwood) s’enamora d’una dona desvalguda (Kathy Selden), a qui li ofereix l’oportunitat d’assolir el seu somni. Mentrestant, se’n desempallegarà d’una altra que va de baixada (Lina Lamont) i que, a més, és la riota de tothom. Ell és el salvador, el milhomes, l’heroi. Kathy, la guapa i jove, només ha de seguir els seus consells mentre es treuen del mig la de la veu “de pito” i beneiteta. El mateix que hem llegit i vist en desenes de pel·lícules, novel·les i obres de teatre des de fa segles. Res de nou sota el sol.

La noia de 13 anys va copsar-ho, tot això, que havia vist la típica història masclista. Se’n va adonar ella soleta i podríem dir que Cantando bajo la lluvia no li va fer el pes. Al seu pare, tampoc. I per això es pregunta si val la pena continuar perpetuant estereotips de gènere d’aquesta manera tan burda. No diré que el musical és dolent, perquè està molt ben fet. Però la imatge del món que s’emporta una noia de 13 anys que ha pensat una mica és nefasta.

Podríem dir que es tracta d’un musical de 1952 basat en el Hollywood dels anys 1920, quan el cinema feia el canvi del mut al sonor. I que aleshores les coses eren així, que el món era així. Això, no obstant, no és motiu suficient perquè el que es digui i passi en escena no sigui reprovable. A la majoria del públic, que està anant en massa al Tivoli, aquest fet li importa poc i es queda amb uns actors que fan la seva feina amb excel·lència, una producció de primera i unes cançons que porten tota la vida sentint.

La directora brasilera Christiane Jatahy va portar 'Les tres germanes' de Txekhov a Temporada Alta 2014.
La directora brasilera Christiane Jatahy va portar ‘Les tres germanes’ de Txekhov a Temporada Alta 2014.

No crec que cap dona, tanmateix, hagi dirigit mai Cantado bajo la lluvia i no sé si continuarà sent un clàssic d’aquí a trenta anys. Txékhov, en canvi, continua al peu del canó més d’un segle després d’haver mort i deu ser l’autor que més dones han dirigit, gràcies, sobretot, a Les tres germanes. Tant el rus com Ibsen són el pal de paller del teatre contemporani per una raó ben simple: els seus personatges femenins no són només objectes que actuen, sempre, sota la tutela dels personatges masculins. Fan i desfan. Es rebel·len i tenen vida pròpia. Són com les nostres amigues, germanes, veïnes…

I és aquí on el teatre català clàssic té un problema, ja que costa molt trobar obres de la mateixa època que Txékhov o Ibsen, o una miqueta posteriors, que no caiguin en els estereotips de gènere. Ni Rusiñol ni Guimerà van entendre-ho i per això no pugen als escenaris si no hi ha una operació de país al darrere. El Sagarra dels anys quaranta sí que va veure per on anaven els trets, i ens va regalar Galatea o La fortuna de Sílvia (tot i que es veu que aquesta la va escriure la seva dona, Mercè Devesa).

Carlota Subirós va dirigir 'La rosa tatuada' de Tennessee Williams al TNC el 2014. Foto: May Zircus/TNC
Carlota Subirós va dirigir ‘La rosa tatuada’ de Tennessee Williams al TNC el 2014. Foto: May Zircus/TNC.

No és d’estranyar, doncs, que la majoria de directores, quan han de triar un text, es decantin pel teatre contemporani o per explorar la dramatúrgia de novel·les. Perquè si han de tirar de clàssics teatrals, ho tenen ben magre. Poden recórrer a Lorca, és clar. La casa de Bernarda Alba és insuperable. O a part del teatre posterior a la Segona Guerra Mundial, a Els dies feliços de Beckett, a Arnold Wesker, Tennessee Williams

Que una obra hagi estat un clàssic no vol dir que ho continuï sent. A pocs llocs del món, per exemple, es munta El mercader de Venècia de Shakespeare, perquè és una peça d’un antisemitisme flagrant. Per molt que Shylock tingui un monòleg extraordinari on es reivindica com un més, com un ésser humà com els altres (“Hath not a Jew eyes? Hath not a Jew hands, organs, dimensions, senses, affections, passions?”), la demonització del jueu és evident.

L’espectador té el deure de preguntar-se què s’està empassant, què li estan venent. Tant si es tracta d’una obra amb ascendència, estil Cantando bajo la lluvia, com si el que té davant és una peça acabada de cuinar com Esperando a Dodot, tant si l’equip artístic és conegut com si tot just comença.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close