Teatre / Opinió

Tot el que li devem al Riu de la Plata

El teatre català contemporani li deu moltíssimes coses a aquells homes que van arribar de Buenos Aires fa quinze anys i als que han vingut de Montevideo en els últims temps. La prova la tenim al Lliure, amb Joan Carreras fent una exhibició amb un text de Gabriel Calderón.

El 9 de novembre de 2003, a la sala La Planeta de Girona, es va obrir una escletxa en l’espai-temps que va trastocar el teatre català. Es celebrava el festival Temporada Alta, i s’hi va estrenar ‘4D òptic’, obra de Javier Daulte, un autor i director argentí que coneixíem una mica i que aleshores ens va llegar tot un món. Va ser el primer que va travessar l’oceà per mostrar-nos com es treballava a Buenos Aires, on el teatre estava vivint una autèntica revolució: els autors es dirigien els seus textos, els actors actuaven d’una manera molt directa, sense filtres, es posava fi a la “dictadura del gran muntatge”, manava el contemporani…

Tot això va tenir tanta influència que, per exemple, va fer canviar del tot un projecte com el naixent T6 de suport a la nova dramatúrgia del TNC. Al principi, es va plantejar de manera clàssica, amb un director convidat que posava en solfa el text d’un autor. Gairebé de seguida, es va ‘exigir’ als dramaturgs que dirigissin els seus textos.

Daniel Veronese (dreta) amb part dels intèrprets d”Un hombre que se ahoga’. Foto: Soledad Ianni

Després de Daulte, va arribar al Lliure, el 2007, ‘Un hombre que se ahoga’, versió de ‘Les tres germanes’ de Daniel Veronese, que ens va fer esclatar el cap. Va fer seure durant tota la funció Irina, Maixa, Olga i la resta de personatges, va canviar-los el gènere i ens va hipnotitzar. L’any següent portaria ‘Espía a una mujer que se mata’ a partir d”Oncle Vània’, amb els actors tancats en cinc metres quadrats.

Durant uns anys, a Barcelona no es parlava de cap altra cosa, dels argentins, amb l’afegit que Daulte va dirigir La Villarroel de 2006 a 2009. Perquè vam quedar-ne fascinats i en vindrien molt més, entre el Lliure i Temporada Alta: Mariano Pensotti, Claudio Tolcachir, Nelson Valente, Romina Paula, Mauricio Kartun… Fins i tot els teatres privats van convidar-los a dirigir. Veronese, per exemple, ens va servir un brutal ‘Qui té por de Virginia Woolf’ al Romea, amb Pere Arquillué i Emma Vilarasau… Lautaro Perotti i Pablo Messiez apareixerien més tard, així com els uruguaians Sergio Blanco i Gabriel Calderón.

Pablo Messiez va dirigir el 2018 ‘El temps que estiguem junts’ al Lliure. Foto: Ros Ribas

El millor de tot és que l’experiència ha estat d’anada i tornada. Si aquí els vam ‘comprar’ autors i directors, una manera de fer, a Buenos Aires i Montevideo ens van ‘adquirir’ textos. Són molts els dramaturgs catalans que hi han estrenat en l’última dècada, de Josep Maria Miró a Jordi Casanovas, i no només una obra, sinó unes quantes. Podríem pensar que la història va començar amb ‘El mètode Grönholm’ de Jordi Galceran, que va dirigir Veronese a Buenos Aires. Però Calderon em va explicar una vegada que als anys 90 ja llegien tot el que els arribava de la Sala Beckett. I podríem anar més enrere, a l’exili de Margarida Xirgu al Riu de la Plata, on és una heroïna molt més viva i present que aquí. Si hi ha un lloc del món on el “teatre català” té prestigi i personalitat pròpia és a l’Argentina i a l’Uruguai.

Que Calderón, doncs, hagi estrenat el seu monòleg ‘Història d’un senglar’ amb Joan Carreras no és cap novetat. Però la lliçó de teatre que ens regalen tots dos és extraordinària. Primer, tenim una cosa molt d’allà: triturar un clàssic (‘Ricard III’) per fer-lo contemporani amb totes les conseqüències. Segon: una escriptura dramàtica que no calla res. Tercer: una direcció d’actors que esprem al màxim les possibilitats dels intèrprets. I quart: un actor català que aprofita l’oportunitat per fer un recital que, potser, ningú d’aquí no s’hauria atrevit a plantejar-li d’aquesta manera.

Joan Carreras és a ‘Història d’un senglar’ un actor que està preparant-se per fer de Ricard III. Foto: Felipe Mena

Al Riu de la Plata, hi ha tantes jerarquies com a Catalunya, però s’exhibeixen d’una altra manera. De vegades, als nostres ‘grans’ els costa ficar-se en jardins i arriba un moment en què van amb el pilot automàtic. Saben què vol el públic i li serveixen. Patim massa, aquí… Allà, el teatre s’apropa molt més al joc. Mai no veuràs una obra argentina o uruguaiana i pensaràs, en sortir, que el repartiment ho ha passat malament, per molt dura que sigui l’obra. Poden estar donant vida a Sarah Kane o explicant el terror de la seva dictadura i, així i tot, mai no perdre la consciència que estan jugant. Per aquest motiu s’han menjat el món.

Carreras a ‘Història d’un senglar’ encarna el bestial Ricard III i les diu de l’alçada d’un campanar. Anomena els dramaturgs “mercaders de l’aire”. Diu que els directors són “ximples i estúpids”. Que els productors són “ploramiques”. I que els grans actors tenen una carrera perquè, simplement, han aguantat prou temps sense que ningú no els fes fora. Es capaç de tirar-se pedres a la teulada i sortir-ne airós.

Calderon va dirigir el 2018 ‘Que rebentin els actors’ al TNC. Foto: May Zircus/TNC

No s’estrenen gaires obres que posin en dubte tot el sistema. Calderon no ha escrit aquesta obra per a nosaltres. La va estrenar el 2014 a Montevideo i, per la seva manera de treballar, estic convençut que ha retocat coses per adaptar-la al seu intèrpret. Però sembla un vestit fet a mida.

Fa vint anys, vam saber detectar la novetat, importar-la, adaptar-la i fer-la nostra. El Lliure, el TNC, la Beckett i Temporada Alta van ser ràpids. Allò va deixar pòsit i la planta, amb alts i baixos, s’ha continuat regant. El que és trist és que d’aleshores ençà no haguem estat capaços d’assimilar res més de tot el teatre que es fa a fora. Els del Riu de la Plata han continuat venint. Els alemanys i els belgues van deixar-ho de fer de manera persistent i avui dia, de Barcelona estant, és molt difícil reconèixer altres teatralitats.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close