Teatre

Ull x ull i mot x mot. Una maledicció

Tres éssers fantàstics, ficcionals, apareixen en escena sense cap preàmbul, amb els llums encara encesos de la sala i el públic (sense espai de seguretat ja entre ell) que segueix xerrant. Es passegen, brillen, parlen, senten veus que no hi són, canten. I fan conjurs i encanteris per dominar el fat. Ull per ull i mot per mot. No queda clar si ells provoquen la maledicció o bé en són les principals víctimes. Encara que ho sembli, no ens trobem davant de la primera escena de Macbeth, sinó de l’inici de l’última de les tres peces de la “Trilogia del lament” que es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al 14 de novembre 20.

La mala dicció
Trilogia del lament
A partir de Macbeth
Autoria: Jordi Oriol
Direcció: Xavier Albertí
Indi Gest
Teatre Lliure de Gràcia
Fins al 14 de novembre de 2021

Estrenada al passat Festival Grec, Jordi Oriol signa aquesta peça que tanca, amb una il·lusió de continuïtat, un projecte encetat ja fa temps amb La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’ac) i L’empestat. Les tres, verborrees inspirades i perversions shakesperianes, prenen el llenguatge com a instigador dramatúrgic i alhora com a joc permanent. Si la primera partia de Hamlet i s’hi barrejava La caiguda d’Albert Camus, la segona convertia La tempesta en La pesta. Finalment, la Mala dicció juga amb Macbeth i amb un altre rei borratxo d’ambició i de paraules, Calígula, del mateix Camus. El títol, aquesta maledicció que podria ser la mala dicció (seria fatal en un text com aquest), és un clar exemple d’allò que passarà sobre l’escenari. També els noms dels protagonistes: Marc i Bet, vet aquí els jocs permanents que instiguen l’espectador a mantenir la concentració en totes les síl·labes per no perdre’s cap acudit.

“La mala dicció” al Teatre Lliure de Gràcia © Sílvia Poch.

Encara que el text sigui la figura principal (perquè n’és fons i forma alhora) la direcció de Xavier Albertí i la presència i expertesa de Carles Pedregosa, Paula Malia i el mateix Jordi Oriol fan créixer teatralment aquesta peça que utilitza amb saviesa dramàtica tots els recursos escènics. El poderós espai i vestuari dissenyats per Sílvia Delagneau (els vestits i talons són realment joies), la il·luminació efectista i, sobretot, la música (un dels elements vertebradors d’aquesta trilogia que, en aquest cas, es tracta d’una variació de l’òpera Macbetto de Verdi, interpretada per acordió, veu i dos instruments Baschet que són so i objecte alhora) aporten corporeïtat al text. D’aquesta manera, els jocs de paraules deixen la seva condició d’abstractes per passar a tenir cos: les paraules són personatge i les lletres esdevenen objectes.

Com bé sap Jordi Oriol, a aquestes alçades ja s’ha dit tot (i més si partim de Shakespeare). Només ens podem permetre jugar amb el com dir les coses, no per ser originals o innovadors, sinó per ser una mica més lliures. Com a Macbeth, doncs, hi trobarem unes bruixes, uns reis, un bufó, unes ambicions, un bosc… fins i tot, com en molts textos barrocs, a voltes el teatre dins del teatre. Però el que realment centelleja a l’escenari és com apareixen tots aquests elements, com l’acció es lliga amb la prosòdia i com els jocs de paraules enganxen i aglutinen tots els sentits. El llenguatge, doncs, retorna, amb aquests recursos, a la seva funció original, la màgica i creadora.

Però quina és aquesta màgia, aquesta maledicció? Doncs el llenguatge mateix, que ens fa lliures (“moriré de feredat si no visc de fantasia”, es lamenta la reina) però que també ens pot deixar estèrils i muts, com si anéssim tots amb la boca tapada. La paraula dita, cantada, la sonoritat, el ritme… esdevenen protagonistes de l’orfebreria lingüística que és aquesta peça. Protagonistes fins al punt d’esdevenir realment subjectes i objectes de la trama. Allò que s’explica: l’intent de genocidi del lèxic. Paraules empresonades, assassinades, alliberades, amagades. I amb elles, l’aniquilació del planeta. Aquests reis, doncs, en lloc de matar enemics, intenten fer desaparèixer les paraules que els incomoden. L’ètica, el terror, la castedat en són les víctimes.

“La mala dicció” al Teatre Lliure de Gràcia © Sílvia Poch,

L’ambició dels reis (la seva o la nostra; això no queda gens clar) no només destrueix el lèxic, sinó que acaba amb el planeta. La incapacitat d’acció (la seva, i també la nostra) els (ens) deixa aturats, amb l’única habilitat de dir i la poca de fer. I al final, el més intel·ligent de tots és el bufó, que s’adona que una solució, potser, podria ser rescatar les paraules, alimentar-les, alletar-les… en definitiva, tenir-ne cura.

Més que un lament, La mala dicció és un joc, una aposta per filar prim, una filigrana, de fet. La presència escènica creix, també, amb la trilogia. D’un a dos i fins a tres actors que omplen l’escenari i que traslladen la ficció, el joc, al pati de butaques que, convertit en bosc de Birnam, ha d’acabar prenent partit per tal de salvar (o no) el món. Vull dir el mot. 

Maria Canelles
Vinculada des de sempre al món de la cultura, i en concret a la literatura i al teatre, va estudiar Humanitats i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i un màster en Estudis Teatrals. Ha estat vinculada a grups de recerca universitaris sobre literatura contemporània; ha treballat al TNC i al Queen's Theatre (Londres); ha escrit per Núvol, DBalears i Butxaca; ha fet de docent a Esart; ha venut llibres per tekman Books i ha format part de projectes bonics amb Tantàgora i Els Pirates Teatre. Actualment ha fet parada a la Fundació Joan Brossa. Escriu i llegeix tant com pot i menys del que voldria.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close