Teatre / Opinió

Un artista anomenat Meng Jinghui (i tot el que desconeixem)

El director de teatre xinès presenta al Festival d’Avinyó una adaptació de la novel·la ‘El setè dia’ de Yu Hua i ens permet descobrir noves formes i noves estètiques que, a Barcelona estant, ens semblen tan atractives com llunyanes.

La Xina, en l’àmbit cultural, és tan lluny de nosaltres com Mart. Què s’hi cou? Què s’hi escriu? Hi ha un teatre comparable al nostre? Hi ha artistes tan bons com els nostres? Quin impacte hi han tingut els nostres clàssics? Totes aquestes preguntes em venien al cap abans de veure ‘El setè dia’ de Meng Jinghui al Festival d’Avinyó, el lloc on has d’anar si vols saber què s’està fent arreu del món, no únicament a la petita Europa, perquè pel certamen provençal hi passen no sols els grans artistes continentals, sinó també els de més enllà. Un lloc on fa anys que han entès que no som el centre del món i que hem d’aprendre a valorar maneres que no són les que fa segles que anem repetint.

Meng Jinghui és l’avantguarda del teatre xinès contemporani. Ha estat unes quantes vegades a Avinyó, és clar. I fins i tot va passar, el 2011, pel Festival d’Almagro. Utilitza música en directe, una narració no lineal i uns intèrprets que s’exposen, que ho han de donar tot. I a El setè dia, fins i tot, s’atreveix a fer entrar els mites grecs, ja que en un moment de la peça parafraseja l’Èdip rei de Sòfocles. Té al seu abast tota la tradició pròpia i l’occidental.

Chen Minghao és el protagonista absolut de l'obra 'El setè dia', de Meng Jinghui. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d'Avignon
Chen Minghao és el protagonista absolut de l’obra ‘El setè dia’, de Meng Jinghui. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d’Avignon

El setè dia és una novel·la del best-seller xinès Yu Hua. Tenim obra seva publicada a casa nostra, a càrrec de Seix Barral en castellà i de Males Herbes en català (El passat i els càstigs, 2013). Però no El setè cel, una història truculenta que té un inici com el de La mort d’Ivan Ílitx, on el primer que se’ns explica és el traspàs del protagonista per després reconstruir la seva història. A la novel·la de Yu viurem el mateix procés, coneixerem la història de Yang Fei, però ens endinsarem en l’inframon, en tot el que passa quan et mors i fas tard al crematori.

En Yang ha mort en una explosió i la seva vida ha estat, literalment, un desastre. El van abandonar a les vies del tren en néixer i un home el va salvar. Va criar un monstre i així ens el presenta Meng en la seva versió teatral. L’actor que l’interpreta, Chen Minghao, s’hi deixa la pell. Gairebé no abandona l’escena en les dues hores i mitja de funció, en una demostració de força brutal.

El ritme de l’espectacle és lent. Hi ha molt text, però el que diuen els intèrprets, com en tota bona peça de teatre contemporani, juga de tu a tu amb el que passa en escena, el moviment, el so… I això que, al final, Meng és força auster escenogràficament, si exceptuem una màquina de triturar gra que només posa en marxa al final de l’espectacle. Thomas Ostermeier no ho hauria fet millor.

Una escena d''Outside'. By Christophe Raynaud De Lage / Festival d'Avignon
Una escena d”Outside’, de Kirill Serebrennikov, presentada al Festival d’Avinyó 2019. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d’Avignon

A Avinyó, El setè dia no ha estat un espectacle més. El festival, sota la direcció d’Olivier Py, que ha signat el seu últim programa després de nou anys al capdavant del certamen, s’ha obert com mai al món, especialment a les zones en conflicte, als dissidents, allà on la gent que fa teatre se la juga. Meng és crític amb la dictadura xinesa i al Claustre dels Carmes van poder-ho veure, així com, el 2019, els Rimini Protokoll hi feien sortir quatre nets del règim de Fidel Castro a exhibir la seva decepció amb el govern cubà.

Py, en l’any del seu comiat, va fer que el rus Kirill Serebrennikov inaugurés el festival amb l’adaptació d’un conte de Txékhov, El monjo negre. Era la primera vegada en molts anys que el primer gran espectacle d’Avinyó, a la mítica Cour d’Honneur del Palau dels Papes, no era en francès, cosa que va despertar no poques suspicàcies, més enllà de si l’obra era bona o no.

Serebrennikov és també director de cinema i un connotat dissident rus, que va estar sota arrest domiciliari una bona colla d’anys, fins al punt que va dirigir Outside (2019) des de casa. Aquesta peça és la millor que he vist seva i ens permetia, entre altres coses, descobrir el fotògraf queer xinès Ren Hang, que també va patir la mà dura del seu govern i, desesperat, va acabar suïcidant-se.

Totes aquestes històries d’un món més brutal i bèstia del que veiem als nostres teatres no ens arriben mai. Mai. Els nostres teatres i festivals ofereixen, massa sovint, una mirada amable sobre el nostre entorn, proper o llunyà. Outside va estar a punt de venir, però no ho va fer per una pura i simple qüestió de diners. És un espectacle car, amb molta gent implicada (molts intèrprets, cinc músics, etc.), com també ho deu ser El setè cel.

'En trànsit', d'Amir Reza Koohestani, és una producció de la Comédie de Genève. Foto: Magali Dougados
‘En trànsit’, d’Amir Reza Koohestani, és una producció de la Comédie de Genève. Foto: Magali Dougados

La gran diferència entre Europa i nosaltres és sempre econòmica, però algun dia els programadors haurien de decantar-se per portar un gran espectacle asiàtic de primer nivell en lloc de coproduir certes peces que, al cap i a la fi, ens aporten ben poc. Una altra cosa és topar-se amb la realitat i tastar l’escassa curiositat que mou els espectadors barcelonins.

Aquest any, el Grec ens ha permès descobrir l’iranià Amir Reza Koohestani, un director que fa una dècada i mitja que volta pel continent i que, res estrany, no havia trepitjat mai Barcelona. Però no ha vingut amb un dels muntatges que aixeca a Teheran, sinó amb una peça parida a Ginebra i en la qual barreja la seva experiència personal d’home que va ser deportat amb la novel·la de l’alemanya Anna Seghers Trànsit.

En trànsit és, al cap i a la fi, una història europea explicada per un iranià. Una peça de caràcter beckettià que, com deia el crític Manuel Pérez Muñoz en sortir del Lliure, és el “típic espectacle d’Avinyó”, és a dir, benèvola i una mica avorrida. Això no obstant, poder gaudir de les dues actrius iranianes del muntatge, Khazar Masoumi i Mahin Sadri, ja va valer l’entrada en una sala Fabià Puigserver que no es va omplir, a diferència del que va passar al festival provençal, on va ser uns dies abans.

Meng Jinghui és un dels grans representants de l'avantguarda teatral xinesa. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d'Avignon
Meng Jinghui és un dels grans representants de l’avantguarda teatral xinesa. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d’Avignon

El teatre, lluny de casa, és molt més conflictiu, perillós i divers del que estem avesats a veure. Hi ha artistes que es juguen la vida i que posen els espectadors entre l’espasa i la paret. Ostermeier, per exemple, explicava que les autoritats xineses van suspendre el seu Un enemic del poble a Pequín. No els va agradar gens la part en què els actors demanen al públic que expressi els seus dubtes polítics. A la primera funció, va sortir tot: tortures, dissidència… L’endemà van intentar conduir la conversa, però la gent tenia ganes de xerrar. Van cancel·lar les següents funcions i la gira posterior pel país. I la Schaubühne no ha tornat mai a la Xina.

Meng Jinghui fa servir metàfores per parlar del seu país perquè hi deu voler continuar treballant. I estic segur que, al Claustre dels Carmes d’Avinyó, hi havia informadors del règim, com també n’hi havia de cubans els dies que els Rimini Protokoll van representar-hi Granma. Els espectadors, en tots dos casos, vam poder endinsar-nos en uns altres mons, conèixer persones i maneres de fer amb les quals no topem cada dia. I comprovar que tot és més complex del que ens mostren al telenotícies. Gràcies al teatre.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close