Teatre / Opinió

Un circ estable per a Barcelona

El circ català viu un moment esplèndid, a nivell creatiu i internacional, i cal que la capital faci alguna mena de gest, una aposta, que possibiliti que els espectacles de sala tinguin molta més sortida que avui dia. Recuperar el circ estable seria la millor opció.

A Catalunya, sempre tenim temes pendents que duren dècades, especialment en el món de les arts escèniques. Des de l’establiment d’una xarxa pública de teatres al territori a la visibilització del teatre familiar. Però si hi ha un art que viu a les beceroles és el circ. Perquè per no tenir, no disposa d’un centre educatiu reglat i formal, com l’Institut del Teatre, cosa que provoca que la majoria d’artistes hagin de beure de l’autodidactisme o bé hagin de marxar a fora ja des de bon començament, per molt que hi hagi un escola Rogelio Rivel a Nou Barris.

La llista de greuges és molt llarga. No oblidem que fa una dècada i mitja tot un Tortell Poltrona va decidir penjar el nas de pallasso i deixar les gires perquè no aconseguia el mínim sanitari a molts llocs. Aquell moviment del Circ Cric va fer despertar el govern i, d’aleshores ençà, s’han anat posant pedaços i, certament, les condicions de molts artistes ha millorat, però encara estem lluny d’un mínim saludable.

'Estat d'emergència' va ser la primera producció nacional de circ. Foto: Marta Garcia Cardellach
‘Estat d’emergència’ va ser la primera producció nacional de circ. Foto: Marta Garcia Cardellach

En aquests temps, s’ha consolidat, per exemple, una xarxa de centres de creació a tot el territori, des de La Central del Circ a Barcelona, a L’Estruch de Sabadell, Tub d’Assaig a Terrassa, a La Guixera de Girona. O s’han posat en marxa diferents plans per impulsar el circ des de la Generalitat, l’últim dels quals va caducar l’any passat. Fins i tot es va crear una “producció nacional”, ‘Estat d’emergència’, de Joan Ramon Graell, que va fer molts bolos en el context advers dels anys 2020 i 2021.

En aquests quinze anys, han aparegut artistes i companyies que han fet tornar a parlar de circ català a Europa. A banda del renaixement dels veterans Los Galindos i Escarlata Circus, de l’alt nivell assolit pels Baró d’Evel, hem vist com la companyia de circ “eia”, Psirc, Joan Català, Quim Girón i molts altres es feien un forat arreu.

També tenim el festival Circ d’Ara Mateix que, cada dos anys, organitza el Mercat de les Flors, un espai que, a més de ser casa de la dansa, ha de tirar endavant tot el que els altres no fan, de hip-hop a circ. Però en tot això, en tot aquest desplegament de recursos, falta una cosa, potser la més important, i és el que el Mercat de les Flors representa per al moviment: una casa del circ.

La companyia Palimsesta presentarà 'Masha' al Circ d'Ara Mateix, al maig. Foto: Clara Pedrol
La companyia Palimsesta presentarà ‘Masha’ al Circ d’Ara Mateix, al maig. Foto: Clara Pedrol

Perquè el que fa l’espai que dirigeix Àngels Margarit és, en cert sentit, donar coherència a tot el món de la dansa a Catalunya. Produeix, dedica cicles, donar oportunitats, exhibeix, mostra el que es fa a fora, gestiona un espai d’assaig tan important com El Graner i un llarg etcètera. I això, la gent del circ, no ho té. Encara que, tant el Mercat com la majoria de festivals generalistes, dediquin esforços importants a atorgar rellevància a la creació de circ a Catalunya. Pel Grec i Temporada Alta, hi veiem espectacles. També als certàmens més especialitzats, com al Sismògraf d’Olot, al TNT de Terrassa, la Mostra d’Igualada i, és clar, a Fira Tàrrega.

Però no hi ha un indret referencial, un lloc per fer entendre que el circ d’avui dia no té res a veure amb els lleons de l’Ángel Cristo i els pallassos de la tele dels anys 60. Si han vist ‘Falaise’ de Baró d’Evel, qualsevol dels espectacles de Rhum i Cia. o l”MDR’ de Los Galindos ja deuen haver entès que allò tan tronat no s’ajusta gens ni mica amb el que és el circ del segle XXI. Que el circ no és només una disciplina per tenir la canalla entretinguda per Nadal.

'Picasso, rey, monstruo y payaso', de Rhum & Cia, dirigida per María Folguera i coproduïda pel Price. Foto: David Ruano
Ara mateix hi ha a la Beckett ‘Picasso, rey, monstruo y payaso’, de Rhum & Cia, dirigida per María Folguera i coproduïda pel Price. Foto: David Ruano

Quan el 2007 va obrir a Madrid el Teatro-Circo Price vam tenir un atac de gelosia, d’aquells tan típics que ens agafen quan a la capital del regne fan les coses millor que nosaltres, cosa que passa sovint. A més, tenia un català al capdavant, Joan Montanyès ‘Monti’, rellevat el 2008 per Pere Pinyol. Per tant, va córrer la brama que a Barcelona també en tindríem un, de circ estable. I ja fa setze anys d’allò.

El 2007, en Tortell Poltrona i altres artistes van llançar un manifest que demanava el ressorgiment de l’Olympia, enderrocat el 1947, l’últim circ estable de la ciutat. S’hi van adherir la Fundació Joan Brossa, la Fundació Joan Miró, la Fundació J. V. Foix i la Fundació Teatre Lliure. L’Ajuntament de Barcelona va fer un estudi per crear aquest espai, però encara és l’hora que en sapiguem res. I les esperances del sector es troben en hores baixes. I això que el consistori té desenes d’espais a rehabilitar on podria instal·lar-se. S’havia arribat a parlar d’un possible futur per a la Monumental, que va arribar a ser cobejada pel Cirque du Soleil. Però res.

Així era l'Olympia per dintre, durant els anys en què va estar a la Ronda de Sant Pau, cantonada Paral·lel.
Així era l’Olympia per dintre, durant els anys en què va estar a la Ronda de Sant Pau, cantonada Paral·lel.

No hem d’oblidar que l’Ajuntament de Madrid va invertir 25 milions d’euros en el Price. I que la majoria de capitals europees, de París a Budapest, disposen d’un circ estable. Aquí, però, anem xutant la pilota endavant i costa molt que les coses passin. Ara mateix s’està negociant el nou pla d’impuls al circ i el tema de l’adreça fixa barcelonina no hi apareixerà.

En aquests moments, que un dels espais públics del país cedís una sala al circ ja seria un tot un èxit. El problema és que n’hi ha poques que disposin de les condicions tècniques que facin viable un equipament així, llevat d’una, la Sala Tallers del TNC. Però algú hauria de treure-li una sala a Carme Portaceli i justificar-ho prou bé. I això seria més difícil que remuntar l’informe PISA d’enguany.

Barcelona té un munt d’espais i amb la majoria no sap què fer-ne, com hem vist amb El Molino, amb l’aspa apagada, al cor del Paral·lel. Per començar, hi ha el Teatre Principal a la Rambla, al qual va entrar-hi Ada Colau en plena pandèmia, va dir que es rehabilitaria (de nou) i allà es troba, tancat i barrat. Després, hi ha el Taller Masriera, a la Dreta de l’Eixample, que l’Ajuntament vol convertir en biblioteca però que els veïns demanen que torni a ser teatre. No ens oblidem de les antigues sales de l’Institut del Teatre a Sant Pere Més Baix, a l’actual biblioteca Francesca Bonnemaison, que tothom ha volgut ocupar sense èxit.

L'espectacle 'Bèsties', de Baró d'Evel, ha estat a Barcelona dues vegades. Foto: François Passerini
L’espectacle ‘Bèsties’, de Baró d’Evel, ha estat a Barcelona dues vegades, i es va estrenar al Mercat de les Flors. Foto: François Passerini

Podríem seguir per l’Arnau i no parar fins a demà. Mentrestant, les demandes dels professionals es mantenen. I la gent del circ no vol un altre circ, sinó el seu circ. No cal que sigui un Olympia amb 6.000 butaques com el de fa un segle. Aquesta, a més, no és una reclamació que no és ni esotèrica ni estranya, sobretot perquè recolliria el bon moment que viu, des de fa molts anys, a nivell creatiu, i no hauria d’anar demanant almoina, sostre i llit, a institucions que lliuren altres batalles.

Tampoc no hi ha tantes sales públiques a Barcelona en comparació a Madrid, Londres o Amsterdam. De debò, n’hi ha dues (TNC i Mercat de les Flors). Després hi ha fundacions i diferents regnes de taifa. I això ens situa molt enrere respecte a Europa. Fins i tot fa passar vergonya.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close