Amb En attendant Godot (1952), Samuel Beckett va dinamitar les convencions del teatre burgès i, d’una manera crua, despullada i minimalista, va oferir una visió torbadora de la inanitat de l’ésser humà. Beckett va de dret a l’essència, al cor i al ventre de la condició humana, sense gaires concessions. Vladimir i Estragó, els dos personatges centrals d’En attendant Godot, s’erigeixen en una metàfora de la humanitat sencera, de la grandesa i la misèria que se’n desprenen, d’un món civilitzat reduït a l’espera inútil.
Esperant Godot
Autor: Samuel Beckett
Traducció: Josep Pedrals
Direcció: Ferran Utze
Sala Beckett
Fins al 4 de gener de 2020
Commemoratiu dels 30 anys de la Sala Beckett, el muntatge d’Esperant Godot, dirigit per Ferran Utzet, n’accentua una lectura còmica i festiva. Defuig afortunadament la temptació del reverencialisme i acosta l’obra a la sensibilitat actual. Fa somriure, riure i pensar. Malgrat Beckett, Vladimir i Estragó ens remeten a la nostra condició d’humans desemparats, que necessitem l’altre per existir i que volem que la vida faci alguna mena de sentit. Malgrat Beckett, l’altra parella, Pozzó i Lucky, ens fa pensar en les relacions tòxiques de poder, en les dinàmiques de submissió i llibertat.
Sense caure en l’histrionisme, la interpretació de la parella Gogó i Didí es basa en el codi del clown —el pallasso llest i l’ingenu, respectivament—, sense oblidar el referent del cinema mut i sobretot de Chaplin. En canvi, la de Pozzó i Lucky recorda el món del circ o de les varietats. En tots dos tàndems hi ha un trencament de la comunicació habitual, un joc de disbarats, una erosió de qualsevol pensament axiomàtic. Vladimir i Estragó, dos rodamons, marginats, pidolaires, ombres de persones, són la cara i la creu de l’existència humana.
Nao Albet (Vladimir) i Pol López (Estragó) fan un duet ideal, tot i que no s’ajustin a l’edat de les figures beckettianes. La sensibilitat i la candidesa del primer contrasten amb la llestesa i la rauxa del segon. Si López desplega una comicitat a punt de desbordar-se, Albet fa brillar un lirisme delicat. A ritme de gag, entomen els jocs de paraules, les grolleries i les reflexions existencialistes —en una bona traducció de Josep Pedrals— amb una naturalitat, una ironia i —ai!— una tendresa espaterrants. Entre pauses i silencis, l’un escolta l’altre amb una harmonia precisa i eficaç.
L’espai escènic, que signa Max Glaenzel, evoca el cinema mut i pren forma d’un fotograma que emmarca un paisatge auster de terres ocres, parets de colors crema i l’indefugible arbre sense fulles en el primer acte i amb unes quantes en el segon. La caixa escènica atorga una perspectiva d’un univers tancat, una mica claustrofòbic, en què estan reclosos Vladimir i Estragó. La il·luminació gradua el suposat pas de les hores del dia fins a la caiguda literal de la nit, en un cop d’efecte que remarca la metateatralitat de la proposta.
Vist amb els ulls del segle XXI, Esperant Godot és un toc d’alerta no únicament sobre el pas del temps, inexorable, sinó també sobre la nostra condició de mortals. Ningú no s’escapa, de moment, de l’espera de la mort. Per bé que el to triat per Utzet hi escau, hauria pogut completar-se amb una lectura més contemporània i aprofundida, on ressonessin algunes inquietuds del present. Sigui com vulgui, és d’agrair que La Beckett —que sempre ha encimbellat el dramaturg irlandès en un altar— hagi apostat per un Godot molt proper, sense solemnitats ni fanfàrries estèrils. Ha valgut la pena esperar.00
