Mentre continua el desori comunicatiu del govern sobre els efectes del coronavirus en la cultura, el president Torra ha demanat que sigui un “servei essencial”. És això?
Les comparacions són odioses, però escoltar el primer ministre francès, Jean Castex, sobre per què la cultura mereix 2.000 milions d’euros (432 per als espectacles en viu) per treure-la del pou de la pandèmia i alhora sentir els nostres governants fa feredat. Fa uns dies, Castex deixava clar que ho feien per diverses raons, però sobretot perquè la cultura és “una especificitat francesa” i el govern no podia mirar cap a una altra banda mentre el sector s’ensorrava.
Gairebé de manera simultània, un anunci equívoc de la Generalitat feia cancel·lar una pila de concerts i obligava l’Acadèmia Catalana de la Música a posar el crit al cel. Poc després, el president Quim Torra demanava que, per evitar més embolics i de cara a restriccions més dures, la cultura fos inclosa dins els “serveis essencials”, al costat de súpers, farmàcies, etc. Això evitaria que es tanquessin de cop tots els teatres del país si torna un escenari com el de la primavera passada o com va passar a mitjans de juliol, que diversos festivals es van mantenir durant un parell de nits en una mena de llimb legal.
Però, ha passat res des d’aleshores? Doncs, no. Ni la cultura és un “servei essencial” ni hi ha hagut una pluja de milions francesa que permeti al sector treure el cap del pou, més enllà dels cinc milions de la prestació extraordinària per a subministraments bàsics per a professionals de la cultura anunciats els 17 d’agost amb el 31 d’agost com a data màxima de sol·licitud. Tot a corre-cuita.
Quan Castex apareix en públic i assegura que la cultura és important, que no deixaran que s’enfonsi, ho fa amb un maletí ple d’euros. No són només paraules que s’emporta el vent, sinó que materialitza el que afirma amb diners, que és el que ha de fer el poder públic quan parla. No es tracta de manifestar-se, sinó de fer.
A França, les cancel·lacions i l’aturada de l’activitat han estat un desastre, sobretot per al teatre. Però les administracions i les institucions teatrals han estat imaginatives i han trobat solucions. Al març, al govern Macron li van caure clatellades de tots costats per no saber què fer. En ple agost, ha sabut reaccionar. Per què? Perquè, per molt liberals que siguin, no volen perdre el que en diuen “el senyal d’identitat” ni aquesta “especificitat”.
Aquí, quan a mitjans de setembre la maquinària teatral es posi en marxa a tota màquina, ho farà amb l’ai al cor. Primer, perquè ni empreses ni artistes podran suportar un nou tancament. I, segon, perquè no disposen del suport incondicional (moral i econòmic) del govern, que és el que hauria de ser. Portem tants anys així que, tanmateix, a ningú no li ve de nou.
També ens hauríem de preguntar què han estat fent els nostres teatres públics i/o subvencionats davant de tot plegat. Han callat molt i han mantingut un perfil força baix. El Teatre Lliure, per exemple, no dirà què farà fins al 16 de setembre, per curar-se en salut, i només presentarà la programació fins al Nadal. El Teatre Nacional va anunciar els grans espectacles de la Sala Gran fa uns mesos després de restar mig mut i gairebé inactiu durant la primavera. La Sala Beckett ha reprogramat alguns espectacles suspesos. Cap autocrítica, cap reflexió més enllà de llepar-se les ferides.
Lliure i Nacional no estaran operatius fins d’aquí a un mes: no podien obrir abans? Amb l’experiència del Grec, on van acollir molts espectacles, no podien arriscar-se una mica i demostrar, de nou, que són llocs segurs?
Fins a cert punt, són comprensibles les reserves i les pors que assalten els gestors d’aquests teatres. Especialment, quan no tens al timó algú amb qui confiar, que un dia et diu una cosa i un altre, canvia de parer. Que un dia t’assegura que ets collonut, però l’endemà t’amenaça de tancar-te. Que un dia parla de gloriosa cultura catalana immemorial, i després, a l’hora d’aprovar els pressuposts, no ho demostra invertint-hi el que caldria.
Sovint, quan mires la cultura catalana contemporània tens la sensació que ets davant d’una bonica escala gòtica que, de lluny, tothom admira, tothom se’m fa creus per mor de la seva bellesa, per la seva resistència, però que tothom hi passa per sobre sense pensar què cal fer perquè no s’esfondri.
I no, la cultura no és un “servei essencial”. És molt més que això. És gairebé l’únic que justifica l’existència d’aquest país. Però si volen que sigui un “servei essencial” per deslliurar-la del caos, facin-ho. Ja.
