Àlex Rigola obre aquesta setmana la sala Heartbreak Hotel, a Sants, un espai on podrà posar en pràctica una manera de fer teatre que busca la proximitat absoluta i el compromís, aliat amb alguns dels més grans actors i actrius d’aquest país.
Dir que els bons directors d’escena prefereixen les sales petites seria inexacte. Igual que afirmar que és més fàcil muntar un espectacle en un espai petit que un de gran. Es tracta, més aviat, de dos gèneres diferents. Dues maneres de fer. La sala gran requereix arribar a la fila 25 i a la petita pots rebre l’esput d’un actor. A tot arreu hi ha dificultats.
Àlex Rigola utilitza el cinema com a metàfora. Una cosa són les pel·lícules de Steven Spielberg i una altra, les d’Éric Rohmer. Dos genis que buscaven coses diferents i que, malgrat tot, es dedicaven al mateix. Que antagòniques són La llista de Schindler i Conte de tardor, i que bones són les dues… El director barceloní parla, tornant al teatre, de l’“èpica de la representació”, de la qual se n’ha tornat un enemic acèrrim.
Ara que està a punt d’obrir el Heartbreak Hotel a Sants, amb la ‘Hedda Gabler’ d’Ibsen que va passar pel Lliure la temporada passada, i està colgat de deutes, li pregunto si el tornarem a veure a les sales grans, fins i tot a l’òpera, que és on els directors fan calés. “El problema és que no m’hi veig”, respon.
Tot va començar el 2017. Potser el rum-rum ja venia d’abans, però la primera prova que alguna cosa estava a punt de canviar va ser aleshores. Corria la primavera i el director estava a punt d’estrenar l’Ivànov de Txékhov a la sala Fabià Puigserver del Lliure. Quinze dies abans de la primera funció, amb l’escenografia feta i un bon grapat d’intèrprets al darrere, Rigola decideix buidar l’espai, que els actors i les actrius es diguin pel seu nom (res de Nikolai, Anna o Mikhaïl) i que es vesteixen amb la seva roba.
El desconcert va ser majúscul, però l’experiment li va sortir molt bé. Amb Shakespeare, la parafernàlia li anava a favor. Però va veure que Txékhov demanava una altra cosa. Uns quants mesos més tard, a l’estiu, va tancar Gonzalo Cunill en una caixa de fusta petita per a vint espectadors per fer-li recitar el Poeta de les cendres de Pasolini.
Encara el 2017, a finals, Rigola estrenava a Temporada Alta Vania, versió de Txékhov, amb el mateix Cunill, Irene Escolar, Ariadna Gil i Luis Bermejo. En el que potser és una de les millors funcions que he vist mai. De nou en una caixa, una mica més gran que la primera, el que s’hi va veure és inoblidable.
I d’aleshores ençà, des d’aquell 2017 boig, en què van passar tantes coses, Rigola ha continuat experimentant, sobretot amb l’autoficció i el documental, amb una clara vocació de fer entrar la vida real a l’escenari. També amb la fina línia que separa la instal·lació del teatre. Li hem vist coses més bones que altres, més o menys interessants, però sempre des de la passió i el convenciment que havia emprès un camí sense retorn, que fer Vania era incompatible amb Ricard III.
L’última clau de volta de tot plegat passava, és clar, per tenir un teatre propi. No haver de dependre que els grans teatres públics de Barcelona i Madrid et compressin la teva idea, cada vegada, conscients que podran fer pocs bolos i que disposar de primeres espases en una sala petita, o en una caixa, no és cap negoci.
Rigola sap que no es farà ric amb el Heartbreak Hotel. Són pocs avui dia, en aquest racó de món, els que puguin vantar-se d’haver pujat de classe social després de dedicar-se a les arts escèniques. I menys per mor d’haver obert un teatre. Encara menys si a la sala hi caben només 70 espectadors. Però el món és dels que somien i, sobretot, dels valents que se la juguen. Perquè una cosa és llançar proclames sobre com hauria de ser el teatre i una altra de ben diferent és aixecar-ne un de propi per posar-les en pràctica. És el que va fer Fabià Puigserver amb el Teatre Lliure o Oriol Broggi amb la Biblioteca de Catalunya.
Perquè un teatre és alguna cosa més que quatre parets. Per començar, les del Heartbreak Hotel les han dissenyades els arquitectes Francesc Guardia i Francesc Xavier Massagué, els mateixos que van reformar el Lliure de Gràcia. I la veritat és que tots dos espais tenen un toc semblant. Ara hi ha la caixa de Hedda Gabler, potser l’última que hi veurem, però les parets, l’aire que s’hi respira s’assembla molt a un lloc i a un altre.
El nou teatre no té una història al darrere, més enllà de les persones que l’integren i de tots els que hi passaran. En una sala petita, però, això és el més important, quina és la qualitat humana i professional que t’hi trobaràs. Crec que no es pot comparar el Heartbreak Hotel amb els altres espais que Rigola ha dirigit, des del Lliure als Teatros del Canal. A tot arreu ha pogut fer, més o menys, el que ha volgut i ha treballat amb un cercle reduït de gent, però aquí no hi ha ni milions per produir ni servituds a acomplir. És ell sol (amb Irene Vicente) contra el món.
Un teatre pot ser un lloc de trobada, un indret on canviar de vida, una experiència irrepetible. És també la plaça de la paraula, on una persona que es dedica a transmetre’n de grans, d’extraordinàries, entrarà en contacte amb una altra que voldrà emportar-se’n alguna a casa. L’actor, l’actriu, de primera sempre sap com fer-ho, coneix les tecles que ha de tocar. Però si es treu de sobre les emocions apreses i es presenta únicament com a persona i no com a personatge? Aquest és el repte.
Fins a l’estiu que ve, al Heartbreak Hotel només hi haurà Rigola. Després de Hedda Gabler, estrenarà L’home de teatre de Thomas Bernhard, recuperarà el Who is me. Pasolini, i posarà de llarg Lluna plena d’Aki Shimazaki. A finals de temporada, tindrà la primera convidada, que serà Aina Tur i’Sis hectàrees d’oliveres, amb Anna Alarcón i Nao Albet. A les altres hi seran Andreu Benito, Gonzalo Cunill, Lluïsa Castell, Miranda Gas i Pep Munné. Poca broma.
Molta gent li demana al director si buscarà una sala més gran si el nou teatre de Sants funciona. Ell els deixa atònits quan els diu que no, que volia justament això, un lloc petit on les seves criatures puguin mirar als ulls dels espectadors. Molt em temo que hi haurà garrotades per entrar a l’espai de la plaça de l’Olivereta.
