Teatre / Opinió

Un teatre sense memòria

El teatre català viu una fugida endavant continuada, amb molta producció, però amb poques obres que s’assentin, que tinguin l’oportunitat de ser revisades al cap dels anys. I això produeix una escena amb poca memòria, on les noves generacions no poden treure profit del llegat.

Una de les coses meravelloses del teatre és el seu caire de cosa efímera, de cosa que vius un cop a la vida. Un dia determinat, a una hora concreta, t’asseus en una platea per contemplar un espectacle que mai no tornaràs a veure ni a viure. Intèrprets i directors busquen impactar el record de l’espectador. Perquè recordis aquell moment en què vas veure Sé de un lugar d’Iván Morales a La Seca, el Tirant lo blanc de Calixto Bieito i Carles Santos al Romea, el Siena de La Veronal al Mercat de les Flors, el 2666 d’Àlex Rigola al Lliure, el Luces de Bohemia d’Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya, el Rebota rebota y en tu cara explota d’Agnès Mateus a l’Antic Teatre…

A Europa, a París, Londres o Berlín, ho saben, això. Per aquest motiu hi ha musicals que fa anys que romanen a la cartellera o obres d’èxit, també contemporànies, que tornen uns anys després de sortir-ne, amb nous repartiments, potser algun punt de vista nou, algun afegit tecnològic, perquè els que van gaudir-la la primera vegada puguin repetir i perquè els joves puguin aprendre’n.

Mark Rylance fent el 'Jerusalem' de Jezz Butterworth al Royal Court de Londres el 2011. Foto: Simon Annand
Mark Rylance fent el ‘Jerusalem’ de Jezz Butterworth al Royal Court de Londres el 2011. Foto: Simon Annand

A Londres, a l’abril torna el Jerusalem de Jezz Butterworth, amb el mateix Mark Rylance en el paper d’El gall. A Berlín, encara podem veure a la Schaubühne el Hamlet de Thomas Ostermeier, gràcies a la companyia estable del teatre. A París, el Cendrillon de Joël Pommerat puja de nou a escena. Tres exemples dels molts que passen cada temporada.

Aquí, en canvi, no ho acabem de veure clar, això. Són poquíssimes les obres que han triomfat que tenen l’oportunitat de buscar nous ulls, noves mirades. El cas d’El mètode Grönholm de Jordi Galceran, que l’any passat va disposar de reestrena amb nou repartiment, però amb el mateix director, és gairebé únic. El 2017, també va tornar Paraules encadenades. I fa unes setmanes, la Sala Atrium va reposar De quan somiava, de Jordi Prat i Coll. La Calòrica, alhora, va poder remuntar Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que encara cueja. Excepcions.

Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent 'El mètode Grönholm' al Poliorama. Foto: Daniel Escalé
Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent ‘El mètode Grönholm’ al Poliorama. Foto: Daniel Escalé

A finals de gener, el TNC farà tornar a la cartellera Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, una peça que es va estrenar al Romea el 1991, amb direcció de Sergi Belbel i amb Lluís Soler, Josep Maria Pou, Àngels Poch i Imma Colomer en el repartiment. Ara serà Sílvia Munt qui portarà la batuta i Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun, els que la defensaran.

Hauria estat interessant tornar-la a veure amb la mateixa proposta (amb una altra actriu en el lloc de Poch, que va morir fa sis anys), però crec que és molt millor oferir una nova lectura, cosa que també ens hauria agradat en el cas d’El mètode Grönholm, sobretot perquè l’obra de Galceran no feia ni una dècada que l’havíem gaudit per darrer cop.

Tommy Milliot dirigeix 'Massacre' ('Occisió') de Lluïsa Cunillé a la Comédie Française. Foto: Vincent Pontet
Tommy Milliot va dirigir ‘Massacre’ (‘Occisió’) de Lluïsa Cunillé a la Comédie Française. Foto: Vincent Pontet

Bona part del teatre que s’estrena és circumstancial i són poques les obres que tenen prou gruix, prou substància, per tenir nova vida. Però són moltes més que les quatre citades anteriorment. I és cert que canvien els costums, els interessos, les modes. Així i tot, hi ha peces que resisteixen. Quin text dels estrenats en les últimes tres o quatre dècades que pugui ser considerat un ‘clàssic’. Desig, segurament, ho és. I li ‘ajuda’ el lloc que ha ocupat Benet i Jornet en el teatre contemporani català i que fa poc que va morir. Tornarà a fer-se Desig d’aquí a vint anys? O Salamandra? O E.R.? Quines de les obres que pugen a escena aquesta temporada mereixeran aquesta denominació? Poques. Quantes tindran noves vides? En aquest país, potser cap.

La generació d’autors i autores que van créixer sota l’influx de Benet i Jornet i que ara es troba en la quarentena ha manufacturat textos que necessitarien una segona oportunitat. Són obres que van tenir molt bona acollida en el seu moment, però que sovint van patir un circuit limitat, en sales molt petites. I això no obstant han pogut gaudir de platees grans i molt públic lluny de casa. A Itàlia, per exemple, encara es fa el Plou a Barcelona de Pau Miró. I no en parlem de l’èxit d’El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró, representada a moltes ciutats. En els últims anys, la Comédie Française ha estrenat Després de la pluja de Sergi Belbel i Occisió de Lluïsa Cunillé. Qui se’n recorda, aquí, d’aquestes dues?

Alain Platel es va inspirar en la desapareguda Bodega Bohemia de Barcelona per aixecar 'Gardenia'. Foto: Luk Monsaert
Alain Platel es va inspirar en la desapareguda Bodega Bohemia de Barcelona per aixecar ‘Gardenia’. Foto: Luk Monsaert

Tots aquests autors estan plenament en actiu i és normal que busquin col·locar nous textos. Que es recuperin els antics no depèn d’ells, sinó d’un productor, públic o privat, que decideixi que val la pena aixecar-los de nou. La Sala Beckett, que és on van néixer la majoria d’aquestes obres, podria marcar-se com a objectiu recuperar-ne una cada temporada. Potser algun festival, com Temporada Alta, podria fer-ho? O no han recuperat, per a gaudi de tothom, els que les van veure en el seu moment i els que no, Isabella’s room de la Needcopany i el Gardenia d’Alain Platel?

Per què no podem tornar a veure les obres de Carles Santos? D’acord, ell era un element importantíssim en molts dels seus espectacles, però no sempre. Sama samaruck, samaruck suck suck, L’adéu de Lucrecia Borgia, La pantera imperial… Hi ha molta gent jove que mereix que el llegat de l’artista de Vinaròs no quedi en l’oblit.

En el terreny híbrid tampoc no anem sobrats de reposicions, de noves oportunitats. Fa un parell d’anys, Roger Bernat va recuperar La consagració de la primavera. I no estaria malament que pogués remuntar Please, continue (Hamlet). L’Agrupación Señor Serrano, el 2016, va poder tornar a fer Brickman Brando Bubble Boom, A house in Asia i Katastrophe, record de la seva època més underground. La Conquesta del Pol Sud, al seu torn, només han pogut mostrar a Terrassa la seva trilogia completa, la formada per Nadia, Raphaëlle i Claudia. Fins i tot hi ha peces creades per companyies d’aquí, de les quals hem vist una preqüela, que no han trepitjat casa nostra, com el Guerrilla d’El Conde de Torrefiel.

Els Baró d'Evel van estrenar 'Mazùt' al Mercat de les Flors el 2012. Foto: François Passerini
Els Baró d’Evel van estrenar ‘Mazùt’ al Mercat de les Flors el 2012. Ara ha tornat, al Lliure. Foto: François Passerini

Les companyies, a priori, ho tenen més fàcil, ja que solen mantenir viu el repertori, allò que han treballat. El mateix passa amb els que són actors i autors. Per això ha tornat el Mazùt, dels Baró d’Evel. Per això hem pogut tornar a veure Isabella’s room o Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Per això Toni Gomila encara fa Acorar i Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet. Els textos necessiten algú que els estimi molt. Encara ha d’arribar l’hora que ens acabem de creure el potencial del teatre català contemporani, la grandesa d’uns dramaturgs que en vint anys han canviat el color de la cartellera.

Comença a ser hora que revisem el teatre del segle XXI. Cap època ha pogut mirar enrere sense ira. El franquisme va impossibilitar que ho féssim amb el primer terç del segle XX i va cavar una rasa que el nostre temps ha hagut de tapar amb penes i treballs. Ho han patit Guimerà, Sagarra, Vallmitjana, Rusiñol… I el teatre és un art que, amb les obres bones, fa com amb el vi bo, que el temps les millora. Però també es poden avinagrar, fer malbé. Què hauria passat amb La rambla de les floristes si no haguessin passat 84 anys entre la seva estrena i la revisió que en va fer Prat i Coll, entre 1935 i el 2019?

Calen productors valents que es tornin a llegir el teatre d’aquest segle perquè els espectadors en la vintena i la trentena puguin saber d’on venim. Litus, Volem anar al Tibidado, Búfals, Barcelona, mapa d’ombres, Sé de un lugar o Marburg serien bons aliats.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close