Teatre

Un teatre sense radicals

Pot ser que el teatre català s’hagi acomodat massa? Pot ser que siguin impossibles avui dia propostes estèticament trencadores, projectes políticament incorrectes? Els nostres ‘radicals’ s’han fet grans i hi ha molt poca gent jove que garanteixi un relleu digne.

Molts dels que vam veure l’estrena de ‘# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari *’, de Juana Dolores Romero, al TNT de Terrassa, la tardor passada, ens la vam mirar, ho reconec, amb condescendència. Sobretot perquè no vèiem res que no haguéssim vist abans. I no vam saber valorar que aquest espectacle era una gota dins l’oceà. Mesos més tard, em pregunto: quantes obres d’aquesta mena, aixecades per gent jove, hem vist en els últims cinc anys? La resposta és fàcil: poquíssimes.

Hi ha molts pocs artistes que voltin la vintena llarga o la trentena curta que facin espectacles radicals quan a Barcelona, històricament, aquesta mena de teatre té una llarga tradició que ha ofert els fruits més deliciosos, de Joan Brossa a El Conde de Torrefiel. Enmig, hi ha La Fura dels Baus, Sergi Fäustino, Calixto Bieito, Roger Bernat, Agnès Mateus, Sònia Gómez, Agrupación Señor Serrano i una pila més de creadors escènics que han trencat tots els límits del teatre i han portat la ciutat per tot el món. Poca broma.

El Lliure va estenar el 2008 'brossalobrossotdebrossat', de Carles Santos. Foto: Ros Ribas
El Lliure va estenar el 2008 ‘brossalobrossotdebrossat’, de Carles Santos. Foto: Ros Ribas

Els germans grans, mares i avis de Juana Dolores Romero van criar-se en un ecosistema cultural que propiciava el naixement d’artistes rebels, iconoclastes, que sabien qui era Brossa, que havien crescut amb Carles Santos i La Fura, fins i tot amb Comediants, abans que sumessin anys i adoptessin altres registres. En sortien uns i els altres marxaven o es transformaven, sense perdre mai la seva ànima.

El duet format per Nao Albet i Marcel Borràs, que van començar a exhibir-se encara adolescents, fa més d’una dècada, era el resultat d’un moment molt dolç, de consolidació de les noves formes i d’uns espais públics, teatres i festivals, que volien rejovenir-se, obrir els ulls, pujar damunt l’onada. Algun escenari privat, com el Romea, va anar a mans d’un iconoclasta com Bieito. A fora, La Fura i el mateix Bieito, també Bernat, ocupaven les catedrals del teatre europeu. Fins i tot recordo una roda de premsa a l’Antic Teatre, quan no feia gaires anys que havia obert, amb gent de Focus decidida a apostar pel planter.

La peça 'Hamlet, please continue', de Roger Bernat, s'ha vist a tot el món. Foto: FFF
La peça ‘Hamlet, please continue’, de Roger Bernat, s’ha vist a tot el món. Foto: FFF

Però va venir la crisi de 2008 i no sé per què algú devia pensar que tot allò s’havia d’aturar. El T6 del TNC, on hi cabien moltes coses, no només dramatúrgia convencional, va tancar. El Lliure va deixar de fer el Radicals i va intentar cremar el bosc. Deien que no hi havia diners per a ‘allò’. De cop, no hi havia lloc per a tot aquell talent. Només el Mercat de les Flors els va obrir la porta i l’Antic Teatre, sempre amb uns recursos molt limitats, va quedar com l’únic espai de Barcelona on experimentar.

La sala Hiroshima va aparèixer el 2014 per donar una mica d’aire, però s’ha anat esllanguint. I només han quedat els festivals mentre les companyies, com El Conde de Torrefiel, s’anaven fent grans, estrenaven a fora i només mostraven les seves creacions pocs dies i en programacions de nínxol.

'Mammon' va ser l'última peça de Nao Albet i Marcel Borràs que va estrenar el Lliure, tot i que la producció era de La Brutal. Foto: Felipe Mena
‘Mammon’ va ser l’última peça de Nao Albet i Marcel Borràs que va estrenar el Lliure, tot i que la producció era de La Brutal. Foto: Felipe Mena

Albet i Borràs, últims mohicans, només un parell d’anys més grans que Juana Dolores, van estrenar el seu últim espectacle a Barcelona durant el Grec 2018. ‘Falsestuff’, una peça memorable. De 2007 a 2013, de ‘Straithen con Freighten’ a ‘Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach’, van aixecar sis espectacles. D’aleshores ençà, tres. Sobren els comentaris. El Lliure era el seu aliat i el públic s’ho passava pipa. Algú va decidir que no els volia. Així com algú va decidir també que ‘Falsestuff’ no podia fer temporada al Nacional, on hi va estar dues setmanes el juliol de 2018 dins la programació del Grec. Ara se’ls rifen a Madrid. Aquí, els hauríem d’haver regalat un teatre.

Quan el juny de 2017, Ernesto Collado, un geni, va anunciar que plegava perquè estava cansat d’actuar sempre al mateix lloc i veure la mateixa gent, haurien d’haver sonat totes les alarmes. Com era possible que el paio més divertit de l’escena catalana llancés la tovallola? Com és que, amb 43 anys aleshores, i amb un talent descomunal, no va rebre una trucada que li digués: què necessites per continuar? Doncs, no, se’n va anar a l’Empordà a crear… perfums.

'JUANA DOLORES, massa diva per a un moviment assembleari', de Juana Dolores. Foto: Marta Garcia / TNT
‘JUANA DOLORES, massa diva per a un moviment assembleari’, de Juana Dolores. Foto: Marta Garcia / TNT

El panorama general, amb pandèmia o sense, és força avorridot. El més iconoclasta que he vist, lluny de l’Antic, és un actor imitant el rei Joan Carles vestit amb un mono de pollastre. Fa quinze anys, al Lliure, sabent tot el que sabem avui dia del monarca, haurien jugat a futbol amb la seva imatge.

La peça ben feta, el pop, les cançons de Radiohead, els versos de ‘Cyrano de Bergerac’ estan bé. Ens agraden. Però si no tenen contrast, ningú que els assetgi per sota, vies d’escapament, la migdiada està assegurada. I l’allunyament gradual d’uns joves, els d’ara, que escolten cançó protesta, trap, hip-hop o el que sigui, i que no sé si voldran anar al teatre quan passin els 40.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close