El triomf de la dreta al País Valencià i les Illes Balears amenaça d’estroncar el creixement sostenible de la comunitat teatral en català, els intercanvis entre territoris i, en definitiva, la possibilitat d’un sistema cultural que permeti sobreviure els seus artistes.
Divendres passat, Josep Maria Pou i l’equip que va fer El pare al Romea fa uns mesos va agafar un avió Barcelona-Palma amb la intenció de portar l’espectacle al Teatre Principal de la capital mallorquina el mateix dia i l’endemà al Teatre Auditori de Manacor. Uns dies abans, havien estat a Castelló i Ontinyent. I setmanes abans, com és habitual, per un munt de localitats catalanes. L’estada de Pou al Principal, però, tenia un caire especial: ha estat el seu debut a Palma.
Amb més de cinquanta anys de carrera damunt les espatlles, l’actor català va posar els peus per primer cop a l’escenari més emblemàtic de Palma amb una obra en català. Mentre esperava l’avió, sorneguer, i un poc trist, afirmava que potser era la primera i l’última vegada. Ho deia perquè es retira, com fa temps que diu, o perquè creu que, amb el PP i Vox com a guanyadors de les últimes eleccions autonòmiques i locals a Balears, és poc probable que el convidin?

Quan el centreesquerra valencià i balear va treure el PP de les principals institucions locals i autonòmiques fa vuit anys, es va obrir una finestra d’oportunitat al territori de parla catalana, als Països Catalans. Per primera vegada en la història de la democràcia espanyola, hi havia la possibilitat d’una entesa cultural entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. És a dir, l’ocasió d’articular una comunitat cultural de catorze milions d’habitants potencials que han viscut institucionalment d’esquenes des de fa dècades, bé per mor del centralisme madrileny, bé pels greuges històrics, i per moltes punyetes.
Per primera vegada, no hi havia enemics a l’altra banda. I això significava la possibilitat de col·laborar. En l’àmbit artístic, la relació entre els creadors d’una banda i l’altra no ha parat mai, amb Barcelona com a epicentre, però amb València i Palma com a punts forts. Són i han estat molts els individus que han fet créixer i desenvolupar el triangle, que hauria de ser equilàter, tot i que s’assemblava més a l’isòsceles, pel simple fet que la capital catalana posseeix una indústria cultural més potent i vertebrada.

Els catalans del Principat poden viure sense el País Valencià i Balears. Dubto que pugui dir-se el mateix de valencians i illencs. Poden anar fent, és clar, però els és extremament complicat. A Cristina Plazas i Toni Gomila, per esmentar dos grans noms de la perifèria, no els caldria venir de tant en tant a Barcelona per tirar endavant, però si ho fan no només guanyen ells, sinó que ho fem tots. Aporten riquesa i se’n tornen amb la maleta més plena.
En aquests vuit anys de convergència entre comunitats, s’han portat a terme innombrables projectes conjunts. Les Balears, amb el Principal al capdavant, tant amb Josep Ramon Cerdà com amb el seu antecessor, Carlos Forteza, ha desplegat una gran teranyina d’aliances amb la Sala Beckett, el TNC i Teatres de la Generalitat Valenciana. També amb el Grec, Temporada Alta, FiraTàrrega… Fins i tot amb Focus.

De tota la vida, a Mallorca, qui mantenia la flama del teatre català, qui obria la porta a les produccions del Principat, no era ningú de Palma, sinó de Manacor, gràcies a Tomeu Amengual, un home que ha convertit la segona ciutat mallorquina en l’autèntica capital del teatre illenc. Des de 2020, havien fins i tot aconseguit no fer-se la guitza ni la competència a través d’un acord que permetia que les produccions catalanes que aterraven a l’illa no haguessin de triar entre Palma i Manacor, sinó que podien anar a les dues ciutats. Amb l’obertura del Teatre Principal d’Inca, a més, el mapa insular quedava molt ben dibuixat.
Al País Valencià, tot és més complicat. D’entrada, sempre hi ha hagut més reserves a l’hora d’acollir espectacles en un català diferent del seu. En èpoques passades, era curiosament el Centre d’Arts Escèniques de Reus qui aconseguia agafar més sovint l’Euromed que el TNC, per exemple. Tanmateix, la bona entesa oficial dels anys de concòrdia havia fet possible que moltes produccions catalanes i illenques paressin als teatres valencians. I no només a la capital. El cas d’El pare, amb funcions a Castelló i Ontinyent, n’és la prova.

Al Principal valencià, han vist aquesta temporada Tanatologia (Principal de Palma) i Terra baixa (reconstrucció d’un crim) (TNC). I al Teatre El Musical, depenent de l’Ajuntament de la ciutat, ha fet parada i fonda Animal Negre Tristesa (Sala Beckett), AKA (Sala Flyhard), Amazonas (Agrupación Señor Serrano), Sobre la bellesa (Mercat de les Flors-Grec), El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai (TNC). Poca broma.
Alhora, diverses produccions valencianes han recorregut el seu territori natural. La magnífica La sort, de Juli Disla, estrenada al Rialto de València el 2021, ha estat gairebé a tot arreu. A banda del País Valencià, ha passat per la Sala Beckett, Tàrrega, Igualada i Alcúdia. I, aquest juny, pel Principal de Palma. Tota una fita per a una producció independent del sud.

Què en quedarà de tot això? De tot aquest mapa que s’anava vertebrant, enfortint? La temporada que ve ja està firmada tant a Balears com al País Valencià i poca cosa podran fer els nous governs que no els suposi pagar gruixudes indemnitzacions. Tanmateix, coses més rares i escandaloses s’han vist. Quedarà en no res l’acord entre el TNC, el Principal de València i el Principal de Palma per bellugar les seves produccions? Tornarem a viure incomunicats?
La creació d’aquest espai cultural pancatalà és una vella aspiració de molta gent, de molts artistes. Va ser el somni de Joan Fuster. El PP, en canvi, sempre ho ha vist com una amenaça. No sé de què. De què ens adonem que 14 milions d’espanyols podem viure sense passar per Madrid? De què veiem que parlem el mateix i que podem compartir moltes més coses?
El 2020, el Tribunal Suprem espanyol va obligar la Generalitat Valenciana a comunicar-se en castellà amb Balears i Catalunya, en una sentència que no té ni cap ni peus, però que demostra que a la capital del regne havien assistit inquiets a les sinergies entre territoris.

En els mesos vinents veurem si els lligams fets, les relacions teixides, són prou forts. Si s’ha construït alguna cosa prou sòlida que aguanti l’embat que ens ve a sobre. Perquè si parlem de diners, queda clar que si aixeques un espectacle en català i tens la possibilitat de moure’l més enllà de la teva comunitat, sempre serà més rendible si l’aprofites. Fins i tot en Forteza, que no deia ni una paraula en català, ho va entendre quan va ser al capdavant del Principal de Palma.
A Mallorca, sempre ens quedarà Manacor (hi ha guanyat MÉS) i n’Amengual, que ha sobreviscut a governs de tots colors. La via del PP sempre ha estat la d’abaixar la persiana o mantenir sota mínims les institucions díscoles, cosa que seria un desastre industrial i artístic.
Tanmateix, ens hauríem de plantejar diverses preguntes: hem aprofitat aquests vuit anys o s’han fet les coses amb massa timidesa? No ha anat tot massa a poc a poc? Eren conscients que aquesta època procliu podia acabar-se i que havien de fer tot el possible per aixecar estructures indestructibles? Ha ajudat prou Catalunya o s’ha mirat Balears i el País Valencià amb supèrbia?