L’artista brasilera Carolina Bianchi protagonitza un espectacle discret al Lliure amb la primera part de la seva ‘Trilogia Cadela Força’, però deixa el públic en xoc en portar fins a l’extrem els límits de la representació.
La peça comença amb els primers versos de l’entrada a l’infern de la Divina comèdia. I segueix amb Carolina Bianchi, vestida de blanc, que ens explica el cas de Pippa Bacca, una performer italiana que va ser violada i assassinada a Turquia quan protagonitzava una acció itinerant en autoestop de Milà al Pròxim Orient amb la intenció de promoure un món en pau i unit. Al principi del relat, l’artista brasilera matxuca amb un got la droga Bona Nit Ventafocs, la vessa en un got i, al de poc, se la beu.
Bianchi va perdent facultats mentre ens parla del 2666 de Roberto Bolaño, de Ciudad Juárez, i d’altres coses, fins que queda completament adormida. Els seus companys l’ajeuen damunt una taula i despleguen l’escenografia que estava amagada rere un gran teló que feia de pantalla. Hi trobem un esquelet i diversos munts de terra simulant tombes, i un cotxe, en un espai que ens recorda, precisament, la Parte de les crímenes del muntatge que Àlex Rigola va fer de la novel·la del xilè. Però també la primera part de les Històries del teatre de Milo Rau o La casa de la fuerza d’Angélica Liddell.

Els companys de Bianchi, mentre ella dorm, continuaran parlant de Pippa Bacca i introduiran altres relats, alguns personals, sobre el feminicidi, les violacions, tots els mals terribles que han patit les dones al llarg de la història, des d’aquella violació primigènia de Lucrècia a mans de Tarquini, que la brasilera no cita, però que és el principi de tot. En escena, com dèiem, veiem retalls d’altres espectacles, maneres de fer, moviments copiats. Fins que…
Fins que la resta d’intèrprets agafa Bianchi, que havia romàs en un racó, i la col·loca al centre, amb les cames obertes. Ella dorm. Li tallen les calces, agafen un dildo amb càmera i l’hi introdueixen en la vagina. En una pantalla, veiem el seu úter, durant cinc minuts llargs. Tot es porta a terme de manera quirúrgica, neta, com si es tractés d’una ecografia. Una violació en tota regla, tanmateix. Tot ben real.
Al cap de 150 minuts d’espectacle, uns 110 dels quals Bianchi ha estat estabornida, l’artista es desperta, saluda mig grogui i marxa. Sap què li ha passat, perquè ella ha escrit la dramatúrgia i signa la direcció d’aquesta Trilogia Cadela Força I: A Noiva e o Boa Noite Cinderela. El xoc del públic del Teatre Lliure és total. L’espectacle ha estat discret, però ens venen moltes preguntes al cap.

La més important, per a mi, és: cal? Cal que Bianchi experimenti en primera persona la submissió química i una violació perquè veiem de què va, tot plegat? Cal que ho visqui i ens ho mostri, a 400 persones, perquè tot plegat ens repugni encara més? Perquè en prenguem consciència? En la roda de premsa de presentació de l’espectacle va dir: “No crec que aquest espectacle canviï res, seria molt pretensiós. Però crec que col·lectivitzar aquesta experiència en una sala de teatre pot remoure coses”. No canvia res, no. I remou, sí.
Però, cal, realment, que Bianchi arribi a aquest extrem? Els grecs amagaven les escenes més sòrdides, les elidien. Ni veiem com Medea ofega els seus fills ni com Èdip es treu els ulls. En una de les escenes més tremendes que he presenciat com a espectador, al Purgatorio de Romeo Castellucci, l’italià representava un acte de pederàstia a través d’un silenci devastador. Veiem com el pare entra a l’habitació del nen. I sabem per què hi va. No sentim res. Al cap d’uns cinc-deu minuts llarguíssims en surt. Quan el muntatge acaba, estem remoguts, potser més que després de contemplar el teatre explícit de Bianchi.
En aquesta obra, la brasilera posa en risc la seva salut. A Barcelona, va fer dues funcions seguides. Però al festival d’Avinyó, d’on venia, van ser-ne cinc. Cinc nits seguides drogant-se i patint una violació davant de 200-300 persones. Val la pena?

Hi ha molts artistes que es juguen la vida, de diferents maneres i amb un perill més o menys controlat. I són ells els que han de respondre aquesta pregunta. Els esportistes, els pilots de Fórmula o els boxadors, queda clar que s’arrisquen per diners. Segurament, hi ha altres motius, però el que va més a fons, el més boig, també el que està més ben preparat, guanya. Hi ha sempre un cert punt d’irracionalitat. I, cada tant, n’hi ha algun que perd la vida.
Val la pena posar en tensió la realitat en una escena, arribar a tal punt de realisme que és necessari que l’autora es drogui i els seus companys la violin? No hi ha cap possibilitat, des de la ficció, des de l’artifici, d’arribar al mateix lloc. Albert Serra, al magnífic Un brindis per Sant Martirià, fa un al·legat al respecte i defensa que, al final, “la ficció s’acaba convertint en l’única possibilitat de generació de realitat”.
El cineasta de Banyoles estableix vasos comunicants entre realitat i ficció. O, més ben dit, com l’una i l’altra arriben a confluir en les nostres vides. La resta és escàndol. O buscar l’impacte gratuïtament. No tenim recursos per arribar al mateix lloc sense haver d’emular la tragèdia de manera seriada, una nit rere l’altra, davant d’espectadors atònits?

A En mitad de tanto fuego (Sala Beckett), per exemple, Alberto Conejero ens trasllada a la guerra de Troia per narrar-nos la relació homosexual entre Aquil·les i Pàtrocle. És un monòleg i, per tant, només tenim un actor, Rubén de Eguía, que ens haurà de fer sentir la tragèdia fent tots dos papers. Haurem de viure el seu amor i la seva mort, perquè Pàtrocle mor a les portes de Troia a mans d’Hèctor.
De Eguía només té el seu cos i la seva veu per encarnar-se en els dos personatges. Té al seu abast un text meravellós, que dirigeix Xavier Albertí. El públic, a mig metre. I, durant hora justa, les paraules de l’autor, la història dels seus personatges de la Il·líada, se’ns fan presents. L’actor no es fa ni una esgarrapada. No li cal.

A Celui qui tombe, de Yoann Bourgeois, al Mercat de les Flors, sis artistes de circ corren esbojarrats a sobre d’una plataforma giratòria. Si el mecanisme falla o un d’ells ensopega, potser no es mata, però segur que es faria molt de mal. Els acròbates sempre es posen en perill. Cal que ho facin?, ens podríem preguntar, també aquí. I la resposta és fàcil: sí, perquè va d’això, l’espectacle, el circ, de buscar els límits del cos, de demostrar habilitats tècniques assolides gràcies a l’esforç.
Tant Bourgeois com Conejero intervenen la realitat (el mite, la gravetat) per crear ficcions extraordinàries. Bianchi s’inventa una ficció a partir d’una realitat que experimenta en el propi cos. Com a artista, haurà valgut la pena fer-ho? Fa uns mesos, Bàrbara Mestanza narrava a Sucia un cas, també en primera persona, que podria semblar-se al de Trilogia Cadela Força I: A Noiva e o Boa Noite Cinderela, sense submissió química. També ens va remoure. Potser més que Bianchi.