Teatre / Opinió

Veritat és bellesa

Àlex Rigola i Josep Maria Miró demostren a Temporada Alta que, de la tristor, de l’angoixa, de la foscor, se’n poden fer obres magnífiques com ho són, respectivament, ‘Ofèlia’ i ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’. La veritat d’aquest espectacle és bellesa.

Hi ha la falsa creença que, en temps de crisi, el que vol l’espectador és evadir-se totalment del món que l’envolta, feixuc, opressiu, i deixar de pensar. Que només vol comèdia o divertiments diversos. Però sovint s’oblida que la gent, les persones, quan estem inquietes, necessitem que ens acompanyin. De vegades, hi ha molta més llum en una peça a priori depriment que en un relat previsible amb final feliç. I la història del teatre és plena d’obres magnífiques representades en temps ben foscos. De la Mare coratge de Brecht al Calígula de Camus.

Temporada Alta ha estat aquest cap de setmana un refugi contra les tones de sucre apegalós que desprèn la cartellera de Barcelona amb grans produccions que ens volen dir que el món que vivim és meravellós, quan tots sabem que no és així.

Roser Vilajosana assajant 'Ofèlia', d'Àlex Rigola. Foto: Heartbreak Hotel
Roser Vilajosana assajant ‘Ofèlia’, d’Àlex Rigola. Foto: Heartbreak Hotel.

Em refereixo a dues petites joies, executades de manera antagònica, amb un sol intèrpret a l’escenari, que demostren que ara és un bon moment per parlar de l’angoixa dels joves i de tots aquells a qui enviem a la foscor per no veure’ls. L’una, Ofèlia, interpretada per una actriu molt jove, Roser Vilajosana, dins un context poètic i performàtic. L’altra, El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, que ens arriba amb el cos de Pere Arquillué, un dels actors més premiats del país, que travessa una escena gairebé nua, essencialista.

Feia anys que Àlex Rigola no ens oferia un espectacle com aquesta Ofèlia. Des de Who is me. Pasolini, quan va tancar el teatre en una caixa de fusta, a la recerca del grau zero de la interpretació, que el director va decidir fer una aposta decidida per la senzillesa més absoluta. Del no-res a les quatres cadires, potser alguna projecció, però sempre escenes gairebé buides. Actors i actrius dient-se pel seu nom, vestint la seva roba, introduint elements de la vida íntima en cada muntatge.

Ofèlia perduda en la nit, a la Devesa gironina. Foto: Heartbreak hotel
Ofèlia perduda en la nit, a la Devesa gironina. Foto: Heartbreak Hotel.

Ofèlia és el mateix i no. És una passa més. O, millor dit, és com si hagués agafat el que més li agradava del passat i ho hagués barrejat amb el present, com si hagués posat aquell Pasolini a qui donava vida Gonzalo Cunill dins l’escenografia de Público. Perquè queda clar que Vilajosana està interpretant un personatge, que neix del Hamlet de Shakespeare i arriba al cos de l’actriu instal·lada en un paisatge que podríem qualificar d’hiperrealista i que s’assembla molt a la Devesa gironina.

El director diu que ha volgut muntar un “poema”, que ell mateix connecta, tot just començar, amb la poesia d’Alejandra Pizarnik, negra, fosca, desesperada, i que aviat esdevé un assaig escènic sobre la nostra joventut. Amb el teló abaixat, en off, el mateix Rigola parla amb Agnès Marquès sobre el món que els estem deixant als joves i, sobretot, que no els estem oferint sortides. Quan apareix davant de nosaltres Ofèlia, tancada en un 600, bevent vi de l’ampolla, enmig de la nit d’un parc urbà, podem intuir què passarà, perquè coneixem quin va ser el destí de la noia que es va enamorar de Hamlet.

Vilajosana actua, es belluga, en un crescendo molt ben pautat que la farà pujar molt amunt. Només amb el cos, amb la veritat. Quan agafi el micro, rescatarà passatges de l’obra de Shakespeare. Es dirà Roser, no Ofèlia, i representarà tots els nois i les noies que s’han quedat atrapats al bosc, sense eines que els permetin sobreviure.

Al Temps salvatge Josep Maria Miró, al final de l’últim acte, la Ivana, la noia que mostra les contradiccions dels personatges benestants que l’envolten, els diu que aquest “no és un lloc bonic per viure-hi”. I Ofèlia així ho certifica.

Un focus col·locat a l'esquerra de l'escenari és gairebé l'únic element que utilitza Xavier Albertí a 'El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc'. Foto: Felipe Mena
Un focus col·locat a l’esquerra de l’escenari és gairebé l’únic element que utilitza Xavier Albertí a ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’. Foto: Felipe Mena.

El mateix Miró és l’autor d’El cos més bonic…, una obra que ell veu com un homenatge als actors i les actrius, un regal que els fa en forma de monòleg polifònic només apte per a monstres del teatre. Arquillué l’és, un tros d’actor. Ens ho ha demostrat moltes vegades. Però aquí fa una cosa extraordinària: gairebé sense moure’s, només amb l’expressió facial, la veu i el moviment del tronc, interpreta fins a set personatges diferents, des d’un nen a una dona madura. La feina de direcció de Xavier Albertí sembla mínima, tot i que és, realment, exhaustiva, mil·limètrica, d’orfebre. Ell parla d’escultura renaixentista.

Miró podria haver construït una obra convencional, amb set o vuit actors i actrius que detallessin la història de l’Albert, un noi de disset anys que apareix mort en un camp al costat d’un poble d’interior. Hauria pogut desconstruir el relat en set escenes, on la gent del poble, la família del jove, ens narressin què hi passava, allà, per què van assassinar-lo, d’on venia ell, què succeïa als afores del nucli urbà. En canvi, ha buscat el fonament del teatre, la màxima veritat: un sol intèrpret explicant una història. Un intèrpret que ho sigui tot, home, dona, nen, música, melodia i cançó. Tots els vessants de l’art.

Pere Arquillué fa ell solet set personatges diferents a 'El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc'. Foto: Felipe Mena
Pere Arquillué fa ell solet set personatges diferents a ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’. Foto: Felipe Mena.

En el fons, el dramaturg no s’allunya gaire de la seva obsessió de retratar el món contemporani des dels racons més ombrívols. Aquí furga més a fons, toca os. El text, a voltes macabre, a estones trist, amb el cos d’Arquillué, amb la seva veritat, se’ns apareix amb una bellesa trasbalsadora. Quan acaba la funció ens freguem els ulls, mirem al sostre, alliberem l’alè.

El famós poema de John Keats “Sobre una urna grega”, acaba amb uns versos que són dels més bonics que s’han escrit mai. En traducció de Marià Manent, diuen així: “Quan la vellesa abati la gent d’ara / et quedaràs enmig d’uns altres dols, amiga / de l’home, i li diràs: ‘Veritat és bellesa, / bellesa és veritat’; i és tot el que a la terra / ara sabeu, i més ja no us caldria”. I sí, la veritat, encara que sigui tremenda, encara que faci mal, és bellesa. No cal res més. Des del teatre es pot arribar a això. Ofèlia i El cos més bonic… ens ho demostren.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close