El festival Sismògraf d’Olot ens ha permès observar de prop criadors de crancs, treballadors de cementiri, pastors d’ovelles i tota mena de persones que viuen a prop nostre i potser no sabem que hi són.
Diuen que el teatre és un mirall de la societat, l’espill on tot es reflecteix, fidelment o de manera distorsionada. I no només quan les obres que pugen a escena neixen de la no-ficció o del documental. El teatre, en el fons, és una via per relacionar-se amb el món, de pensar-lo i de repensar-lo. Quan un festival decideix apostar fort per això i, a més, s’integra en el paisatge que l’acull, amb espectacles curats a tal efecte, de vegades lluny de les quatre parets del que anomenem “teatre”, l’efecte de mirall és immediat.
Fa dos anys que el Sismògraf va decidir deixar de ser mercat estratègic de dansa nacional per tornar a Olot, a la ciutat, i oferir un bon grapat de propostes híbrides que volen mostrar-nos un tros de planeta. I l’edició d’aquest cap de setmana passat ha estat magnífica al respecte.
Vam conèixer, per exemple, la Fina, treballadora d’una astacifactoria que, de la mà de Job Ramos, ens guia per les seves rutines de treball. Cria crancs de riu a tocar del nucli urbà d’Olot, al Molí de les Fonts. L’artista li fa llegir fragments d’una bibliografia selecta mentre feineja. Ara treu algues d’aquí, ara posa una mànega allà. Només quatre espectadors per aprendre de les seves rutines. Quan fa una estona que la seguim, asseguts, podem aixecar-nos i mirar-la de prop, també fer-li preguntes. Ens explica com fa de riu, com cuida els animals, com ajuda a mantenir els ecosistemes, a alliberar crancs a la Muga i al Fluvià. A mantenir a ratlla espècies invasores, com les tortugues, els bisons… La vida.
L’altre gran espectacle del Sismògraf ha estat ‘Ciutat dormitori’, peça de Pau Masaló i Contenidos Superfluos que va guanyar el premi El Temps de les Arts en la categoria d’arts escèniques. Una cantata en una necròpolis que l’artista ha adaptat a la capital de la Garrotxa. Coneixerem una biòloga que ens parlarà dels xiprers, la recepcionista, el tanatopràctic, l’enterrador i el gerent de la funerària mentre un cor, l’ARSinNOVA, en un cementiri que es va quedant sense llum, passa revista al lloc i a la nostra condició efímera a la Terra.
En el text de les cançons, Masaló i Irena Visa fan una anàlisi brutal del nostre temps, del món del treball i de les condicions socials que estem disposats a assumir mentre els treballadors del cementiri ens relaten la incomprensió i la placidesa d’una jornada laboral entre els difunts i la gent que els plora.
Per escoltar la història d’un pastor d’ovelles calia pujar fins a l’església de Sant Francesc, al cim del volcà Montsacopa. Mentre baixàvem fins al cràter, anàvem sentint un home que havia dedicat l’existència al bestiar sense aconseguir que cap dels seus tres fills volguessin seguir-li les passes. Estava trist, ell. La peça, Ramat simfònic, de Quim Girón i Moon Ribas, ens convertia en un grup compacte que era capaç d’enlairar un home i fer-lo aterrar suaument.
Com les pedres del neerlandès Nick Steur, en un dels espectacles més hipnòtics del Sismògraf, Freeze. Asseguts al voltant d’un cercle de rocs recuperats a la rodalia d’Olot, l’artista mirava de trobar el delicat equilibri entre les peces, amuntegant-les de manera impossible a sobre d’un pal de fusta vertical. Concentració màxima i unes mans precises, de cirurgià. El públic va seguir els seus moviments retenint l’alè, com qui mira un nen que crea meravelles per no avorrir-se.
El mateix podríem dir de Manolo Alcántara, un mestre de l’equilibri. A Maña ens explica com el seu pare li va ensenyar a construir arcs. Ell en fa un d’enorme com un artesà, amb rodes, politges i palanques. Encaixa peces, les mou, amb l’objectiu d’aixecar una construcció que sembla impossible. Sobretot si es pretén fer en una hora. Aquí tampoc no es tracta de força, sinó de precisió, de veure com una cosa en mou una altra. Un enginyer neolític en una clariana a les Fonts de Sant Roc davant la mirada atenta de desenes de persones.
A la capella de Santa Magdalena n’hi havia moltes més per gaudir de Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns), de la companyia Llum de Fideu, un espectacle de carrer que ens permetia conèixer de prop coloms i peixos i reconèixer que no estem tan lluny com sembla. “Què fem amb les vides que no se’ns assemblen, que no ens agraden i que no ens serveixen de res?”, resava una pancarta desplegada per la troupe. Apliqueu-la, si voleu, al vostre dia a dia.
Diversos intèrprets amb caps de colom o de peix ens conduïen pels voltants de la capella a través d’històries diverses, a voltes tràgiques, de vegades properes. “Què ens separa?”, deia un cartell col·locat al costat del Fluvià i contemplat per un home-peix. Un espectacle immersiu i de carrer que feia possible que penséssim, també, en aquells animals amb què compartim espai i que detestem, perquè embruten, perquè molesten, perquè no serveixen de res. O parlaven de persones?
No made Land «Les vanités», de Jean-Michel Caillebotte, és una altra cosa, una natura aparentment morta feta de cartró que versa sobre la fragilitat de la condició humana. Tot, al voltant d’un home que dorm, un Woyzeck que respira plàcidament entre troncs de la fageda d’en Jordà, cendrers, un casc de la construcció de la Barceloneta, cadires, una cafetera italiana… Objectes amb història, la història de la humanitat.
Hem vist més coses al Sismògraf, sempre envoltats de moltíssima gent, olotins i de fora, enmig d’espectacles que han esgotat entrades… No és fàcil explicar el món a través de les arts escèniques i que, a sobre, la gent et segueixi, que vulgui saber com el mostraràs, aquest món. També hem vist una lluna plena magnífica penjada al mig de la plaça de braus, i les estrelles de debò que es desplegaven a sobre nostre al cementiri d’Olot mentre el cor ARSinNOVA cantava: “Ningú no hauria de treballar mai. / Proletaris del món, descanseu”.
No és que, després de passar pel Sismògraf, puguis tenir una visió més aproximada de la complexitat del món que vivim. Saps unes quantes coses més. Però sí que pots adonar-te que la gent fa coses i, sovint, les fa per a tu. En Nick Steur, quan amuntega pedres, et fa creure que res no és impossible, que tot es tracta de tenir paciència i ganes, perquè, al final, els dos rocs acabaran encaixant, almenys durant uns minuts. Sempre hi haurà algun element que els farà caure, però nosaltres haurem estat allà observant com la natura s’equilibra durant uns instants per crear una meravella. La vida ja és això.
