El pes d’un cos, de Victoria Szpunberg, és una d’aquelles obres que deixaran petjada, que no oblidarem. Perquè la seva autora s’hi ha deixat la pell per recordar els anys que va passar cuidant del seu pare, l’important poeta i activista argentí Alberto Szpunberg. Hi ha dolor i aventura, música i Txékhov, a El pes d’un cos, que arriba al Nacional a mitjans de maig després d’una intensa gira pel país.
El pes d’un cos comença amb una cita brutal: “No m’hauria imaginat mai desitjant-li la mort a algú, menys encara al meu pare”. I és que l’obra surt de la pròpia experiència personal de l’autora. Amb metàfores i recreacions pel mig, però fruit de la seva biografia. No hi està avesada, diu, a això del que avui dia s’anomena autoficció. Assegura, de fet, que no li agrada com a gènere.
“Tinc molta admiració per la tècnica i la tradició perquè soc molt respectuosa amb l’ofici”, assegura Szpunberg, que creu que “fer una vomitada dels meus problemes em sembla un insult a l’espectador”. I això que ella té una biografia familiar si més no interessant. Nascuda a Buenos Aires, exiliada al Masnou de ben petita arran del cop d’estat sanguinari de Jorge Vidal, amb un pare que ara és premi nacional de les lletres argentines, amic de Julio Cortázar i a qui Ricardo Piglia cita constantment als extraordinaris Diarios de Emilio Renzi. Poca broma.
Tanmateix, creu que “l’autoficció hauria de ser un mitjà, un recurs”, no una entitat en ella mateixa. Creu que es fruit del narcisisme dels nostres dies i pensa que ha arribat l’hora de “transcendir la identitat”, una qüestió que veu més pròpia de l’adolescència que de la maduresa.
El pes d’un cos també és una versió molt lliure de Les tres germanes de Txékhov. L’autora agafa el nom de l’Olga, la germana gran. I fa sortir la Maixa i la Irina. L’actriu protagonista és Laia Marull i l’acompanyen Carles Pedragosa, Quim Àvila i Sabina Witt. Que hagi triat el clàssic rus per explicar-se no té cap raó “súper argumentada” al darrere. Va ser un impuls.
Però que ella mateixa en sigui la directora sí que és totalment conscient. No volia posar el seu text en mans d’un estrany. I més quan pensa que els directors de la seva generació no han tingut gaires oportunitats de desenvolupar-se. També hi ha una raó econòmica al darrere: “En aquest país, el director encara cobra quatre o cinc vegades més que l’autor. I l’autor, que és qui posa la llavor, qui és qui està construint el món dramatúrgic, cobra poquíssim. Sembla un acudit, però és així”.
A banda d’El pes d’un cos, Szpunberg té en cartell a la Sala Beckett La màquina de parlar, una peça amb més de deu anys d’història que torna als escenaris per quarta vegada. Són dues obres que semblen als antípodes, però que l’autora no veu tan llunyanes, per la seva “llibertat expressiva” i perquè “l’humor sempre m’acompanya”.
Tema de portada: ‘Un lloc que no recordi’, de Mishima
