‘L’oncle Vània’ d’Oskaras Koršunovas amb què ha engegat Temporada Alta demostra fins a quin punt el nostre sistema teatral necessita de directors d’escena nous per donar aire a les produccions i, potser, aprendre a mirar el teatre i l’art de diferent manera.
Fa uns anys, Ramon Simó em comentava, mig en broma, mig seriosament, que la figura del director d’escena estava a punt de desaparèixer a casa nostra, per mor, entre d’altres coses, de la presència ingent d’autors que es dirigien els seus textos i de la retallada brutal de recursos dels teatres, cosa que convertia la figura del director en un element prescindible.
La predicció no anava mal encaminada perquè si hi ha una cosa que hem notat en aquests últims deu anys nefastos és la poca presència de directors amb carisma, amb segell propi, autors de muntatges reconeixibles i diferents, capaços de vendre entrades per ells mateixos. Calixto Bieito va marxar i només n’han quedat uns quants que volten la cinquantena o la superen: Àlex Rigola, Oriol Broggi, Carme Portaceli, Xavier Albertí, Carlota Subirós i pocs més.
Per sota, els més joves, a excepció de Julio Manrique, no han gaudit de gaires oportunitats ni recursos per lluir-se. En les comptades excepcions en què sí que n’han disposat, han demostrat tot el que podien fer i sovint ens han deixat amb un pam de nas, com Ferran Utzet a Dansa d’agost, Jordi Prat i Coll a Els jocs florals de Canprosa o Alícia Gorina a Blasted. Però aquests èxits no s’han traduït automàticament en oportunitats semblants.
Això, entre d’altres coses, ha provocat que el nostre teatre sigui força predicible. És a dir, que sovint vist un muntatge, vists tots. Potser canvien els intèrprets, l’obra, l’autor, el teatre, però el resultat final, més bo o més dolent, sovint s’assembla molt.
Ara no vindré amb allò tan provincià de dir que els de fora ho fan millor. Tot i que s’ha de dir que vingui un Krystian Lupa, un Gabriel Calderón, un Jan Lauwers, un Guy Cassiers o un Oskaras Koršunovas fa que el nostre teatre creixi un pam de cop. No sé, per exemple, si Joan Carreras hauria guanyat un Max al millor actor sense Història d’un senglar escrita i dirigida per Calderón. No sé si Mercè Arànega, Pep Cruz i Marta Angelat s’haurien pogut enfrontar a un Bernhard com ho van fer sota les ordres de Lupa a Davant la jubilació. Ni si Lluís Homar s’hauria pogut endinsar en l’adaptació d’una novel·la tan preciosa com La néta del senyor Linh com la que li va dirigir Cassiers.
Més enllà que Homar hagi pogut anar a Anvers a defensar el text en català o que la peça de Lupa voltés per França, aquests directors de fora imprimeixen una teatralitat diferent a les seves obres i fan entrar a Catalunya tradicions molt potents que ajuden a créixer els professionals.
Ho hem pogut comprovar al Canal de Salt aquest cap de setmana passat amb la versió de L’oncle Vània que ens ha servit Koršunovas amb un repartiment format per Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa, Júlia Truyol i Kaspar Bindeman. Una autèntica delícia. I això que hem vist l’obra de Txékhov mitja dotzena de vegades en els últims quinze, des de l’extraordinària miniatura de Rigola a la meravella de Daniel Veronese, sense oblidar-nos la de Les Antonietes… No cal citar els muntatges dolents.
Feia molt de temps que no veia un repartiment tan endollat, tan inspirat. Les mirades creuades, els gestos… Per una banda, un Julio Manrique colossal en el paper de Vània que ens va fer recordar el gran actor que és, el de Hamlet, el d’Incendis, el de Juli Cèsar, capaç d’exercir el seu domini amb la mirada, amb la posició del cos. Crec que s’ha engreixat una mica i tot per encaixar en el paper, un Vània a qui la vida ha maltractat i que perd l’oremus davant la presència d’Elena, una engrescadora Raquel Ferri, l’esposa del professor Serebriakov.
Per l’altra, una brillant Júlia Truyol que fa de Sònia, la filla del professor, per qui passa tot el drama txekhovià, massa jove per tirar la tovallola i enamorada d’Àstrov, un Ivan Benet que fa el gran paper de la seva carrera, segur, disciplinat. Fins i tot la figura del ‘fool’ shakespearià que Koršunovas s’ha tret del barret amb la presència del músic letó Kaspar Bindeman, en el paper del terratinent arruïnat Teleguin, és providencial.
El director lituà dispara càrregues de profunditat en els seus muntatges. A Girona i Salt, n’hi han passat una desena i sempre n’hem quedat estabornits. I aquest L’oncle Vània no n’és l’excepció. A l’est d’Europa es prenen el teatre molt seriosament i Txékhov pertany a la seva tradició així com nosaltres hem fet nostre Lorca. L’autor rus és problemàtic i aquí, quan n’hem aixecat versions íntegres, no ens acaben de sortir bé del tot. Res a veure amb el muntatge de Koršunovas.
La iniciativa de Temporada Alta de portar directors de fora no hauria de ser una flor d’estiu. Cada vegada que ho han provat, ha sortit bé… No hauríem d’esperar al proper festival per tastar-ne una de nova, sinó que els teatres de Barcelona s’hi haurien d’afegir. Fa un parell d’edicions que el Grec també ho prova i els resultats sempre són satisfactoris.
Tampoc no estaria malament que els directors joves, tan escassos, tinguessin l’oportunitat d’atrevir-se de debò i de manera continuada amb repartiments de luxe com el que ha pogut gaudir Koršunovas.
