La temporada s’acaba amb la sensació que podria gestar-se un canvi de model en alguns teatres públics i amb una energia desbordant de part de la professió. Les coses es mouen i hem de veure cap a on.
El final de ‘For Evita’, dijous passat al Teatre Grec, podria servir de metàfora dels temps que corren en el món teatral. Els núvols van amenaçar durant tota la funció. Però van aguantar, mentre les almenys 1500 persones que gairebé omplien l’auditori, s’ho passaven pipa amb l’astracanada de Jordi Prat i Coll. Vam formar part tots d’una comunitat, d’una família, la de les perones, ben catalana, però connectada al món, amb versions magnífiques d’Andreu Gallén, i uns Anna Moliner, Jordi Vidal i Ivan Labanda que enfilaven èxit rere èxit, vestits de xandall o ben emperifollats, tant se val. Al minut 1 d’acabar, però, va caure un aiguat d’escàndol. Va anar d’un pèl.
Així, d’aquesta manera, s’han construït els grans moments del teatre català des del final del franquisme. Amb un entusiasme desbordant, aprofitant les escletxes que deixava el sistema, amb un públic que remava a favor dels canvis i el talent d’uns artistes que s’han mantingut ferms. D’aquesta manera van néixer el Teatre Lliure i el Festival Grec, així van sorgir La Fura dels Baus, i la Sala Beckett. I l’explosió de la dramatúrgia catalana de fa dècada i mitja. Les crisis han matat moltes coses, sovint s’ha hagut de recomençar, però tard o d’hora l’aigua torna a brollar.
En els últims anys, per exemple, hem resolt parcialment la insuficient presència de dones en les direccions de teatres i festivals. Tenim, si només ens fixem en grans equipaments, Carme Portaceli (TNC), Àngels Margarit (Mercat de les Flors), Tania Brenlle (La Villarroel), Anna Giribert (Fira Tàrrega), Marion Betriu (TNT)… Això ha estat per mor de l’empenta de diferents col·lectius i artistes, en un moviment que és insòlit a Europa. Enlloc d’Europa no hi ha tantes dones manant.
L’altre gran dilema és qui ha de dirigir aquests grans equipaments: un artista o un gestor? Al setembre acaba el termini per a la presentació de candidatures per dirigir el Teatre Lliure i, en breu, sabrem si l’Ajuntament de Barcelona activa un concurs per rellevar Francesc Casadesús per encapçalar el Grec. Dos llocs amb molt de pes específic dins l’ecosistema català.
Resulta curiós que la Fundació Teatre Lliure hagi canviat la comissió de valoració respecte al 2018, quan van triar Juan Carlos Martel Bayod. Aleshores, va estar formada pel president de la Fundació, Ramon Gomis, el patró Guillem-Jordi Graells com a representant del Patronat, i els experts Marta Angelat (actriu), Francesc Casadesús (director del Grec), Magda Puyo (directora de l’Institut del Teatre) i Claire Verlet (programadora del Théâtre de la Ville de París). Ara, la comissió es torna molt més local, amb el president de la Fundació (Guillem López Casasnovas), quatre representats del Patronat i un representant de cadascuna de les administracions (Ajuntament, Diputació, Generalitat i ministeri de Cultura).
La diferència és gran. Entre un jurat més o menys independent i un altre força dependent, amb els polítics de torn amb un paper gairebé decisiu. Un viratge cap endins en tota regla. Molt diferent, alhora, a la comissió que va triar Carme Portaceli com a directora del TNC, força independent, sense polítics.
Tanmateix, el Lliure haurà d’escollir entre seguir el model que ha mantingut de 1976 ençà, amb un director que també és artista, o fer un tomb cap a la gestió. Als festivals, aquí i arreu, el normal és que mani un gestor o un equip. Als teatres, hi ha de tot. Quan hi ha un artista al capdavant d’un equip, el seu nom hi queda associat, però sovint l’estructura és molt diferent a la del Lliure. Al teatre de Fabià Puigserver, el director artístic té tot el poder. És també el gerent. A Europa, el director artístic es dedica únicament a les seves creacions i a posar en pràctica els paradigmes que té al cap.
Thomas Ostermeier, per exemple, fa més de 20 anys que és el director de la Schaubühne berlinesa, però ell no tria tot el que passa pel seu teatre. Tria què farà ell i disposa d’un parell de dramaturgs que completen la programació. L’International Theatre Amsterdam d’Ivo Van Hove funciona de manera semblant. I el mateix podem dir de bona part dels teatres importants europeus que gaudeixen d’una primera espasa duradora. Una mica com el que passava amb el Lliure d’Àlex Rigola, on ell manava, però comptava d’un consell de direcció on hi eren Carlota Subirós, Salvador Sunyer i Xavier Albertí.
Dirigir un gran teatre és una tasca forassenyada, esgotadora i molt ben pagada, que a l’artista pot anar-li bé, però també pot crear-li molts problemes, sobretot si és plenipotenciari. O si no hi va gent. O si no fas cap espectacle destacable, ni surts del teu poble. O no engegues cap projecte engrescador. O topes amb una crisi com la del covid. L’entusiasme és clau.
Un gestor té el problema inicial d’haver d’envoltar-se d’artistes. Perquè ell sol no podrà fer res. Necessita arribar i posar a sobre de la taula persones amb nom i cognom i tenir moltes coses lligades fins i tot abans de guanyar el concurs. És com un editor, que no escriu cap llibre, però li ofereix coherència al segell. O com el director d’un museu. La part política i ideològica, aquí, solen estar per sobre de tot. També, sempre, s’arrisca menys, perquè no firma cap espectacle, però també és responsable de tots. I l’ego del nom és menor: el que importa és el teatre, no la carrera de l’artista relacionat al teatre.
El TNC va fer un gir de 180 graus tot just néixer, de Josep Maria Flotats, artista reputat, a Domènec Reixach, ex actor i ja gestor a finals dels 90. En un moment de crisi, Reixach va saber donar personalitat al teatre acompanyat d’un bon grapat de directors d’escena. Amb la feina feta, Sergi Belbel, Xavier Albertí i Portaceli han anat oferint punts de vista diferents sobre un mateix paradigma.
L’artista també necessita un entorn, una família. No pot programar-se totes les hores i a totes les sales. Als teatres personalistes, les produccions estel·lars són les de l’amo, però els que funcionen de debò són força més generosos. Tornant a la Schaubühne, en els últims anys estan tenint tant o més èxit els directors convidats, de Simon Stone a Katie Mitchell, que les del mateix Ostermeier.
Quan un artista pren el poder d’un teatre hi arriba amb la seva colla. I rares vegades farà concessions. Albertí és dels pocs que pot vantar-se d’haver acollit gairebé tothom en els vuit anys que va liderar el TNC. Va quedar gent fora, però déu n’hi do la gent que hi va passar. Fins i tot va tornar-hi Flotats.
L’edat i el gènere també seran claus tant per al Lliure com per al Grec. Algú nascut als anys 60 no oferiria gaire optimisme, sobretot si tenim en compte que al TNC i al Mercat ja hi ha veteranes al capdavant. Seria el moment dels dels 70, dels que s’acosten als 50 o fa poc que els han superat. El millor, tanmateix, seria algú dels 80, de la generació de Betriu o Giribert. Fins i tot podríem estirar-ho més enllà. Hi ha homes i dones joves molt ben preparats i amb ganes de menjar-se el món.
Basta veure que estan fent el col·lectiu La Horde al Ballet de Marsella o la direcció tripartita del Kunstenfestivaldesarts (Frederik Verrote, Daniel Blanga Gubbay, Dries Douibi). Ho estan petant. Aquí hem maltractat la joventut d’una manera arrogant i escandalosa. Ningú no n’ha tingut cura. I els que han sortit fora i han triomfat, com Marcos Morau o el Conde de Torrefiel, que ja n’han fet 40, ningú no els ha ofert mai un espai per poder establir-se. És una vergonya. A Banyoles, en canvi, bé que han estimat els Cabosanroque. Per prendre’n nota.
Els dels anys 80 que han aconseguit més projecció són, precisament, els gestors. Giribert i Betriu, per exemple, han pogut créixer des de ‘comarques’, a llocs importants, però tampoc centrals. Els artistes de la seva generació no han pogut gairebé ni estrenar en una sala gran. Molts pocs ho han fet.
I aquesta marginació sistèmica provoca que, quan et demanen qui té més números per dirigir el Lliure o el Grec, tot sigui un misteri. A altres llocs d’Europa, quan hi ha vacants, sempre hi ha quatre o cinc candidats clars, que són les estrelles emergents del moment. Sempre. Aquí, més enllà dels dos o tres noms que fa anys que cuegen, sembla impossible la sorpresa. I sí, necessitem una sorpresa que apuntali el bon moment que comença a viure (de nou) el teatre català contemporani.
