Teatre / Opinió

VV.AA.: final d’una època

El col·lectiu VV.AA. podria haver posat el punt final a una dècada de bon teatre amb ‘Baby no more’ al TNC, un gran espectacle que demostra que sempre han estat més estètics que ètics. Tant si pleguen com si no, tant si és un canvi de cicle o no, la tropa d’Elena Martín ha posat a prova el sistema.

Clara Aguilar, Max Grosse Majench, Elena Martín, Marc Salicrú, Anna Serrano i Laura Weissmahr van entrar en les nostres vides fa vuit anys, quan van estrenar dos espectacles, Like si lloras i Wohnwagen, que ens van deixar estupefactes. Eren molt joves. No superaven els vint-i-cinc. I demostraven que es podia tornar a fer un teatre de text amb una intenció estètica punyent, res a veure amb el que ens havia ofert el teatre català postcrisi de 2008.

El teatre dels VV.AA. ens recordava el de primers del segle XX, quan Calixto Bieito i Àlex Rigola, entre d’altres, havien obert l’escena, amb muntatges de director, recolzats per grans escenògrafs, com Alfons Flores, Max Glaenzel i Bibiana Puigdefàbregas, i un excel·lent equip tècnic al darrere. Cap jove, aleshores, el 2016, s’atrevia, davant els baixos pressupostos, a anar més enllà de la cadira i el sofà.

Però els VV.AA., nascuts de la primera fornada del projecte jove de la Sala Beckett, Els Malnascuts, volia recuperar el camí perdut. Van començar bé i, amb Pool (no water) (2017), a on van col·laborar amb una altra tropa que començava, Íntims Produccions, van fer saltar la banca. El text de Mark Ravenhill, que havien estrenat els escocesos Frantic Assembly el 2006, era un cop de puny damunt la taula. Un muntatge extraordinari sobre el fet creatiu, ple d’enveges, que ens va fer creure que estàvem contemplant un canvi de cicle. O almenys el sorgiment d’un nou moviment.

Sandra Pujol (Íntims Produccions) a 'Pool (no water)', estrenada a la Sala Beckett. Foto: Pol Rebaque
Sandra Pujol (Íntims Produccions) a ‘Pool (no water)’, estrenada a la Sala Beckett. Foto: Pol Rebaque

El 2018, Nao Albet i Marcel Borràs van estrenar al TNC Falsestuff i també vam creure que res no estava perdut, que el teatre català tornava a creure en el muntatge visionari, en allò que sempre havíem cregut, que una escena pot aplegar totes les arts i fer-nos enlairar fins a dimensions desconegudes. O el que és el mateix: sortir flipat d’una sala.

Després vindrien els VV.AA., el 2019, amb This is real love (Sala Beckett), una clau de volta més. Un espectacle immersiu que, com els dos primers, virava cap a dins, cap a la intimitat. I aquí trobàvem la primera diferència entre el col·lectiu i els seus contemporanis, amb el duet Albet-Borràs o amb La Calòrica, per exemple, els integrants de la qual només són una mica més grans que els anteriors: el punt de partida. Els VV.AA. van fer una aposta per mirar-se a dins, mentre que els altres van mirar enfora, de manera molt política, sovint, qüestionant el món per dalt. El col·lectiu ho feia des de baix.

Que aquesta temporada dos d’aquests tres, Albet-Borràs i els VV.AA., hagin insinuat que s’acomiaden no és cap bon senyal. Precisament al mateix lloc: al TNC. I ens hauríem de preguntar com és que ho fan. Segons sembla, Albet i Borràs ja no se suporten, ja no poden treballar plegats. I els VV.AA. no tenen prou il·lusió per mantenir la flama de la creativitat, a banda que tots ja s’han obert camí en solitari.

'This is real Love', del Col·lectiu VV.AA, estrenada a la Beckett i en cartell al Lliure el proper desembre. Foto: Clàudia Serrahima
‘This is real Love’, del col·lectiu VV.AA, estrenada a la Beckett. Foto: Clàudia Serrahima

Això és el que es pot llegir després de veure Baby no more al TNC, un espectacle immersiu on el col·lectiu torna a col·laborar amb part dels Íntims (Marc Cartanyà i Sandra Pujol) per oferir-nos una bona lliçó de teatre estètic, de teatre del segle XXI, sense barreres, amb el públic participant d’una festa. La trama rai, tot i que demostren que saben, també, aixecar històries interessants i, fins i tot, donar la volta a la dramatúrgia clàssica. Com es connecta una dona que vol un projecte amb la redacció de la Constitució espanyola? Ells ho saben fer. I molt bé.

Baby no more és el que podria haver estat el teatre català d’aquesta dècada si els que manen als teatres públics d’aquest país no haguessin estat tan preocupats per les seves coses. En qualsevol altre lloc, després de Pool (no water), els VV.AA. i els Íntims haurien tingut catifa vermella arreu. I sí, estarien voltant per mitja Europa.

El problema és que entre This is real love i aquest Baby no more van parir ARCAS 2020 (Teatre Lliure, 2021), una espifiada amb totes les de la llei. Però podem titllar de fracàs qualsevol patinada produïda entre juliol de 2020 i finals de 2021? Les obres que van crear-se en pandèmia o en la immediata postpandèmia? N’hi ha que van estar bé, però tampoc no gaires.

Els VV.AA. munten diversos escenaris a la Sala Tallers del TNC. Foto: Pol Rebaque
Els VV.AA. munten diversos escenaris a la Sala Tallers del TNC. Foto: Pol Rebaque

La covid va passar com una piconadora per sobre dels que estaven alçant el vol. A més, es va carregar la cua. Fins a aquesta temporada, gairebé, no s’ha fet net amb els projectes que van quedar pendents. D’altres van morir pel camí. I, entremig, els integrants dels VV.AA. van descobrir que sols podien assolir altres fites.

L’exemple clar és el de Martín, que s’ha consolidat com a directora de cinema emergent. En paral·lel al col·lectiu ja havia aixecat algunes pel·lícules i curts, però Creatura és una altra cosa. Serrano porta un parell de muntatges en solitari com a directora i és l’adjunta de Toni Casares a la Beckett. Salicrú és ara mateix un dels escenògrafs més sol·licitats del país, a banda de formar part de la companyia experimental Ça Marche. Aguilar ha engegat carrera musical i també se la rifen com a dissenyadora de so. Weissmahr i Grosse tenen vida com a intèrprets.

Els VV.AA. sempre han defensat la creació col·lectiva i Baby no more és un al·legat al respecte. Una manera de treballar que, no sé per què, desperta suspicàcies. I les companyies i col·lectius joves, en aquest país, en lloc de rebre suport incondicional de les institucions teatrals, sovint pateixen atacs per terra, mar i aire per fer-los trontollar. La Calòrica ja va transcórrer aquest camí, quan Júlia Truyol va passar a formar part de La Kompanyia del Lliure o Marc Rius era sol·licitat en multitud de produccions. Van superar el tràngol, van vendre i estrenar amb èxit diferents projectes i encara, per sort, els tenim aquí.

A 'De Nao Albet i Marcel Borràs', els dos artistes repassaven la seva carrera. Foto: David Ruano / TNC
A ‘De Nao Albet i Marcel Borràs’, els dos artistes repassaven la seva carrera. Foto: David Ruano / TNC

Baby no more també és una demostració que els VV.AA. es mouen més bé cap a dins, amb un teatre que és més estètic que ètic. Perquè, bàsicament, el col·lectiu ens ha parlat dels sentiments. De l’amor, de l’amistat, del compromís… Poca reflexió política i escassa anàlisi. És dolent, això? En absolut. És una línia de treball totalment defensable. Qui és millor Proust o Gorki? Rilke o Brecht? Ferrater o Brossa? Tot depèn de cadascú.

El que ens hauria de posar la mosca al nas és que un col·lectiu que ens ha ofert grans nits no tingui un contracte damunt la taula per estrenar d’aquí a dos anys després d’acabar la gira del que han posat de llarg aquest mes de maig al TNC. Que Albet i Borràs hagin trigat cinc anys a presentar-nos De Nao Albet i Marcel Borràs després de Falsestuff també era estrany.

Si això passa, que no ens estranyi quan veiem actors i actrius que fan personatges que tenen edats molt per sota de les seves. I és que hi ha un sistema que torpedina contínuament els avenços que es produeixen al nostre teatre, els que protagonitzen els joves, als quals s’hauria de protegir com el bé més preciós.

El tràiler que entren en escena els VV.AA. és clau durant tota la funció. Foto: Pol Rebaque
El tràiler que entren en escena els VV.AA. és clau durant tota la funció. Foto: Pol Rebaque

Les tropes híbrides o de dansa que van sorgir al voltant de 2010, com El Conde de Torrefiel o La Veronal, van sobreviure i tirar endavant quan començaven perquè van poder sortir fora. Les que es dedicaven al teatre de text no ho van fer perquè ningú no els va col·locar els mitjans perquè així fos.

No els fem el mateix als que venen per sota, sobretot si es confirma que Las Huecas també abandonen com a col·lectiu. Fem enlairar Monte Isla. Cuidem els Íntims. Mimem La Calòrica. Són el present i el futur. I amb això no s’hi juga. En un món tan individualista, on cadascú fa la seva guerra, que existeixin sembla un miracle.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close