El teatre català contemporani existeix perquè té la capacitat de renovar-se contínuament i, sobretot, perquè els joves no s’han rendit. Sens dubte, el fenomen més excitant dels últims anys ha estat el naixement de companyies formades per artistes de tot el territori que han fet una aposta clara per trencar el discurs tradicionalista del teatre, amb una mirada europea gens castradora i ganes de dir coses noves. A més, cadascuna d’elles ha pogut créixer vinculada a una sala, que no ha estat mai de les grans del país: Sala Beckett, Teatre Akadèmia i Teatre Tantarantana. N’hi ha quatre que han excel·lit (Col·lectiu VV.AA., Íntims, Projecte Ingenu i José y Sus Hermanas), especialment per tot el que se n’ha derivat. En fem un retrat.
Col·lectiu VV.AA.: es troben en la vintena i és, com bé diu el seu nom, un col·lectiu d’artistes. Provenen del projecte Els Malnascuts, creat a la Sala Beckett en els pitjors temps de la crisi, per donar oportunitats als més joves. En formen part la realitzadora i actriu Elena Martín (al cine ha fet ‘Julia ist’, guardonada com a millor pel·lícula a Málaga 2017), l’escenògraf Marc Salicrú, la dissenyadora de so Clara Aguilar, la directora i actriu Anna Serrano, a banda de Max Grosse Majench, Sofia Gallarate, Laura Weissmahr i Eduard Autonell. Tots ells, per separat, formen part del panorama teatral català, amb intervencions destacades en produccions d’èxit, sobretot en el cas dels tècnics Marc Salicrú (‘La calavera de Connemara’, ‘Fun home’…) i Clara Aguilar (‘Una Ilíada’, ‘Esmorza amb mi’…). Serrano acaba de dirigir ‘Fuck you modern family’. I ara podrem recuperar al Lliure ‘This is real love’, una peça al·lucinant que van estrenar la temporada passada a la Beckett. I dic ‘al·lucinant’ perquè és malauradament estranya a la nostra cartellera, per diferent, per immersiva, per engrescadora, per ser juvenil sense caure en la tonteria (com li passa a ‘Fuck you modern family’, per exemple).
Íntims Produccions: al meu entendre és la tropa que més m’ha fet enlairar de totes les que he vist en els últims cinc anys, només per sota dels Baró d’Evel, que no són d’eixe món. Els vaig descobrir a FiraTàrrega amb ‘Wasted’, un text de Kate Tempest dirigit per Iván Morales. Amb ‘Pool (no water)’, de Mark Ravenhill, associats amb els VV.AA., a la Sala Beckett, van trencar el sostre, gràcies a una funció que era política, avantguardista, immersiva. Ho tenia tot. Aleshores, vaig dir que no entenia com era que no tenien tots els teatres del país fent cua de cara al seu futur. Bé, d’això ja fa un any i mig. Ara estan treballant en una història sobre el fet de caminar (!). Són de Lleida i això, curiosament, els ha portat una sèrie de problemes, que han sabut solucionar amb valentia, com quan es van plantar davant La Seca (una fàbrica de creació, segons l’Ajuntament de Barcelona!) que els oferia fer ‘Wasted’ en unes condicions miserables. Jo, i una colla de gent més, ja està esperant el seu nou projecte.
Projecte Ingenu: la tropa del tarragoní Marc Chornet és, per dir-ho d’alguna manera, la classe alta de les noves companyies. S’han decantat, a l’hora de triar textos, cap al classicisme, cosa que els ha permès tenir entrada en sales més senyores, cosa que vol dir pressupostos almenys raonables. La seva carrera està molt vinculada al Teatre Akadèmia, on fins a finals de novembre recuperen els tres Shakespeare que han estrenat en els últims cinc anys (‘Hamlet’, ‘Romeu i Julieta’ i ‘Vaig ser Pròsper’). També han posat de llarg Caryl Churchill, Palau i Fabre, Lorca i Goethe. Sempre, però, amb una mirada molt germànica. Són agosarats, no els fan por les noves tecnologies, interpreten i versionen, és a dir, no es queden amb una andròmina de fa tres segles, sinó que l’adapten al nostre context. La seva perseverança ha portat Chornet a ser, des d’aquesta temporada, el director de La Seca. Potser haurem d’esperar un any a veure què pot fer. Jo també tinc fe en ell.
José y Sus Hermanas: són els més nous, ja que han estrenat només dues obres, ‘Los bancos regalan sandwicheras y chorizos’ i ‘Arma de construcción masiva’. Totes dues estrenades al Teatre Tantarantana, veritable taller d’experimentació per als joves gràcies al seu cicle El Cicló. La primera de les peces va néixer en un taller de l’Institut del Teatre impartit per Sílvia Ferrando. Els actors estan en la vintena i Ferrando passa dels 40. El punt comú que els uneix és la voluntat estètica. Es decanten pel teatre documental, per posar en dubte el món que tenim al davant. Dels xavals que en formen part, ha començat a brillar amb llum pròpia Francesc Cuéllar, que també integra Fundación Agrupación Colectiva. Té de gira ‘Livalone’, que va estrenar a Tàrrega i ja ha passat per Temporada Alta. També és l’autor i director de la interessant ‘My low cost revolution’ (Sala Atrium, 2018).
Fins aquí la descripció de tots. Ara venen els dubtes. A Europa, quan neixen companyies com aquestes, els grans equipament no triguen ni deu minuts a estendre’ls un xec en blanc. Almenys els cedeixen espais, pressupost, infraestructura, per a què puguin créixer. Tots els teatres gaudeixen d’espais per a ells. I no triguen, quan s’ho valen, com és el cas, a enlairar-se, amb gires primer pel seu entorn immediat i, més tard, per França, Alemanya, Bèlgica, Escandinàvia, fins i tot pel Regne Unit. Aquí, tots aquests artistes, amb prou feines arriben a final de mes.
El més curiós és que els grans teatres públics d’aquí no van sobrats de talent. No poden dir: és que el nivell que mostrem és estratosfèric i a vosaltres encara us queden unes quantes maratons. Ben lluny de la realitat. Els grans teatres, simplement, van a la seva i sovint no veuen tot això. Tenen una agenda que no passa mirar què passa a baix i complir una de les seves funcions, que és generar alternatives, donar oportunitats. Són massa rígids, hieràtics. I així perdem llençols en cada bugada. Els germans grans dels joves (Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, etc.) se n’han sortit perquè han traspassat fronteres i ja no depenen de la trucada del Lliure o del Nacional. Quan comencen a crear, ja tenen tancats dos o tres coproductors europeus. Ho aconseguiran els més joves?
