«Waterloo és la història del trencament d’una família, la meva. L’espectacle és un viatge per la memòria, allò que recordem, però també, de vegades, el que no volem recordar». Aquest és el resum del monòleg interpretat per Carles Alberola i que es va poder veure el 26 de maig de 2023, al Teatre Arniches d’Alacant.
Pasqual Alapont i Carles Alberola, els autors de l’obra, volien «que l’espectacle fos com la foto d’un temps, d’una època, la dels anys setanta; de com vivíem i estimàvem». El monòleg Waterloo és una producció d’Albena Teatre. Recull i comparteix amb humor records i vivències d’una infància, la d’aquells que avui oscil·len entre els 50 i els 60 anys, però també revela una realitat profunda i esquinçadora de la família valenciana.
Durant l’estiu al poble, la meva persona, prou més jove que la dels afectats, encara havia arribat a experimentar algunes de les vivències felices retratades en Waterloo. Qui no s’ha vist involucrat en el misteri del triangle amorós? Qui no ha tingut la seva Cristina inoblidable que corria entre tarongers, eixe amor que no ens feia cas, a qui amagàvem els nostres sentiments per vergonya i temorosos del rebuig, mentre un tercer en discòrdia bevia els vents per nosaltres?; o un d’eixos grans dies en què havien tombat una casa i tocava jugar a fer arca amb l’adrenalina pels núvols? Un joc emocionant i divertit perquè la possibilitat de sortir-ne amb la cara xorrant sang i el cap badat és un risc real… fins que un dia reps la pedrada.
Com diu Carles, «tots tenim un dia funest en la nostra vida, un dia que ho va trasbalsar tot». I eixe és el dia de la foto, el 7 d’abril de 1974, l’endemà del festival d’Eurovisió que el grup ABBA guanyà amb la cançó Waterloo, el dia quan es desvetllen les diferències familiars i els mollons del mapa, les fites que determinen cap a on va l’assumpte: rancúnies i ressentiments entre rojos, republicans i blaus; la veritat de l’oncle retor Piu de ferro, el confessor; minúcies i xafarderies de les tietes; enveges, egoismes i herències… L’existència del petit Carles, que havia estat levítica i dissociativa, gairebé psicodèlica, s’estavella a l’hora del cafè. Aquell dia comença a percebre les misèries i les veritats que corroeixen la família mitificada fins que, definitivament, una esquinça descompon la trama: l’avi falta i tot s’acaba. L’hereuet universal ven el terreny i la casa on es reunien tots per dinar paella i dilapida la fortuna que n’ha rebut. Els membres de la família es dispersen i arriben els funerals.
Una obra rica, amb moltes lectures
L’últim de la nissaga és Carles Alberola. Tot de negre, vestit per Pasqual Peris atesa l’ocasió, ens retrata els vincles i les anècdotes familiars amb paraules carregades d’humor, nostàlgia i desengany a partir de la foto de família, i ens recorda que les persones de les fotos només perviuran si contem la seva història (i si tenim a qui contar-les i qui les conte de nosaltres).
Waterloo és una obra rica, que atresora moltes lectures. No puc estar-me de dir que, des d’una perspectiva etnosimbolista, entranya les vicissituds de la família valenciana: Veiem a escena la inconstància i l’alternança de successos pròspers, però també d’adversos, que són les fites que configuren l’autèntica història.
Indubtablement, el monòleg que Carles Alberola va pronunciar el passat 27 de maig al Teatre Arniches d’Alacant pot nodrir, com a mite cívic, l’storytelling d’un discurs enginyós per convidar-nos a reflexionar sobre un sentiment que es manifesta a les xarxes socials com ara Twitter: «Observo, desolat i extraordinàriament decebut, l’agror, la manca de respecte i, en no pocs casos, un menyspreu absolut entre gent que s’estima el país. És, senzillament, patètic» (Mateu Llinàs i Audet, director general i soci fundador de Manifesta Comunicació Corporativa, 4 de juliol de 2020).
No va faltar un mòbil que va sonar a la sala per recordar-me que avui no vivim ni estimem com feien les generacions de Waterloo i que cada vegada en són menys els qui tenen la deferència i l’amor de l’avi de Carles, qui, en certa manera, en realitat manté la unió de la família. Podríem dir que el personatge de l’avi bé pot simbolitzar el que és una democràcia, en el sentit ple de la paraula. Amor implica encontre; democràcia, diàleg, i diàleg també implica encontre, que té més a veure amb els lligams, l’intercanvi desinteressat de possibilitats per a créixer en un projecte comú, la integració, la deferència… Pensem que diem la processó de l’Encontre, no de la trobada, el Diumenge de Pasqua.
Afortunadament, ja no hem de suportar certes coses, i ens n’alliberem, però també és cert que, ara per ara, no sembla que la revolució digital (i la globalització, que van de bracet) ens incentive massa l’ètica de la reciprocitat que un diàleg requereix. Més aïna, es rendeix culte a l’emissió del missatge sense considerar l’altre pròpiament dit i s’estableixen connexions, que no lligams. Només cal esbrinar si és una qüestió d’educació i aculturització, si és una tendència instintiva i característica del curs vital d’una societat que s’ha acomodat o si és la naturalesa que s’exacerba en un temps de crisi on tots van contra tots, desprotegits i ansiosos perquè les parets de les cases cauen, les famílies es desintegren i les fronteres i les fortunes es dilueixen.
