Amb ‘L’emperadriu del Paral·lel’ Xavier Albertí tanca vuit anys al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya. Entre crisi i crisi, i malgrat les crisis, Albertí ha convertit aquest teatre mal fet i de naixement polèmic en el centre de la vida escènica del país. Ha lluitat per les seves conviccions i ha resistit els embats econòmics. No hem d’oblidar que, en assumir el mandat, va veure retallat en un 30% el pressupost del teatre. Poca broma… Albertí ha aconseguit reivindicar Sagarra, Rusiñol, Guimerà, i un llegat dramàtic que molts, la majoria, desconeixien…Va començar amb ‘Terra de ningú’, de Harold Pinter, i se’n va amb un text de la seva admirada Lluïsa Cunillé. Fem-ne balanç.
Per a Albertí, ‘L’emperadriu del Paral·lel’ és el “El ‘Luces de Bohemia’ de Lluïsa Cunillé”, una peça que rescata la convulsió dels anys 20 en un lloc, el Paral·lel, que era el centre de la vida cultural i política de Barcelona. Hi surten els herois i els malvats d’aquell temps i moltes de les obsessions d’Albertí i de Cunillé, vestits amb els figurins d’una dona, María Araujo, amb qui el director va aixecar una quarentena de muntatges. Muntar l’obra, confessa Albertí, també ha estat “un viatge cap als meus propis fantasmes”.
Dirigir el TNC en temps tan convulsos no ha estat fàcil. Va començar la seva etapa, per exemple, sense un dels vaixells insígnia de la casa, el projecte T6 de suport a la nova dramatúrgia. Albertí assegura que va ser Sergi Belbel, en la seva última temporada, qui va decidir suprimir-lo davant la retallada bestial de recursos que va patir el teatre. “Se m’ha acusat de manera desinformada de carregar-me el T6”, afirma. La reducció pressupostària va ser, diu, de 5 milions d’euros, cosa que feia “inviable” el projecte.
“Han sigut vuit anys d’una intensitat vital enorme”, admet el director. I afegeix: “Hi he deixat la meva vida”. S’ha separat, ha tornat a fumar i ho ha deixat de nou, s’ha engreixat… I ha hagut d’aguantar molts estirabots. “No he intentat ser un director perquè m’aplaudeixin”, exclama. I és que no ha fet tot el que voldria volgut fer, però tampoc res que no li vingués de gust. Shakespeare, Josep Maria Miró, Schnitzler, Rusiñol, Cunillé, Clavé, Comadira… Aquests han estat els seus noms.
Del que sí està content és d’haver tornat la dignitat al nostre patrimoni teatral. Parla d’un “infinit tresor ocult” i “un llegat que desconeixem”. I és cert que algunes de les versions que hem vist al TNC aquests anys, des d’‘Els jocs florals de Canprosa’ de Rusiñol a ‘Galatea’ de Sagarra, sense oblidar-nos de ‘Sol solet’ de Guimerà, han estat extraordinàries.
Per això demana que continuem llegint el teatre de la primera meitat del segle XX, que a l’Institut del Teatre s’hi introdueixin els seus autors, que se’ls estudiï. Valent, diu que, si algun dia tenim nou govern, el primer que farà serà anar a veure el responsable de Cultura per proposar-li la creació d’una companyia nacional de teatre clàssic. Fins que això arribi el trobarem a Madrid com a dramaturg de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que dirigeix Lluís Homar.
Tema d’obertura: ‘Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona’, de Roger Mas
Entrades relacionades:
