Arts escèniques

Trobar el fill i trobar-se ells mateixos

Organismes, actors, autors i tècnics valencians i catalans s’uneixen en “La casa del dolor”, una producció del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) que compta amb la col·laboració de l’IVC (Institut Valencià de Cultura) que s’ha pogut veure al Teatre Principal de València. Les aparences i la realitat, de nou confrontades. La desaparició voluntària d’un fill en un entorn opulent trau a la llum les misèries de la família.

És estranya, interessant i no massa fàcil de digerir aquesta producció del Teatre Nacional de Catalunya amb la participació de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i escrita i dirigida pel valencià Víctor Sánchez Rodríguez (Port de Sagunt, 1985). La lectura superficial és clara: al sopar familiar on l’esperen amb totes les expectatives, el fill —brillantíssim estudiant— es retarda. El retard comença a ser massa llarg i preocupant. Fins que la impossibilitat de localitzar-lo és ja tan evident que estem davant d’una desaparició. La recerca del jove per part de la seua germana bessona, de la seua mare i del seu pare són el fil conductor de la funció. Però cadascú el busca d’una manera i amb uns prejudicis que deixen ben clar de quina naturalesa és la relació entre aquest fill i la resta d’una família opressiva, controladora, falsa…

La recerca per part del pare, jutge i persona de diners i influències, és la més escabrosa. Ha d’acudir a llocs —uns quants— de pràctiques sexuals no convencionals; ha de parlar amb el sacerdot íntim amic del fill… Carles Sanjaime està molt creïble. Tot un encert de l’autor i de l’actor mostrar-nos com la recerca del fill és més un exercici d’orgull i una mostra de poder (ha mobilitzat molta gent per obtenir indicis del seu parador) que no pas una croada afectuosa. No és Jack Lemmon en Missing, de Costa-Gavras: aquest jutge poderós i tirànic interpretat per Sanjaime sembla tan entestat en el seu propi èxit —localitzar-lo, demostrar i demostrar-se com és d’implacable— que en el desenllaç feliç de retrobar-lo.

La germana (Júlia Genís) no el busca, en realitat. A la casa acudeix un personatge que reclama els diners que el protagonista desaparegut sembla que li deu. Allò alimenta les sospites que el jove pot estar dins d’un assumpte de drogues o que empra els serveis sexuals d’hòmens. Per altra banda, el fet que la mare, interpretada per Lina Lambert, acudisca a una mèdium estrafolària i maleducada (Amparo Fernández) proporciona a la peça uns moments d’inesperada hilaritat, tal com funcionava l’obra fins aleshores. No són les úniques bandades del drama cap a l’humor. En el recorregut, mig reial mig oníric, el pare també participarà d’una escena dragqueeniana que obliga a revertir per complet —i tant!— el seu registre.

Una escena de l’obra.

Però les escenes d’humor i disbarat, tot i algunes rialles exagerades que escoltàrem en platea, no aconsegueixen fer comèdia d’una obra tan negra i rara. I no sé amb absoluta claredat si és un defecte o un encert, tot i que m’incline per la segona opció. Per què La casa del dolor va de l’autoritarisme familiar, la roba bruta que només ha de llavar-se a casa, les aparences, la imposició, l’anul·lació de les aspiracions d’un jove… O fins i tot de la seua possible mort per suïcidi, oprimit pels seus. Del final —no en donarem detalls— jo diria que és massa tòpic.

No és, òbviament, l’element principal i insubstituïble de l’obra. Però en La casa del dolor la música sembla fonamental. Si ja de per si és estranyament elegant el saló principal on es desencadena la trama, a mi —i supose que a molts espectadors— la música incidental (Aurora Bauzà, Pere Jou) em va submergir en un cert desassossec. Repetisc: no és la cosa més destacada de l’obra ni un element tan cabdal. Però ací està, amb la seua influència extraordinària. Per altra banda, la ja esmentada decoració també és desconcertant. Estem en una casa, tal vegada un pis d’un edifici històric, amb un finestral gegant ocult per una immensa cortina vaporosa moguda pel vent. Al centre de les mirades, un quadre: l’escena brutal del cérvol assetjat pels gossos que el mosseguen, de Paul de Vos. Tot emmarcat en un mobiliari difícil de definir: un paper pintat antic, un sostre molt alt, una atmosfera artificiosa. El quadre, del Museu del Prado, és una obra excessiva per al menjador d’una casa: hauria de ser la casa d’uns multimilionaris. No pot ser una reproducció.

Agustí Garzó
Periodista. Ha estat delegat del diari Levante-EMV a les comarques de La Costera-La Vall d'Albaida, tasca que ha compatibilitzat col·laborant amb nombroses publicacions de caire cultural amb articles sobre música, cultura popular i arts escèniques. Durant anys va seguir l'activitat teatral d'arreu de l'Estat al suplement Urban amb la columna setmanal Madrid/Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close