Arts escèniques

Un Shakespeare lliure, histriònic i amb un puntet de ‘music hall’

Roberto García versiona i dirigeix per a l’Institut Valencià de Cultura (IVC) ‘La Tempesta‘, en una adaptació lliure, sorprenent i plena de moments còmics on brilla la presència de la veterana actriu valenciana Teresa Lozano.

La Tempesta
William Shakespeare
Versió i direcció: Roberto García
Intèrprets: Marina Alegre, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares, Teresa Lozano, Manuel Maestro
Producció pròpia de l’Institut Valencià de Cultura, IVC
Teatre Rialto de València, fins al 13 de març

El repte és enorme. I el solucionen amb nota. Adaptar La Tempesta —«a partir» de William Shakespeare, aclareix oportunament el programa de mà— obri les portes a quasi tot: a la tal vegada farragosa fidelitat a l’original, a l’adaptació coixa, a l’experiment absurd… Sí, pot ser que tinga una mica d’experiment el que Roberto García ha muntat per a aquesta producció de l’IVC. Però res d’absurd. Tot està molt mesurat i ple de trucs escènics dosificats de manera encertada. La Tempesta és una versió sorprenent, divertida; futurista i d’època alhora. I compta amb les dosis de substància teatral indispensable que la diferència d’altres productes més convencionals.

Pròsper és l’observador d’una sèrie de personatges entre els quals figura la seua pròpia filla, cinc homes que naufraguen quan viatgen a bord d’un creuer i acaben en una illa, l’empleat de la neteja que ronda a la filla, el jove que es perd de la resta en el naufragi i del que la filla s’enamorarà… Es val del seu assistent virtual —una mena d’Alexa que després es farà corpòria— per a, des de la seua totpoderosa posició, observar com es comporten tots ells —junts o per separat— i de quina manera cal castigar-los, comprendre’ls, absoldre’ls…

L’humor va de menys a més en aquest muntatge. A penes n’hi ha al principi, però pren forma a mesura que avança el text i es mostra en tota la seua esplendor en l’escena dels nàufrags; hilarant per moments com en el tram en el qual la veu dels seus diàlegs —gravada ha de ser, clar— i els seus gestos i vocalitzacions van a destemps. Brutal. Amb aquella successió de traïcions a què assistim, La Tempesta arriba al seu major grau. No oblidem que l’objectiu de Shakespeare era aquest: una farsa dins de la farsa gegant que és una obra de teatre.

D’estètica atractivament kitsch, entre resort coent o discoteca dels vuitanta repleta de neons, l’atmosfera extravagant d’aquesta versió és un element clau. I hi ha actes que accentuen eixe passeig per la «ciudad de vacaciones», com el número de musical absolut —Vacaciones en el mar— i l’altre gran moment dels dos enamorats en el llit elàstic. O la piscina de boles de plàstic, element central de l’escenografia i forat negre de la funció.

Un moment de l’obra. Paula García Sabio i Teresa Lozano.

Cal esmentar a banda la presència protagonista en aquesta obra de Teresa Lozano. Pel que ella mateixa ha dit en algunes entrevistes i declaracions, la veterana actriu valenciana donava per fet que potser ja no s’embarcaria en cap gira teatral. I que segons quines ofertes per a televisió, tampoc les acceptaria si aquestes entorpeixen les que ara són les seues altres prioritats personals. Així que el fet de convéncer-la per a La Tempesta demostra el grau d’importància que li ha donat a aquesta oportunitat, que li arriba als 77 anys. I que l’obliga no a una gira —suposem— però sí a cinc setmanes seguides de representacions al Rialto. En la seua ciutat.

Lozano —en el paper masculí de Pròsper— està mesuradament histriònica. Les seues aparicions, vestida de Joker, però sense el característic maquillatge, exigeixen un plus físic en alguns moments. Però està en forma. És malvada, manipuladora. Però la seua maldat no ens cau malament del tot: és sardònica i aguda. Marina Alegre —que es passa vint minuts tirada en terra, adormida, davant del teló mentre el públic va omplint la sala— clava la seua ingenuïtat adolescent. Jaime LinaresJacobo Julio Roger i Álvaro Báguena es llueixen en les seues tres traïcions consecutives; saben crear una atmosfera de vodevil o fins i tot d’entremés (per l’època i el vestuari) i aprofiten el caramel que els brinda el seu rol. 

Manuel Maestro, que té el seu moment musical, el ja referit The love boat més un a penes suggerit Felicità, de Romina i Albano, està precís en la seua transformació final i en la seua borratxera. Paula García Sabio té un altre moment de musical. I es llueix quan el so falla i es mostra com l’autòmat que és. Nelo Gómez és un atleta del llit elàstic. Fa molt bé de seductor/seduït. Jaume Ibáñez assumeix la part menys agraïda. Però sap mostrar-se com una bèstia ferida, que tal vegada és el què li reclama el director.

Sense un suport institucional, en aquest cas de l’Institut Valencià de Cultura, una producció tan ambiciosa com aquesta no veuria la llum. Motiu pel qual cal alegrar-se del suport als autors i als intèrprets valencians que comporta aquesta iniciativa.

Agustí Garzó
Periodista. Ha estat delegat del diari Levante-EMV a les comarques de La Costera-La Vall d'Albaida, tasca que ha compatibilitzat col·laborant amb nombroses publicacions de caire cultural amb articles sobre música, cultura popular i arts escèniques. Durant anys va seguir l'activitat teatral d'arreu de l'Estat al suplement Urban amb la columna setmanal Madrid/Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close