Arts escèniques

Xavier Albertí, l’home musico-teatral

“Mentre parlo porto el temps amb la punta del peu; quan dic una i faig un gest amb el polze i quan dic una o faig un gest amb la mà sencera… sóc un ésser musical”. Aquesta frase del dramaturg, novel·lista i poeta austríac Thomas Bernhard fa de mirall a l’actor, músic, director d’escena, compositor i actual director del Teatre Nacional de Catalunya Xavier Albertí. Dotat d’una sensibilitat acústica lacerant i una gran dilecció pel teatre, es podria definir com un home musico-teatral, qui deixa entreveure la seva personalitat profunda i essència artística en aquesta entrevista.   

Què és per tu el teatre?

El teatre és un espai de construcció d’un imaginari col·lectiu de ciutadania. És una eina essencial per poder formar -a través de la precisió del llenguatge- espais per aprofundir en la nostra condició d’éssers humans; un lloc on totes les experiències individuals han de cristal·litzar perquè sigui un espai de crear comunitat.

Quin paper té la música en la teva vida?

És essencial perquè jo sóc un ésser musical. Li robo aquesta definició a l’autor que més m’ha acompanyat en la meva vida, Thomas Bernhard, perquè no la concebo sense la música; sense l’acupuntura acústica de la llengua no sé viure, perquè l’idioma no només ens regala viatges als conceptes sinó que també ens regala sensacions. El llenguatge en un escenari a vegades el comprenem en profunditat o epidèrmicament; moltes imatges textuals ens arriben per una qüestió d’excitació acústica i és això el que ens estimula. Per mi la música és un viatge cap a tot lloc profund de llenguatges humans que no passen per la traducció simbòlica del sema, del signe i que t’obren finestres de significació molt més abismals i profundes que la rotunditat o la radicalitat d’una paraula.

Albertí fa confluir el se jo músic amb el seu jo escènic a l’hora de dirigir els actors.

Veient que la música té tant pes en la teva personalitat, també et consideres un ésser teatral?

Sí. Sempre he entès que el teatre és una forma musical i per això m’agrada tant el teatre musical. Fins i tot, quan ni tan sols hi ha instruments que toquen o veus que canten, la pròpia dicció d’un text també és una estructura musical: també juga amb les paraules i amb l’acupuntura acústica. Sovint dirigeixo els actors amb l’orella i m’agrada molt sentir que hi ha una part del meu “jo músic” que està sempre alerta quan poso a funcionar el meu “jo escènic”. 

Per tu la música és global, és a tot arreu en els teus espectacles.

Exactament. Hem de diferenciar, però, els espectacles que faig per intentar demostrar que tenim un patrimoni musical oblidat i que és una llàstima, que és una amputació d’una part nostra i que cal recuperar-lo i prestigiar-lo -fins i tot amb gèneres considerats menors com el cuplet o la sarsuela- perquè són expressions profundes de cultura popular que ens han marcat molts camins importants. D’altra banda, també quan faig òpera contemporània o òpera de patrimoni, però també quan faig un text de la Lluïsa Cunillé sense música hi ha el Xavier Albertí músic que escolta les paraules perquè -sobretot amb un text de Cunillé- les paraules tenen una radicalitat i una substantivitat clara i és molt necessari construir-les des de la consciència absoluta del que és l’articulació entre la tensió paraula i silenci; aquesta tensió és fonamental i és música.

El director defineix la seva poètica artística com la recerca obsessiva de la honestedat.

Podríem dir que la teva poètica artística es defineix per aquestes dues vessants?

La meva poètica artística, si és que sóc capaç de definir-la, valdría la pena tractar-la des de la recerca obsessiva de la honestedat. Això vol dir que sense implicar-te profundament com a ésser humà, com a persona que té una ètica, difícilment es pot traduir en una estètica. Per tant, lluito perquè tot el que faci tingui una voluntat de ressonància des de la honestedat, des de la meva capacitat de comprendre i comprometre’m amb el món. Ben lluny de mi la voluntat només d’entretenir les persones, ja que penso que el teatre ha de commoure, atacar sentits, la part més superficial, les sensacions però també el cervell. Sempre he intentat que hi hagués un compromís amb el meu temps, amb la meva cultura, amb el meu patrimoni i amb els altres als que he tingut l’oportunitat de viatjar.

Ets actor, director d’escena, gestor teatral, compositor… per què et vas presentar per dirigir el TNC?

Perquè em semblava que podia contribuir d’alguna manera a un viatge que creia que li feia falta al TNC. Un viatge d’intentar entendre que darrere del nostre patrimoni hi ha unes teories de representacions ideològiques que moltes vegades no els he vist sobre els escenaris; he vist només el producte escènic sense entendre la connexió profunda amb el temps i com que m’he autodeclarat una persona obsessiva en la recerca de la fidelitat m’ha semblat que podia aportar alguna cosa a la cultura escènica d’aquest país des d’aquest rigor i compromís entre l’ètic i l’estètic.

Albertí afirma que s’ha deteriorat la relació entre el teatre i l’espectador arran del coronavirus.

Quines són les principals dificultats amb què t’has topat durant el teu recorregut?

Les dificultats en un teatre públic sempre són de tipus econòmic. Vaig arribar al TNC l’any 2013 amb una retallada de pressupost perquè hi havia una crisi econòmica terrible que ens va fer inventar noves maneres d’entendre la funció del teatre públic i preservar el més important: la família teatral. Així es va reduir en escenografia i vestuaris, dedicant més recursos econòmics a les persones. Aquest va ser i ha estat durant molt temps el principal punt de batalla.

D’altra banda, el gran problema de la Covid-19 és que ens ha obligat a suspendre molta activitat. El que més s’ha vist alterat és la relació entre el teatre i l’espectador, tant per les limitacions d’aforament quan ens han deixat representar, com amb els tancaments, l’absència de presència en l’imaginari dels nostres conciutadans ha estat terrible. Hem rebut moltes cartes de suport d’espectadors demanant el nostre retorn, per ajudar-los a recuperar-se de les ferides que la pandèmia ocasiona com és la sensació de solitud, d’aïllament, perquè la cultura ens fa sentir membres d’un espai comú i és el pitjor de les coses que ha deteriorat el coronavirus.

A més de dirigir el principal equipament d’aquest país escènicament, Xavier Albertí ha sigut nomenat recentment dramaturg de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic de Madrid, on ara assaja El príncipe constante de Calderón de la Barca que s’hi estrenarà el mes de febrer. A banda de dirigir-hi algun espectacle cada temporada, Albertí fa equip amb el seu director artístic, Lluís Homar, amb qui treballa aspectes globals de la programació del teatre. 

Violeta Julbe
Periodista cultural. Moguda per la música, l'art, el teatre i amant de la lectura i l'escriptura, col·labora en la revista digital en català Ctxt en la secció de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close