No cal fer presentacions d’una ciutat com Berlín. Ara és ben fàcil desplaçar-se i molta gent de per aquí no la ignora en absolut, la pot haver viscut fa molt o poc, si no hi resideix. Sé que anar-hi és contaminant, és clar, com moure’s a qualsevol lloc llunyà cercant el sistema més ràpid i econòmic… Demano l’absolució anticipada ja que la quota viatgera que potser em pertocaria aquest any l’he esmerçat en acostar-m’hi aquest octubre passat d’un ja envellit 2019. Murs avall o amunt de Berlín, voldria posar damunt la taula un tema tan antic com significatiu: MURS I ART o l’art i els murs. L’actualitat em dona peu…, via enllà de la caiguda del mur del 1989 i en plenes celebracions del trentenari de l’esdeveniment.

El primer contacte amb Berlín va ser una mica desordenat. L’arribada a l’Alexanderplatz ja ho té això quan no hi estàs familiaritzada. Sort que unes pintures del Judici Universal a la Marienkirche em van salvar el dia advertint-me que tot té un punt final, com el mur. L’església evangelista, amb l’estàtua de Luter al costat, combina el gòtic d’origen amb el característic neogòtic berlinès del segle XIX que imposa els tons vermellosos també en altres edificis de la ciutat. La més antiga de la sèrie diuen que és la Friedrichswerdersche Kirche, dissenyada per Schinkel i aixecada del 1824 al 1830. No en parlaré, només comentar quer ara mateix es troba tancada per restauració. La Marienkirche, que és coneguda pel seu fresc de la dansa macabra (1485), per bé que actualment tampoc no es pugui veure, s’insereix en una trama paisatgística que permet copsar d’entrada la magnitud immensa d’un embolcall urbà que s’intueix molt poderós.

De la famosa illa dels Museus (Museumsinsel) al Kulturforum hi ha molt camí per explorar i una part important d’una ciutat que no s’acaba i que, rica en exteriors i interiors de tota mena, relliga els antics berlíns per portar-nos pas a pas fins als museus que envolten la Charlottenburg, ja en un altre extrem de la ciutat oest. El recorregut no desencisa, hi ha molt a veure-hi, malgrat alguns espais tancats i actualment en obres, entre els quals la Neue Nationalgalerie de l’aquisgranès Mies van der Rohe, inaugurada el 1968, i el museu d’etnologia y antropologia. Algú podria tenir la temptació de deixar-ho tot en un reticent segon terme per aclamar o vendre la Berlín que passa per ser la més moderna, executiva, experimental, viva o avançada…, la que ciutat que fa arrels malgrat tot en els dissenys de la ja clàssica Bauhaus i s’acobla a les manifestacions de l’art més trencador, per defugir aquella que es pot considerar més fraudulenta, rememorada o reconstruïda o més lligada al passat arquitectònic vuitcentista que ja se’n va encarregar de desmantellar la Segona Guerra mundial. Al meu parer seria un gravíssim error perquè ambdues estan ben i fortament encolades.
La importància de la reconstrucció és innegable i els tresors i col·leccions que els murs dels edificis ressuscitats aixopluguen i ordenen, per a crear espais adients, ofereixen una realitat artística molt ferma que assegura estabilitza el coneixement de la tradició i del passat sobre els quals ser capaç d’innovar. Alte, Neues i Pergamon Museums (aquest darrer també en plural perquè ara són dos) formen un pac dedicat a les civilitzacions i art de l’Antiguitat, veritable audició celestial alimentada per exploradors, arqueòlegs i historiadors pioners, responsables d’estudis, adquisicions i espolis diversos, que afina amb obres d’èpoques posteriors ja al Bode Museum, capital pels seus ivoris bizantins i escultures medievals i modernes, i a l’Alte National Gallery, que absorbeix la pintura (i algunes escultures) d’un segle XIX tirant a ample, i en allò fonamental germànic. Tot dins de la illa.

Això em fa pensar que el riu, l’Spregg, o les aigües que giravolten per la ciutat, són murs fluïts, una mena d’anti-murs, en realitat, que arrosseguen històries a l’entorn d’aquests i altres edificis fins compondre un marc curull de cultura. Les arquitectures monumentals del lloc es completen amb la també refeta catedral sense bisbe, que adhereix nova història als edificis dels principals museus, reconstruïts, morts i ressuscitats, com deia. El riu imposa ponts i la necessitat de creuar-los, descriu fronteres i transicions, estableix per on és possible passar i per on no, però deixa visibles les perspectives i els horitzons i ens permet prendre mesures i situar cada cosa al seu lloc. No som a Venècia, és evident, però la ciutat creix a mida de les seves possibilitats i articula natura i ciment amb prou enginy. No debades ha convertit en parc habitable un aeroport obsolet, el de Tempelhof.
Ja dins de la illa podríem afirmar que es multipliquen els murs per crear els contenidors d’un art cosmopolita que no pot evitar ser cèlebre per dos obres artístiques de mesures molt desiguals, que treuen pit entre quasi infinites obres de vàlua sostinguda en el temps. Un és el cap d’una dona, la Nefertiti, que excel·leix com a obra cabdal de l’època d’Amarna, període situat més d’una dotzena de segles aC., i ho fa amb mèrit evident, dins d’unes institucions que són repletes de caps de factura memorable, siguin caps orientals o occidentals. A la Nefertiti ara no se li poden fer fotos. Queda tota la resta del Museu per fer-ne i l’alternativa de retratar al seu home: el faraó Akhenaton, encara que no sigui exactament el mateix, és clar.

L’altra gran obra emblemàtica és l’altar a Zeus, originari de l’Acròpoli de Pèrgam (actual Bergama) que, tanmateix, sembla que no es podrà tornar a veure del tot fins un futur proper. Hi ha una bona mostra a la instal·lació del que s’anomena Panorama, solució de caire turístic-didàctic emprada també a la ciutat per abordar altres temàtiques, enclosa la del mur. No m’hi distrec, avancem del món greco-romà a Egipte (o viceversa) traspassant per les civilitzacions mesopotàmiques i mediterrànies vàries, i sense oblidar la prehistòria i protohistòria germànica (al Neues Museum), aquests Museus es trobem ben organitzats, en general, i ritmats amb molta cura, per a no enfarfegar la visita d’un espectador interessat, que pot seleccionar allò que vol veure. En realitat, quan més auster i endreçat es manté el discurs millor el trobo i no cal fer cap lleig per això a una sensibilitat contemporània, que no deixa d’aflorar per diversos racons, en instal·lacions i sales que han estat reconstruïdes i renovades des dels anys seixanta del segle XX.
No cal entrar, no obstant, en qüestions de museografia per adonar-se que l’art queda revestit pels espais murals que l’aixopluguen, o el tanquen en recintes que, hem de pressuposar, ens volen convidar al seu descobriment. Sovint interessants per si mateixos han d’introduir-nos en un mar de peces mobles de forma estructurada. Es tracta de mobiliari en un sentit generós del terme, de retaules i quadres a objectes volumètrics de tota mena, quan no estem enfront d’un art esdevingut ell mateix espai mural i mur figuratiu. Dels teixits als mosaics i murals pictòrics, dels relleus mesopotàmics més refinats i prims a les escultures de volums contundents i alt relleus, els motius s’integren en interiors suggeridors a partir de propostes que conviden a transitar lliurament per aquests ambients. L’ordre i la cronologia existeixen però s’eviten els entrebancs prohibitius i els vigilants que et facin girar cua si has agafat la drecera equivocada. Les galeries sovint es comuniquen i no hi ha recorreguts determinants o únics. En aquesta Berlín és un bon exemple la Gemäldegalerie, una ben nodrida pinacoteca de llarga història on reconèixer una allau d’obres mestres de la pintura europea d’època medieval i moderna. No queda aquí el tema perquè espais com els del Pergamonmuseum, enclouran veritables estructures arquitectòniques del passat en els seus interiors, sigui la Porta o el fris d’Ixtar, la porta del mercat de Milet o les restes del Palau de Mshatta, sense oblidar una ancestral estructura funerària arribada del món egipci al Museu dels surrealistes. Tot se suma al ja esmentat altar de Zeus.

Després de tanta meravella mural i arquitectònica, sovint de molts segles abans de Crist, al carrer trobarem els vestigis del mur de formigó del segle XX, que va partir la ciutat en dos des del 1961. Són trossos deixats estratègicament a manera de monuments commemoratius, aixecats, o millor diríem “indultats”, a la memòria d’allò que va ser aquest llarg parament de segregació i divisió. Una imaginació futura podria no entendre’ls sense veure-ho clar o arribar descartar-ne l’existència com a fet inversemblant o fake news arribada d’un passat vergonyós o improbable. Avui la seva realitat no ho és d’inversemblant, encara no, i no cal dir que sabem què l’explica, davant de la proliferació d’estructures semblants que ja aclaparen el planeta o amenacen amb triturar-lo encara més.

A la botiga del Checkpoint Charlie, un Museu que senyalitza un dels punts fronterers més coneguts durant la vigència del famós emmurallament, convertit en emblema de la Guerra freda, potser haureu vist els trossets pintats arrabassats al mur que, en porcions de diferents mesures, poden adquirir-se i anar a raure a butxaques de desiguals dimensions. Com a sorra o sal esdevingudes souvenirs naturals de indrets diversos, els fragments del mur diuen molt de la naturalesa tant mercantil com mitòmana de la raça humana. No obstant això, també poden ser vistos com amulet aprotopaic, o de protecció privada, en aquest cas, no mancat de carisma, ja que s’hi incardina una part de confiança en l’esdevenidor i una part del record que va ser història. Alguns són bonics i, avaluada l’extensió del mur, no ha calgut exagerar molt el preu.
Si des de la illa museal voleu arribar al complex de Kulturforum per l’avinguda que avança sota els til·lers (La Unter der linden), transitareu per una gran avinguda que va quedar dins del Berlín de l’Est i que crea avui un gran eix viari, emmurallat per edificacions de diferent biaix, fins unir el pont del castell amb la gran Porta de Brandenburg. L’arc de triomf neoclàssic, enllestit el 1791, crea l’accés monumental al parc central anomenat Tiergarten, pulmó vegetal a la zona Oest de la ciutat que s’arranava a l’antic centre de la Berlín occidental, sobre la base d’allò que havia estat vedat de cacera dels Brandengurg. L’enllaç reflecteix quelcom sobre la voluntat berlinesa d’integració de natura i ciment a què em referia abans.

Seria molt i mol llarg comentar tot el que acull aquesta segona illa cultural, o excepcional complex museístic i cultural, al costat del Tiergarten, al igual que ho hauria estat descriure el que hi ha realment dins dels conjunts de la Museumsinsel. Al Kulturforum les joies de la pintura dels segles XIII al XVIII de la Gemäldegalerie es completen amb els gravats i els dibuixos que conserva l’Arxiu de gravats (Kupferstichkabinett) i la Biblioteca d’Art, al costat hi descobrirem també les arts de l’objecte de totes les èpoques, que sense sortir del recinte configuren e Kunstgewerbemuseum on s’acull a més un breu recorregut per la història de la indumentària. A aquest darrer centre acabat el 1998 es diria que algú hi va anar a prendre mides. Ja sabem que ni es poden regenerar tots els defectes ni surt a compte admirar totes les virtuts. No entraré en més particulars, simplement fer notar que a ciutats com Barcelona un cert regust berlinès no pot deixar de cridar l’atenció en més d’un espai o renovació proposada. Caldria esperar que es poguessin apreciar les virtuts sense recrear ni els defectes ni les mateixes virtuts. Entenguis bé la idea, perquè ens han repetit moltes vegades que allò que no és tradició és còpia, o plagi. La teoria no em sembla malament per més que l’empenta d’una globalització sospitosa unifiqui comerços i tregui personalitat a les nostres urbs, a tort i a dret.

Aquest breu passejada potser hauria de tenir altres capítols i ramificar-se per ser més completa, a la vista dels molts murs actuals, passats o futurs, que es poden examinar com a superfícies ideals per a ser pintades amb pigments, o llums, gravades o esculpides, com a pantalles que preserven la privacitat (i sovint quelcom més) o com a veritables muralles defensives. S’obriria així un capítol diferent en que el protagonisme ja no el tindria el mur en sí mateix sinó allò que el decora i el remodela, com art permanent o efímer al qual fa de suport. De fet, els murs hi són per més que hagin combregat amb el vidre i puguin fer abstinència de l’art figuratiu. No puc afirmar que l’esperit que hi ha darrere sigui el d’aquells que van aixecar el mur de Berlín però, conscient de la complexitat d’intencions de tot esdeveniment històric en què participa molta gent, tampoc podria assegurar que sigui l’ànim que millor qualificaria als que van contribuir a fer-lo caure. En definitiva, tots aquests plantejaments sobre parets que separen i envans que trafiquen amb les nostres vides, sobre murs que es precipiten al buit o murs que fan fallida o desapareixen, o filtren la llum, segur que no són inamoviblement alternatius o oposats, i segur també que s’avenen en algun punt o punxen en algun altre on es pot arribar a instal·lar una obra d’art, si no esclaten ells mateixos com a gran arquitectura.
En fi, no discutiria cap estrella a l’espaiosa Berlín i encara menys al conjunt integrat pels Museus de l’Estat (Staatliche Museen zu Berlin). Ho deixo per algunes guies massa avares en el repartiment d’aquestes medalles a l’interès o a la qualitat. Diria que sovint massa abocades a l’espectacularitat o massa preocupades per un simbolisme pertorbador que, excloent matisos i exagerant en la distribució de galons, jerarquitza amb rigidesa i crea efectes Gioconda o Nefertiti. En tot cas, sempre es pot advertir que la ciutat està en obres o sigui es pot dir que progressa entre grues, suors, sorolls i materials diversos. N’hi ha per tot arreu, fet que no aconsegueix dilapidar el seu atractiu quan estàs de pas, per més que destorbi i impedeixi accedir momentàniament a alguns museus o contingut desitjat.

Més amunt em referia al vidre i cal retornar-hi abans de tancar aquesta breu passejada per murs i ciutat d’una Berlín que, encara que sap que hi ha obres a les quals no els hi convé la llum, prospera sobre una base ben experimentada per l’arquitectura contemporània, local i global. Refusa l’opacitat amb convicció climàtica, com ja ho va fer el gran gòtic septentrional, i encarrega vitralls a Chartres per vestir de blau la Nova església del segle XX (1959-1961), aixecada al costat de la més antiga i compacta Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche. Coneguda popularment com a “Queixal buit” o “Dent buida” (Hohl Zahn) tampoc no es tan vella com podria fer creure la seva factura neomedieval i els seus murs i agulles destruïts per les bombes. El vidre s’instal·la, i suplanta el mosaic o la pintura mural, tal vegada per fer també un cant a la transparència, ni que sigui aparent, ja que no es deixen de crear miralls i reflexos en estacions, esglésies i edificis de tota mena que prosperen com a imatges fugisseres en els eixos i vies principals d’una capital en la qual, sortits de ciutats com Barcelona, tot pot arribar a semblar-nos macro: esplendorosament o atrafegadament gegantí.00