Els mesos de confinament que hem tingut a causa de la pandèmia de la Covid-19 han invertit la relació entre l’activitat virtual i la presencial. Les pantalles han estat els espais pels quals ens hem pogut moure, visitar altres ciutats, museus, assistir a concerts, conferències, comunicar-nos amb els nostres amics i familiars. Mentre que la realitat s’ha vist reduïda als plans fixos que podíem obtenir des de les nostres finestres, balcons o terrasses, obtenint una visió molt estàtica, fragmentada, limitada al nostre entorn més proper.
En aquest període de desdibuixament, d’èxtasi líquid, la imatge en moviment ha guanyat visibilitat, ha esdevingut fonamental en les formes de relació, treball i oci. Els museus, galeries i artistes han explorat altres vies de relació i comercialització, s’han creat múltiples Online Viewing Rooms. Més enllà de la situació conjuntural en la qual ens trobem, el cinema i el vídeo, des dels seus orígens, han estat matèries artístiques, utilitzades per creadors dels moviments d’avantguarda, que els han utilitzat per experimentar, per explorar altres vies d’expressió, donant-los visibilitat a l’esfera artística del segle XX.
Les imatges en moviment, en els últims mesos, han estat molt presents en la programació dels museus. Recentment s’ha pogut veure a Caixa Fòrum, Barcelona, l’exposició “Càmera i ciutat, la vida urbana al segle XX”, s’ha estructurat a partir d’una sèrie d’àmbits que il·lustren l’evolució de la ciutat al llarg de segle XX, en els quals hi havia pel·lícules de Paul Strand, László Moholy-Nagy, William Kleim, Joan Colom i Beat Streuli entre d’altres. La mostra s’ha realitzat a partir de les col·leccions de fotografia i cinema del Centre Pompidou, París i s’ha complementat amb fotografies i material fílmic de col·leccions espanyoles.
L’any passat es va poder veure a Barcelona, a La Pedrera, l’exposició “Bill Viola Miralls de l’invisible”, una extensa revisió de la seva obra en la qual es va oferir un recorregut per la trajectòria de l’artista que ha evolucionat en paral·lel al desenvolupament de la tecnologia de vídeo al llarg dels darrers quaranta anys.
Actualment, es pot veure l’obra d’una altra artista pionera en els camps del videoart i de la performance, al Museu Thyssen, Madrid presenta, fins al 13 de setembre de 2020, l’exposició de Joan Jonas, “Moving Off the Land II” una gran videoinstal·lació en què l’artista aborda el paper que l’oceà ha exercit en les cultures al llarg de la història, incorporant escultures, dibuixos, so i produccions de vídeo.
Les obres de creadors contemporanis que treballen en cinema, vídeo o instal·lacions immersives també han estat presents en exposicions d’art. A La Fundació Telefònica de Madrid, el 2019, va mostrar tres videoinstal·lacions de TeamLab, col·lectiu artístic multidisciplinari fundat per Toshiyuki Inoko, al Japó el 2001, l’obra es desenvolupa al terreny en què conflueixen art, ciència, tecnologia, disseny i medi natural. El seu treball es fonamenta en la pràctica col·laborativa de diversos centenars de professionals entre els quals es troben artistes, programadors, enginyers, creadors d’animació digital, matemàtics i arquitectes. Allunyats de la noció tradicional de l’autor que signa les seves creacions, als seus sofisticats espais immersius.
El cinema i el vídeo també formen part de “Memoria Paraela” una de les últimes propostes del Museu de la Universitat de Navarra que ha presentat l’obra de l’artista visual japonès Hiraki Sawa que resideix a Londres i que ha presentat 15 films, dibuixos i fotografies en els quals reflexiona sobre la memòria i l’oblit.
El Nam June Paik Art Center, Yongin-si, Seül, a causa de la Covid-19 va haver de posposar la inauguració d’una exposició i obrir virtualment l’abril de 2020, “The Future of Silence When your tongue Vanishes”, títol de la novel·la de l’escriptora coreana Kim Aeran, en la que vuit artistes exploren els fenòmens del saqueig i de l’extinció del llenguatge en la societat neoliberal, o la diversitat de les comunicacions no verbals. Entre els treballs presents, podem trobar la videoinstal·lació de tres canals The Colour of Saying, 2015 d’Angelica Mesiti i les obres i vídeoisntal·lacions de Woojin Kim, Lawrence Lek, Lawrence Abu Hamdan, Jaye Moon, Ji Hye Yeom, Juho Lee & Juseung Lee i Jesse Chun.
El Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen, en col·laboració amb el Centre Pompidou, obrirà la nova temporada, el setembre de 2020, amb la primera exposició que oferirà una àmplia visió de l’obra d’Hito Steyerl, considerada com una de les vídeo-artistes contemporànies més interessants, les seves obres reflexionen sobre el paper social de l’art i els museus o el desenvolupament de la intel·ligència artificial o sobre la circulació de les imatges.
El vídeo també està present en el primer Online Viewing Room que ha obert l’artista i escenògraf Robert Wilson, el març de 2020, en el que podem veure l’interessant vídeoinstal·lació de Suzushi Hanayagi: Dancing in my mind, que va realitzar en homenatge a la seva amiga i col·laboradora, en format de videoportraits diferents.
El col·lapse de l’activitat pel confinament ha evidenciat que la imatge en moviment és el mitjà que millor s’adapta a l’entorn digital, en el qual s’ha diluït la separació que hi havia entre original i còpia. El cinema i el vídeo generen imatges immaterials, que afavoreixen la immersió, tenen una gran capacitat d’evocació i ens conviden al somieig i a la reflexió. La institucionalització d’aquests mitjans, en l’esfera artística, ha coincidit amb altres canvis que estan subvertint la relació entre realitat i virtualitat, com la tecnologia hàptica, la realitat augmentada, la tele immersió. Tecnologies que ofereixen noves vies d’exploració, per a la creació o per a la visualització d’obres, que guanyaran visibilitat en l’era de Zoom.
