L’exposició Paisatges desitjats que es presenta a l’Arts Santa Mònica explora trajectes transfronterers a través de la lectura que Walter Benjamin va fer de la relació entre l’obra d’art i la tecnologia. Comissariada per Enric Puig Punyet, director de La Escocesa, vuit artistes d’aquest centre de creació reflexionen sobre el paisatge anhelat, fruit de la seva estada a Portbou.
Paisatges desitjats
Arts Santa Mònica.
La Rambla, 7. Barcelona
Comissari: Enric Puig Punyet
Fins al 27 de setembre de 2020
L’espai fronterer és sempre un terreny en procés de canvi; és inicialment un domini de ningú on els éssers humans es projecten per construir una nova identitat i somniar una transformació de la seva vida. La frontera és una línia geopolítica que delimita dos territoris amb diferents històries, estructures i condicions: esperança i imaginari que empenyen molts a emprendre llargs desplaçaments per acabar creuant una o diverses fronteres. Territoris híbrids per on viatgen la confluència i l’alternança de mirades diferents, però complementàries. Unes de les repercussions d’aquestes diferències són els trajectes transfronterers, camins d’un únic sentit –d’anada però no de tornada– que expressen el desig d’emigrar a un territori millor que l’originari. En aquests terrenys limítrofs, les perifèries, els perímetres i els llindars troben en l’art, no només la possibilitat d’entendre el territori, sinó també de transformar-lo.
Enguany es compleixen 80 anys de La Retirada i de l’exili de fins a 300.000 persones que van travessar els Pirineus per Portbou, del total de 500.000 que van escapar del franquisme. L’avanç del nazisme va provocar que molts intel·lectuals europeus fessin camí en sentit invers a l’esclatar la Segona Guerra Mundial. El filòsof, assagista, traductor i crític literari jueu alemany Walter Benjamin (Berlín,1892-Portbou,1940), es va suïcidar a la localitat de Portbou -on reposen les seves restes-, en saber que seria repatriat. Fugia de la França ocupada, camí de Portugal per anar cap als Estats Units, i va caure en mans de les autoritats franquistes. Aquest racó d’una gran força magnètica, frontera entre Catalunya i la Catalunya Nord, bressol entre el Pirineu i el Mediterrani, fou la seva estació final.
El 1994 es va inaugurar en aquesta localitat l’obra Passatges, una intervenció en el paisatge de l’artista israelià Dani Karavan (Tel-Aviv, 1930), en homenatge al filòsof alemany; una actuació que convida a la reflexió i a la recuperació de la memòria. El nom escollit per Karavan, no només fa referència al fatídic pas de Benjamin per Portbou, sinó també a l’obra inconclusa de Benjamin, Passagenwerk (Passatge); un treball molt extens on l’autor, des de 1927, recollia textos i imatges per il·lustrar els trànsits i passatges de la vida urbana. En el seu Memorial, Karavan va treballar en un sentit plenament benjaminià: relacionant els rastres de dolor del passat, el record i l’exili amb la alternativa d’un futur renovat. De fet, incorpora alguns dels conceptes més propis d’aquest pensador: la filosofia de la història, la necessitat de l’experiència, la idea de límit, el paisatge com a aura i la necessitat de la memòria.
Les condicions de l’exili i mort de Walter Benjamin, un intel·lectual entregat a la recerca i a la investigació multidisciplinària, encara avui aporten coneixement als intel·lectuals de referència dels nostres dies. La seva breu estada a Portbou, on va morir al cap de dotze hores d’arribar-hi, el 26 de setembre de 1940, ha deixat una petjada inesborrable en la història de la vila. Silenciada la seva memòria pel franquisme, ja fa anys que es lluita per recuperar-la. El 2018 es va crear a Portbou la Fundació Angelus Novus per a l’estudi de les Arts, la Història i el Pensament, que té com a un dels seus objectius recobrar l’antic projecte de la Casa Benjamin, ubicada a l’edifici de l’ antic Ajuntament, amb el segell de l’arquitecte Norman Foster, que ja va signar un projecte amb aquesta finalitat l’any 2003 oferint els seus honoraris de franc com a regal a Dani Karavan i que el país no ha aprofitat ni tirat endavant. El seu objectiu és constituir-se com a centre d’estudis i debats, de vocació internacional, interessat en la difusió, promoció i comprensió de la figura i l’obra de Walter Benjamin i del pensament contemporani; un espai que des de la cultura reivindiqui la memòria històrica, els valors democràtics, els drets humans i situï Portbou com a lloc històric de frontera i exili, contribuint a la promoció del seu patrimoni històric cultural i paisatgístic.
Cada setembre, en motiu de l’aniversari de la mort del filòsof, se celebra l’Escola d’Estiu Walter Benjamin, impulsada per l’entitat Passatges de Cultura Contemporània i ara organitzada amb la Fundació Angelus Novus, dirigida per la crítica i historiadora, Pilar Parcerisas. L’exposició Paisatges desitjats neix a partir de l’interès que diversos artistes residents al Centre de Creació La Escocesa tenien per la figura de Walter Benjamin i per Portbou com a territori fronterer. D’aquí va sorgir una col·laboració que va anar creixent al llarg del 2019, amb diverses recerques de camp a Portbou, i l’acord que fos La Escocesa la que s’encarregués de l’activitat expositiva de la IV Escola d’Estiu Walter Benjamin. La figura de l’artista com a denunciador crític de la història, es va materialitzar en una sèrie d’accions que van tenir lloc a Portbou, commemorant la mort de Benjamin. Aquestes accions performatives, portades a terme per vuit artistes (Valentina Alvarado Matos, Daniel de la Barra, Paula Bruna, Juan Antonio Cerezuela, Marla Jacarilla, Llapispanc, Antonia Rossi i Carlos Vásquez Méndez), imaginaven lectures benjaminianes i van ser el resultat de mesos de recerca sobre el territori.
El contingut de la mostra es va exhibir primer a la Sala de Duanes de l’Estació Internacional de Portbou i ara arriba a l’Arts Santa Mònica readaptada i ampliada. Fa referència a aquest desig; a l’esperança de trobar o construir un escenari més propici a l’altre costat, un ideal prou poderós com per haver d’enfrontar les dificultats que suposen els trànsits d’un país a un altre. Les produccions o residus que van generar aquestes accions (que van anar des de la crema de la paraula «història» a la platja de Portbou fins a la monumentalització d’una patera construïda amb branques d’arbres de la frontera o l’emissió en directe d’un programa de ràdio que actualitzava un projecte radiofònic que Benjamin havia imaginat a Berlín), es van recuperar o reconfigurar per crear col·lectivament un paisatge construït amb totes aquestes obres originals o auràtiques.
Paisatges desitjats funciona com un dispositiu que mostra un paisatge construït a partir d’obres artístiques originals però alhora n’impedeix la circulació del públic per trobar-se aquest tancat, inaccessible darrera unes tanques com en el cas de la frontera. En paral·lel, i fent referència a la distinció benjaminiana entre l’obra auràtica i la reproduïda (W. Benjamin. La obra de arte en la época de su reproducción mecànica. Primera edició: 1935), es presenta al visitant una sèrie de reproduccions mecàniques (fotocòpies, audiovisuals i monitors de vigilància que mostren fragments de l’exposició) que remeten el visitant al paisatge construït al que no hi pot circular. El conjunt, doncs, reflecteix tres seqüències del treball: l’acció, la construcció d’un paisatge desitjat amb els elements generats per les accions, i la seva representació.
En definitiva, les fràgils línies de la frontera ens acosten, no només als conflictes de les demarcacions territorials, sinó a les confrontacions i discordances que ens ubiquen sobre els temes més actuals de transformacions polítiques, ecològiques, sanitàries, socials i econòmiques.
