Arts visuals / Exposicions

Fina Miralles al MACBA: la mística de viure entre l‘art i la natura

El títol de l’exposició antològica de Fina Miralles (Sabadell, 1950), que es pot veure actualment al MACBA, sembla fer referència a la voluntat de ser, d’acceptar-se, d’assumir totes les persones que som i que hem estat al llarg de la vida. L’activitat artística de Miralles, una de les pioneres de l’art conceptual català, s’ha desenvolupat mitjançant accions, fotografies, dibuixos, collage, fotocomposicions, pintures, muntatges i instal·lacions diverses. Els seus treballs es caracteritzen, per una banda, per un desig constant de relacionar-se amb l’entorn, d’interactuar-hi, sobretot amb l’entorn natural, amb la terra, amb els elements naturals. I, per un altre costat, per la ferma voluntat de no separar art i vida amb la intenció de no fer de l’art tan sols una professió, una ocupació laboral, per tal que l’art (de viure) ocupi tot el seu temps i en sigui el protagonista. Perquè per a ella, ser artista “no és una professió, ni una vocació, ni una devoció; és una manera de viure”.

Fina Miralles: Soc totes les que he sigut.
MACBA
Plaça dels Àngels, Barcelona
Fins el 5 d’abril de 2020

Alguns treballs primerencs ja són tota una declaració de principis de l’artista i de la seva manera d’entendre l’art. És el cas, per exemple, de Natura morta, un molt particular bodegó conceptual, o de l’acció Imatges del zoo, que va tenir lloc a la desapareguda Sala Vinçon del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Natura morta (1972), materials diversos.

En el primer cas, Natura morta (1972), es tracta senzillament d’una tauleta on s’exposen mostres de petxines, aigua, algues, sorra, llenya, herba, pedres i fulles. Totes aquestes mostres corresponen a elements de la natura descontextualitzats que podrien conformar tota mena de paisatges; uns paisatges que en la tradició artística convencional són tan sols apreciats per l’aspecte visual que tenen, per la tècnica amb què han estat pintats, per la seva capacitat d’esdevenir pintura acolorida i convertir-se en un quadre. Però, en aquest cas, l’artista presenta els elements de manera aïllada i natural, els fa presents sense la necessitat de pintar-los, sense la intervenció del pinzell, sense convencionalismes de cap mena.

A Imatges del zoo (1974), Miralles es va tancar en una gàbia durant tres dies al costat d’altres gàbies de diverses mides on hi ha via animals domèstics com ara un gos, un xai o un gat. El conjunt es convertia en un muntatge de vitrines o expositors que sorprenia i incomodava al visitant, que subvertia les relacions entre l’espectador i l’obra, entre qui observa i el que és i se sent  observat. Tot plegat esdevenia un joc de contraposicions, d’inversions, de contrastos i d’ironies que conduïen a la reflexió, al replantejament dels costums i de les convencions, a l’opinió crítica.

Translacions. Dona-arbre (1973).

Les fotografies de les accions Dona-arbre (1973) o El cos cobert de palla (1975), imatges arquetípiques d’una època, d’un país i d’un replantejament de l’art, formen part d’una sèrie de treballs que s’engloben en les sèries de les  Translacions o de les Relacions i que incideixen de ple en la importància que l’autora dona a la relació amb els elements naturals, a la fusió de l’ésser humà amb la natura.

En una mateixa sala, amb un terra cobert de palla que el visitant ha de trepitjar, s’apleguen diverses obres-objecte que formen part de les Translacions, elements naturals en un espai no natural.  Es tracta de les Cadires-herba, dues cadires amb el seient d’herba natural i artificial; la Taula-terra, una tauleta amb la part superior i els calaixos coberts de terra; el Llit-arbre, un llit on hi dorm un arbre cobert amb els llençols, damunt del llit, al lloc on solia anar un crucifix o una verge, hi ha un retrat de la pròpia artista plantada a terra com a Dona-arbre; l’Armari-pedres, un armari de fusta amb les portes obertes que deixa veure unes pedres que han ocupat el seu interior; o l’Escriptori-palla, un escriptori que, tal com indica el títol, ha estat cobert de palla. Tot plegat assoleix l’aspecte d’una estranya d’habitació, d’un espai interior que ha estat ocupat i envaït per elements naturals com la palla, l’herba, les pedres o la terra.

Translacions. Elements naturals en un espai no natural (1973). D’esquerra a dreta: Escriptori-palla, Armari-pedres i Llit-arbre.

Al llarg de l’exposició podem trobar també molts altres treballs que incideixen en les diverses Relacions que es poden establir amb la natura o amb la Relació del cos amb elements naturals de la vida quotidiana com ara rentar-se les mans, la cara o les dents, menjar, prendre una infusió, fer un cigarret, fumar, mirar, tocar la gàbia de l’ocell, etc. Altres es basen en la denúncia del sentit de la propietat que caracteritza la societat capitalista (Sabates tampó o Petjades); en l’anàlisi de com per mitjà de l’educació, la religió i els mitjans de comunicació es condiciona els individus especialment les dones (Standard); en la denúncia de les violències institucionals i socials (Matances), etc.

A partir del 1979 Miralles es replanteja la seva relació amb la pintura mitjançant els projectes Paisatge i Doble horitzó. Són treballs que, sense pintar a la manera convencional, mostren una gran sensibilitat respecte a les possibilitats comunicatives dels elements bàsics i essencials de la pintura, o respecte a les possibilitats expressives i naturals del color. En el cas de la utilització dels elements bàsics, un “paisatge” de Miralles pot estar definit tan sols per un bastidor de fusta, una tela retallada i un element natural com ara un munt de terra, dues pedres o una mata de farigola.

Paisatge. Mar (1979), recipient amb aigua i anilines, i tela muntada sobre bastidor de fusta.

En el cas de les possibilitats expressives del color hi ha dues tipologies de treballs. En ocasions, deixa que la pintura es pinti sense la intervenció demiúrgica de la mà de l’artista-creadora. És el cas, per exemple de Paisatge, Mar, un gran recipient amb aigua i anilines que tenyeix d’un blau intens la part baixa d’una tela muntada sobre un bastidor de fusta. En altres ocasions són tires de paper que han estat tenyides per absorció i que assoleixen una gran varietat de tonalitats rosades, marrons, ocres, blavoses.

En el grup d’obres de Doble horitzó les teles retallades, de color cru o lleugerament tenyides, i els colors de la fusta dels bastidors estableixen tota mena de relacions i combinacions que ens remeten i recorden remotament paisatges terrosos, visions a través de les finestres o de les portes obertes al paisatge exterior.

Dos peces de la sèrie i del projecte Doble horitzó (1979-1981.

Quan arribem al final del recorregut expositiu i tornem sobre les nostres passes per sortir per on hem entrat, ho fem amb la sensació que Fina Miralles concep la pràctica artística com una forma de vida, com una forma d’autoconeixement i de presa de consciència de l’entorn natural, social i polític. Ens adonem que un dels aspectes més destacables del treball de l’artista és la importància que dona a la relació amb la natura. I que el seu és un treball crític i reflexiu, compromès, que es replanteja totes les convencions establertes, ja siguin artístiques, econòmiques, polítiques o socials, d’una manera honesta i directe.

Fragments (1980), paper tenyit amb anilina.

Perquè més enllà de la historiografia de l’art, de la producció artística i del mercat, més enllà dels conceptes d’art conceptual, land art o feminisme, l’activitat humana de cada dia ens empeny i ens ensenya a prendre consciència sobre totes les coses que ens envolten i sobre nosaltres mateixos, a adonar-nos-en dels nostres límits i de les nostres possibilitats, de la necessitat de sentir-nos plenament integrats a la natura i a compartir el sentiment de formar part de l’espècie humana. Perquè “ser artista no és una vocació, ni una devoció, ni una professió; no ho saps, però tot t’hi empeny i et porta a ser qui ets”.

Abel Figueres
Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textos a diaris, revistes i catàlegs.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close