Arts visuals / Exposicions

Entrevista a Imma Prieto

“Una de les tasques dels museus al segle XXI és reescriure la història”

Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1975) és la nova directora d’Es Baluard. Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. Prieto és crítica d’art, comissària independent i professora d’art a l’Escola Universitària Eram de la Universitat de Girona.

Com t’has trobat el museu després de tants mesos sense direcció?

M’he trobat un museu amb un equip formidable, amb un capital humà descomunal. És un equip format per persones que, al llarg d’aquest buit de set mesos, han demostrat que tenen passió per la feina i un respecte increïble pel què fan. N’hi ha prou amb dir que, tot i el bloqueig de set mesos, el museu no ha tancat les portes.

Quines són les mancances –de personal, de recursos, de pressupost…– que més urgeix resoldre?

Quant a pressupost, cal augmentar els diners que es destinen a la programació. El nostre pressupost no és només per al museu sinó per a tot el complex. Entre nosaltres i els responsables de Patrimoni, de Cultura i de Turisme, ens hauríem de replantejar què fem. La partida de programació queda justeta. El pressupost és el mateix que l’any passat. Cada una de les tres institucions que hi ha al patronat, el Govern Balear, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma, destinen mig milió d’euros a Es Baluard. I l’any passat es va fer un ingrés extra de 190.000 euros perquè el d’Es Baluard és un complex cultural costós i aquests ingressos extres estan estipulats, quan són necessaris. A més, tenim altres fonts d’ingressos, per exemple de la taquilla, entre més. Tot això en total fa, més o menys, un pressupost de 1.700.000 euros. D’aquí, però, en surt tot: manteniment, neteja, sous, seguretat… Per fer la programació, em queden uns 200.000 euros.

La qüestió artística és la que s’emporta menys tallada, per tant?

Exacte. Tu ho has dit. La gerència s’ho mira tot molt, i tot és molt costós, i fan màgia amb el pressupost –contrasten totes les dades del dret i del revés i et puc assegurar que no hi ha cap despesa innecessària–, però no n’hi ha prou i cal augmentar els recursos per treballar millor. Es Baluard gaudeix d’un emplaçament envejable, amb un flux de gent molt favorable. Cal aprofitar-ho tot.

Has dit que trucaràs a totes les portes que faci falta per tal de millorar la institució, i has parlat de portes públiques i privades. Amb qui estàs pensant, sobretot pel que fa a les privades?

Estem en un context, el de les Illes Balears, amb un teixit empresarial important. Cal explorar aquestes vies. No et puc dir cap empresa en concret. Estic parlant amb gent de tot tipus per aconseguir noves inversions tant d’empreses estrangeres com locals. El teixit comercial se’n beneficia, de l’existència d’Es Baluard. Els clients d’una cadena hotelera venen a la nostra terrassa, oi que sí? Doncs col·laborem. Si Patrimoni, Turisme i Cultura treballem junts, no pot ser que l’empresa no hi col·labori. Els empresaris han d’entendre que han de deixar alguna llavor per al territori, i ajudar Es Baluard és una bona manera de fer-ho.

T’han avisat, ja, de la poca implicació dels empresaris d’aquesta terra en tot el que és cívicament positiu i beneficiós per a tothom?

M’ho han dit, sí. De moment, encara no m’hi he trobat. A més, sóc optimista de mena. I això no vol dir que sigui realista, eh.

I amb les institucions públiques, com ha estat la primera presa de contacte?

Ho hem d’explorar tot. M’he trobat amb una bona acollida en l’àmbit institucional. Molt oberts, molt predisposats. Encara no ens hem assegut per parlar de temes pressupostaris. Estic pendent, no tinc ni un sí ni un no, m’ho demaneu els periodistes, però no puc dir res perquè ho hem de parlar amb calma i hem d’explorar les alternatives que hi pot haver si des de les institucions no es pot assumir l’augment de pressupost que ens cal. Però he vist, hi insisteixo, una molt bona predisposició.

Imma Prieto a l’entrada de Es Baluard. Foto Es Baluard

Quina opinió et mereix la col·lecció del museu? Has tingut temps de conèixer-la ni que sigui una mica superficialment?

Hi ha una molt bona col·lecció. La col·lecció és el que nodreix la identitat dels museus. També és cert que tenim un problema d’espai als magatzems. Queda poc espai. Parlant d’espai, un problema que a mi m’agradaria resoldre és el de la ubicació de les oficines dels treballadors. De la meva no, que té llum natural i hi fa de bon treballar, però sí la de la resta de l’equip, que tenen les oficines en un soterrani sense llum i sense ventilació. Les oficines s’haurien d’ubicar en un altre lloc. L’emplaçament d’Es Baluard és meravellós per a tot, excepte per al lloc on treballa l’equip del museu. I això no pot ser. És increïble que estiguem al soterrani, és un error estructural que s’ha de reparar. Que l’espai laboral sigui adequat fa que treballar cansi menys i que el personal estigui molt més motivat. I jo sóc la privilegiada, ja ho he dit, però necessitem un lloc més digne per als treballadors.

Tornem a la col·lecció, que ens hem desviat.

És una col·lecció coherent amb el fet que Es Baluard és un museu d’art modern i contemporani. Un propòsit que hauríem de tenir és el de resituar certs artistes locals en la mateixa historiografia. Una de les tasques dels museus al segle XXI és reescriure la història. Hi ha moltes dones que, pel fet de ser dones, han quedat fora de les històries de l’art, i el mateix ha passat amb molts artistes locals, que no han estat tinguts en compte simplement per la seva condició d’artistes locals.

Quina relació vols que tingui el museu amb el món artístic illenc? De vegades s’ha acusat Es Baluard de no tenir gaire en compte el panorama artístic illenc.

Per mi un museu és un espai obert al servei de la societat. Aquest servei es tradueix en la transmissió de coneixement. El museu ja no és només un espai expositiu. És un activador de l’esperit crític. És clar, la pregunta aquí és: què és la crítica? Per mi la crítica és abans que res una actitud davant la vida. D’alguna manera, cal servir la ciutat, que és un organisme viu en constant transformació. El museu ha de ser una realitat paral·lela de tot això. La ciutat és un organisme que constantment es transforma i es repensa, doncs el museu ha de fer el mateix. En aquest sentit, per nosaltres ha de ser una prioritat aixoplugar el teixit artístic local. Jo penso la programació per quadrimestres, i en cada programació hi haurà tres exposicions temporals, una de gran i dues de mitjanes. De les tres, sempre n’hi haurà una dedicada a un artista local, o a una temàtica directament vinculada al territori. Ja tinc programats els dos primers anys, i així és com es farà, tot i que encara falta concretar el pressupost.

En pots avançar res?

Encara no. Aviat. El trenta de gener de l’any vinent ja obrirem el curs.

Hi ha alguna idea que perilli per qüestions pressupostàries?

No és tant que perilli com que, si alguna exposició ens desequilibra el pressupost, doncs ho haurem de canviar tot. És per això que els directors de museu hem de ser flexibles i versàtils. T’has d’adaptar. És clar que m’agradaria triplicar el pressupost, però no es podrà fer. He de tenir la capacitat d’adaptar-me a les circumstàncies. Seria una gran irresponsabilitat dir que, com que no tinc el pressupost que vull, doncs no faig res o me’n desentenc o no assumeixo la responsabilitats del que fem. Això no ho puc fer. Jo tinc el deure de ser versàtil, de buscar col·laboracions, d’espavilar-me amb el que tinc.

Com descriuries el teu projecte?

Es basa en tres punts: arquitectura institucional, xarxa de col·laboracions i programació.

De què parlem quan parlem d’arquitectura institucional?

És un concepte que jo defineixo en tres punts o aspectes. Hi ha l’aspecte que se centra en la col·lecció, en l’arxiu, en la memòria visual, en la capacitat de construir una xarxa historiogràfica pròpia i en la reescriptura del relat de la pròpia col·lecció. Després hi ha el que se centra en la ciutat, en l’art i en la comunitat. Amb això vull dir que nosaltres hem de poder arribar als barris obrers, que no ens hem de quedar a Jaume III o al barri de la Seu. Un altre dels objectius del museu és el de cartografiar la polaritat de realitats visuals i socials del nostre món, i escoltar la diversitat de subjectivitats crítiques que el configuren. I, finalment, hi ha l’aspecte centrat en imaginaris i en visualitats, i que té a veure amb la capacitat de l’art i dels artistes de projectar-nos cap al futur. Oi que considerem que els artistes són capaços d’avançar-se al que ha de venir? Doncs cal reinserir aquests imaginaris en els processos dels sabers artístics del dia a dia del museu. Aquests són els fonaments del meu projecte per al museu. Naturalment, tot això després es tradueix en unes línies de recerca concretes, com se centraran en els feminismes, l’ecologisme, la migració i etcètera, que són temàtiques transversals que estan i estaran presents al museu.

Entenc que tot això determina directament la programació.

Sí. Que parli primer d’arquitectura institucional, després de xarxes de col·laboracions i en última instància de programació no és perquè consideri que la programació és el de menys, sinó perquè no es pot programar de manera aleatòria i, per tant, abans s’ha de tenir molt clar tota la resta, el marc en què treballes i programes. L’arquitectura institucional et proporciona unes línies de recerca i unes idees força que són les que nodreixen el conjunt del projecte. A més, cal saber des de quina escala estem parlant. Es Baluard és un museu d’escala mitjana. No és un museu petit, però tampoc és un museu gran. I ho hem de tenir clar a l’hora de muntar projectes i de treballar. Per això em sembla tan important la xarxa de col·laboracions, que també té tres potes.

Parlem-ne.

Les col·laboracions d’Es Baluard han de ser a nivell local, nacional i internacional. Un dels objectius és crear convenis interinstitucionals. Precisament avui marxo a València per reunir-me amb José Luís Pérez Pont, el director del Centre del Carme-Cultura Contemporània. La idea és crear un triangle de ciutats mediterrànies format per Palma, València i Barcelona. Hi ha factors que ens identifiquen i ens uneixen: som ciutats amb port, tenim una història compartida que es remunta més de dos mil anys enrere, el nostre present està marcat per factors compartits com ara l’impacte del turisme… Tot això són una sèrie de punts coincidents que ens permeten pensar de forma conjunta el que som i quins projectes podem fer. De tot això, en sortirà un grup de recerca i algun projecte que es mostrarà en tres museus: Es Baluard, el Centre del Carme i La Virreina de Barcelona.

Entre els temes que el museu més o menys abordarà, hem esmentat els feminismes, la qüestió mediambiental, la migració, el turisme… I la qüestió politiconacional, no s’abordarà? Em sembla que els museus de l’estat espanyol són molt acomodaticis i eviten aquest tema perquè és delicat i controvertit, tot el contrari dels altres temes esmentats, que dins el món de la cultura generen consensos molt amplis.

Aquest és un tema complex, sí. Però, tal com ja t’he dit, com que estem al servei de la societat, cal reflexionar-hi, també. No podem no fer-ho, és clar. Ara bé, hi ha coses que són de sentit comú. La manera com s’han marginat i s’han negligit les dones és una falta històrica, que ara cal abordar i corregir ara des del feminisme. Sobre el tema de les identitats, cal parlar-ne i fer que hi hagi un diàleg entre tots, però també cal respectar que cadascú té la seva manera d’interpretar-ho. Hi ha tot un univers de sensibilitats que cal escoltar.

Algú podria dir que, en relació al feminisme, la migració i el turisme, també hi ha tot un univers de sensibilitats que cal escoltar. La meva impressió és que la qüestió políticonacional genera tanta incomoditat dins el món de l’art que s’evita, que es fa com si no existís. I això que és omnipresent en el nostre dia a dia. Però no, es deixa en un racó: per por, per comoditat, per covardia. Hi estàs d’acord?

Crec que tens raó, sí. És un tema que no es toca, és cert. I s’hauria de fer, amb cadascú exposant els seus pensaments i les seves idees. És clar que hi ha un conflicte, i que és present i visible a tot arreu. Des dels museus, es podria replantejar la relació del binomi entre estat i nació, per exemple. Se n’hauria de parlar més, per tant? I tant. Perquè és un tema central i perquè genera conflicte. I els museus han d’abordar allò que ocupa la centralitat de la societat d’una manera conflictiva.

Com està la política d’adquisicions?

Anualment, disposem de 10.000 euros per fer noves adquisicions. És poc, és clar. Fem un estudi de la col·lecció, veiem quins forats tenim, debatem si hem d’introduir algun nom nou, per quines raons cal fer-ho… Amb el comitè d’adquisicions, ens trobarem el mes que ve. Es faran unes propostes, amb uns estudis que acompanyaran cada proposta, i les conclusions a què s’arribin es compartiran amb els membres del patronat. Entre tots, farem una tria.

I el tema de les donacions, com està?

També ens n’arriben, i algunes s’accepten, però no es poden assumir totes les donacions que se’ns volen fer. Si volem ser un referent internacional i no un museu de poble, no podem dir que sí a tot. Quan algú proposa una donació, cal mirar si enforteix la identitat del museu. El que no pot ser és que ens convertim en el magatzem d’algú altre. Ara bé: aquelles donacions que ens ajuden a créixer, i tant que són benvingudes.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close