Arts visuals

Transhumanisme i art: el Cyborg

L’ésser humà ha canviat. Des de la introducció de la màquina al nostre cos ja no som el que érem, sinó “alguna altra cosa” que estem intentant definir. La diferència entre allò natural i allò artificial és cada cop més fina i corre paral.lela a l’obsolescència humana. La enginyeria genètica, la neuroenginyeria o la nanotecnologia molecular són les noves eines que permeten transformar-nos, possibilitant la manipulació de l’ADN per corregir les nostres malalties i mancances. Ja no som, sinó que esdevenim. Ja no naixem, sinó que ens fem.

 Estem transformant-nos, ens agradi o no, en éssers biònics, tal com profetitzava Ridley Scott a Blade Runner (1982) descrivint un món gens allunyat de la nostra realitat. La pel·lícula transcorre en un suposat 2019, on empreses com la Tyrell Corporation creen simulacres humans de bioenginyeria, els anomenats “replicants”. Un d’ells estableix una relació amorosa amb un home, liquidant així el límit principal entre la màquina i la nostra espècie: el sentiment. Això que, a primera vista, ens pot semblar impossible, serà real quan els estudis d’intel.ligència artificial desenvolupin aquells algoritmes que permetin al robot comportar-se com si fos un ésser humà, o quan la enginyeria neural trobi la tècnica definitiva per resoldre els problemes d’interface entre els teixits vius i les construccions artificials no vives. Pel.lícules de ciència ficció com Her (2013) ho expliquen de manera clara i visionària.

Marcelí Antúnez durant la performance Epizoo (1994). Font: marceliantunez.com.

El  mot cyborgprové de la unió de dues paraules: cibernèticai organisme. Un híbrid entre cos i màquina que acabarà definint-nos en un futur no massa llunyà, a la era que coneixem com post-humana. El transhumanisme s’ocupa d’estudiar i promoure aquest canvi, una transformació fonamental en l’evolució de la nostra espècie. El fundador de la corrent transhumanista, el biòleg Julian Huxley (1887-1975) – germà del no menys visionari Aldous Huxley– va iniciar un moviment que avui en dia ja és una realitat a nivell internacional i en el que participen no tan sols científics sinó també filòsofs, arquitectes i artistes. Entre aquests últims destaca l’activista Neil Harbissonun cyborg que es va implantar una antena al cap per poder sentir els colors a través de sons, ja que pateix una malaltia que només li permet veure en escales de grisos. Des de llavors, la seva percepció de la realitat ha augmentat considerablement – capta molts més colors que els visibles per l’ull humà- i ha començat a somniar en colors – en tons en el seu cas-, eliminant qualsevol barrera entre màquina (l’antena) i cos (el seu cervell). A més de rebre trucades, vídeos o música a través de l’antena, aquesta última és l’instrument de les seves composicions musicals, derivades de l’experimentació cromàtica.

Stelarc i el seu implant, la Tercera Orella.

Un altre artista pioner en el tema del cyborg és elperformer australià Stelarc, que porta més de vint anys treballant amb la tecnologia. En una ocasió va afirmar: “jo poso en qüestió que el cos humà sigui una forma adequada al nostre temps, de manera que partint de la premissa que el nostre cos és obsolet es dedica a crear-ne de nous a través de les seves accions, tal com veiem en Exoesqueleton (1999) o en la més recent performance titulada Tercera orella(2007). Aquesta última és el producte de la implantació d’una orella al seu braç, a la que hi ha col·locat un micròfon connectat per bluetooth a internet de manera que qui vulgui pot sentir el que la “tercera orella” transmet.  L’objectiu de Stelarc és explorar la relació entre cos humà i tecnologia, avançant poc a poc cap al cyborg. Una exploració que comparteix amb altres artistes com l’alemanya Ulrike Gabriel o el català Marcelí Antúnez, que a la performance interactiva Epizoo (1994) va connectar el seu cos a una màquina dirigida pel públic a través d’un comandament.

Our friends electric, un projecte de Superflux. Font.

El món del disseny està particularment avesat a aquestes investigacions. Dins aquest àmbit cal destacar l’estudi londinenc Superflux , que treballa per marques tan importants com Microsoft, Nokia o Samsung. Darrerament està creant un dispositiu de veu que fa d’intermediari entre l’home i l’ordinador (Our friends electric) i el 2018 recrear un apartament domòtic de l’any 2050, quan la Terra serà molt menys fèrtil i tindrem l’hort artificial a casa. Aquesta instal.lació es va presentar a l’ exposició “Després de la fi del món” al CCCB, una de les vàries mostres que aquest museu ha dedicat a la era post-humana i al tema del cyborg, fent-nos reflexionar sobre les avantatges i desavantatges de la introducció de la màquina a les nostres vides.

Anna Pou van den Bossche
Llicenciada en Història de l'Art (UB), Màster en Art Contemporani (UB) i Postgrau en Gestió i Direcció de Plataformes culturals (PF). Després de ser becària FPI a la U.B va fundar Àgora Serveis Culturals l'any 2000 i fou professora de l'Institut Cervantes de Munich fins el 2014 mentre col·laborava amb la Bayerischestaatsammlung i impartia formació del professorat a la universitats d'Augsburg i de Nüremberg-Erlangen així com al col·legi de Doctors i Llicenciats en
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close