La trajectòria artística del mallorquí Andreu Maimó (Cas Concos, Felanitx, 1946) ha estat marcada per la solitud i la singularitat. Per edat, podria haver participat en l’eclosió contracultural dels 70 i es podria haver beneficiat del boom econòmic i mediàtic que va inflar el món de l’art dels 80. Ni una cosa ni l’altra, però. Maimó sempre ha tingut una relació massa estreta amb la tradició perquè la seva obra pogués encaixar en el panorama de provatures rupturistes de la contracultura setantera. Així mateix, els fruits de la seva creativitat eren massa laboriosos i subtils per cridar l’atenció en una època tan estrident com la dels 80.
També és cert que, més enllà de la qüestió de l’encaix entre l’obra i les èpoques, Maimó va trigar a trobar un estil autèntic i personal i a crear amb regularitat unes obres que el distingissin en l’escenari artístic. Fos pel que fos, la seva trajectòria va ser durant anys una llarga travessia pel desert, no exempta de penúries. Tot va canviar a principis del nou segle, quan va reorientar la seva paleta temàtica cap a la recreació d’elements naturals agafats del seu entorn més proper –arbres i fruites de tota mena– i va assolir una pletòrica i versàtil maduresa estilística, que queda palesa quan pinta a l’oli, quan fa escultures de ceràmica i quan fa obra gràfica. El resultat d’aquell canvi és que Maimó és un dels artistes illencs més valuosos, reconeguts i cobejats –té una nombrosa clientela estrangera– d’ara mateix.
Comissariada per Guillem Frontera, l’exposició Quan l’art restaura la memòria permet veure, en una panoràmica selecta i exhaustiva, el treball que Maimó ha realitzat aquests últims deu anys. Formada per una seixantena d’obres –entre pintures a l’oli, xilografies i escultures ceràmiques–, el primer que salta a la vista és la intimitat tan minuciosa, la veneració tan detallista, amb què l’artista recrea els elements que més l’atreuen del món natural. Si Maimó pinta figueres o modela pinyes o plats de figues no és perquè sigui modest en les seves ambicions, sinó perquè és conscient que, per a qui sap veure-ho, tota la història de l’art i el cosmos sencer caben en el tronc d’un arbre o en una fruita. No exagero. La sèrie titulada Fruites mortes –retrats de codonys, llimones, peres o magranes en procés de descomposició fets amb una mescla de passió lírica i de precisió microscòpica– són tan denses d’expressivitat que l’espectador podria mirar-les durant hores.
Comissariada per Guillem Frontera, l’exposició Quan l’art restaura la memòria permet veure, en una panoràmica selecta i exhaustiva, el treball que Maimó ha realitzat aquests últims deu anys. Formada per una seixantena d’obres –entre pintures a l’oli, xilografies i escultures ceràmiques–, el primer que salta a la vista és la intimitat tan minuciosa, la veneració tan detallista, amb què l’artista recrea els elements que més l’atreuen del món natural. Si Maimó pinta figueres o modela pinyes o plats de figues no és perquè sigui modest en les seves ambicions, sinó perquè és conscient que, per a qui sap veure-ho, tota la història de l’art i el cosmos sencer caben en el tronc d’un arbre o en una fruita. No exagero. La sèrie titulada Fruites mortes –retrats de codonys, llimones, peres o magranes en procés de descomposició fets amb una mescla de passió lírica i de precisió microscòpica– són tan denses d’expressivitat que l’espectador podria mirar-les durant hores.
Les figueres mereixen una menció especial. D’alguna manera, són l’estendard de l’art d’Andreu Maimó, no tan sols perquè siguin el seu motiu més recurrent, sinó perquè representen –amb els troncs poderosos i retorçuts, amb les branques espesses i nues– tota una filosofia de vida: la bellesa que resisteix en el més cru de l’hivern. Això s’adiu amb la manera com l’artista es pinta en els autorretrats (olis sobre fusta) que obren la mostra. Tot i que tècnicament són les obres més indecises, presenten molt bé com és l’artista, amb una expressió seriosa però sorneguera que inunda les seves faccions de pagès. La referència pagesívola no és gratuïta. Descendent de pagesos, Maimó fa art igual que molts pagesos abans que ell han treballat la terra.
Urgeix aclarir que, a pesar de la seva atenció a la realitat, Maimó no és ben bé un realista. No és, almenys, un realista literal. Observa la realitat amb una mirada familiar i lleial, sí, però després se l’apropia i la retoca, tal com queda clar en la sèrie de boscos cremats, en les xilografies de rapes de vinya o en alguns quadres de troncs mutilats. Les rapes i els troncs són retratats de tan a prop que semblen abstractes, hipnòtics arabescos. Singularment esplèndides són les escultures ceràmiques de plats amb fruites podrides. Delicades i precioses, són obres d’una bellesa suggeridora i inquietant.