Ni l’efecte devastador de la covid ha pogut interrompre el lliure viatge de l’art portàtil per tramesa postal. Els gravats, vinguts d’arreu del món cap a l’epicentre del “Mini Print Internacional de Cadaqués”, han arribat al Taller Galeria Fort just per a la seva inauguració en data d’ahir. Res no ha pogut acabar amb una iniciativa del mode participatiu, obert i adaptat als canvis tecnològics i estètics, ideat per Pasqual Fort i Mercè Barberà. Fa quaranta anys que emet una energia positiva entre tots i cadascun dels artistes i artesans del gravat participants, com si cada obra en format de 10 x 10 cm fos el d’una cèl·lula que batega amb les altres, totes ritmant a la vegada, en un òrgan col·lectiu del visual.
A la porta, asseguda a l’espera de convidar a entrar qualsevol visitant il·lustre, tafaner o vingut de lluny, ens rep, pacient i sempre amatent, gentil i verbal, Mercè Barberà Rusiñol. No conec gaire galeries, comparant-ho entre milers de galeries del món, que tinguin les parets tan ben aprofitades com aquesta, resultat d’una participació molt alta a una convocatòria oberta que es ve fent des de fa quaranta anys. La petita planta baixa i l’altell estan reticulats com un full quadriculat o unes catacumbes, autèntic lloc de peregrinació per als practicants de l’art de la multiplicació. Sota una mateixa mida i alineats, els gravats són vistos d’entrada com una pantalla de múltiples pantalles, i de prop, la mirada esdevé personalitzada, atenta al detall de la mida humana de la lectura. Fascina passar estona observant les tècniques diverses, de l’aiguafort a la serigrafia, de l’heliogravat a la impressió digital, i, enguany, la d’alguns artistes que sense poder anar al taller, han premsat amb els dits i els llavis untats o amb cafè i carbó, tot un autèntic eixam d’artistes de l’estampació.
“Les pedres ens sobreviuran” -li va fer veure Pasqual Fort a la seva companya en unes roques solitàries del Cap de Creus, mentre planificaven un projecte ideal i utòpic. El que allà va arrencar és un fet cultural que es pot contraposar al quietisme gegantí i la perdurabilitat mineral de la massa de matèria que cau damunt del mar des dels temps fundacionals del lloc. Mercè Barberà guarda l’esperit despert de l’art en els ulls i la sociabilitat amb la parla, com algú que endolceix l’acidesa del sofregit de tomàquet amb la carn de les figues amb la qual ens ha reunit més d’un cop al voltant de la taula. Estimo la seva conversa envoltada sempre de gent amb afinitat electiva i afectiva a la galeria del món que millor rendebilitza l’espai per metres cúbics. L’obra que s’hi mostra, amb una mitjana tan democràticament participativa com la de set cents gravats per temporada, d’estiu, mereix tot el reconeixement. Insòlit.
Des de la mort sobtada de Pasqual Fort, el 1991, després de deu anys del Mini Gravat, la Mercè que el porta a dins, va continuar el projecte; i els fills van fer pinya al voltant del tòrcul que tot ho presideix, del mètode que ho regula tot al llarg de l’any i de la mare que dona els batecs com a subjecte primordial, una mena de deessa tèrmica. Aquest model cultural el van captar la parella Fort Barberà a NY i el vivificaren a Cadaqués, on perviu amb la vibració vital i elegant de la Mercè.
“Vam llogar un quiosc a la Fira Mundial a NY, del 1964. Vam conèixer tanta gent i en un ambient tan propici a l’art que ens hi vam quedar”. El jove matrimoni acabava d’obrir la Galeria Fort a la Rambla Nova de Tarragona. El Pasqual venia d’una família d’orfebres i argenters de Reus i es va formar com a artista experimentador amb els relleus, l’esmalt i l’estampació. “Se’n va anar la llum, són els dies del cèlebre “blackout”, l’apagada general. Amb una llauna vam fer una llàntia romana”. Aquest és l’esperit d’abnegació, d’esforç i d’enginy que acompanya la vida dels que es volen dedicar a l’art. “Al cap d’un any i uns mesos em van deportar perquè ell tenia permís de resident, però no tenia dret a viure amb la seva esposa”. Pasqual Fort tenia trenta-set anys. “Vam intentar marxar d’Espanya, la Dictadura era insostenible”. Després d’un any ens vam retrobar a París. “L’enyor era gran, però la lluita era ferma. Vam fer un tàndem”.
Un cop a Tarragona, mantingueren durant deu anys un vida activa i la galeria es convertí en un nucli cultural i artístic d’obligada referència històrica. Les cròniques de Cirici Pellicer, J. E. Cirlot, Corredor-Matheos, Giralt-Miracle i Miralles testimonien les exposicions i la tendència d’un artista promotor i continuador de l’art d’avantguarda. “D’aquells anys mantenim una bona amistat amb l’artista novaiorquès resident a Barcelona i Cadaqués Norman Narotzky, que va veure censurada la seva exposició a la Galeria de René Metras perquè havia pintat el reis catòlics”.
De Tarragona la parella es trasllada a viure a Barcelona, on fundaren el Taller Galeria Fort al capdavall de Major de Gràcia, tocant als Jardinets. El taller girava al voltant de l’estampació d’obra gràfica i l’aplicació de la tècnica de l’esmalt, tan característica en la singular aportació de l’artista Pasqual Fort. També s’hi realitzaven murals arquitectònics. Entre els llibres d’artista que s’hi editaren, porto fins aquí el que s’estampà amb gravats de Daniel Argimon i els consells de la joveníssima Ana Maria Moix, ben apropiats pel moment d’ara: (tradueixo) “Com desxifrar la identitat dels cossos, i les coses davant del perill? La por es pren sempre la documentació, i ens deixa blancs, desfigurats i irreconeixibles”. I la Mercè me’n recorda un altre, de fragment estampat a la seva memòria de l’actiu Paulete Goddard, que fa seu: “Jo visc al ritme del meu cor”.
L’amabilitat de Pasqual Fort tenia una traducció empírica, més enllà de la fatigosa tasca de l’estampació per gravat. El taller era obert als professionals i l’art es propagava en un projecte que ho era de vida, en una època, durant la ranera del franquisme, que l’artista no buscava l’empara de l’Estat protector perquè la cultura no solament no existia, sinó que l’Estat considerava la cultura i l’art amb menysteniment. La parella havia de convertir l’amor a l’art amb el mínim de diner pràctic per mantenir i formar quatre joves vailets. La idea de multiplicar l’original gràcies a una tècnica d’estampació, que havia estat una autèntica revolució amb el tòrcul, forma part del nucli expansiu del vell liberalisme. L’artista, sumat a l’eficiència tècnica de l’artesà, havia de complementar-ho amb el paper de l’editor i del pedagog, i encara del galerista.
Va ser en aquella època que, sense altre capital que l’artístic i la fraternitat dels artistes que hi eren representats, es va recrear a Barcelona un sistema eficaç que venia de lluny, de la venda de llibres d’art amb imatges encolades, amb subscripció i pagament per mensualitats. De cada gravat de la col·lecció “Obra gràfica actual per subscripció” se’n feia un tiratge signat i numerat de 200 exemplars, fet que baixava es preus i popularitzava l’adquisició d’art contemporani. La subscripció era de 500 pessetes mensuals i un gravat costava dos pagaments d’un total de 1000 pessetes. S’editaven 6 gravats a l’any d’autors diversos, els artistes del moment, obres que afegien a la recuperada “figuració” la deformació onírica, aportada pel surrealisme amb la seva finestra cap a l’ interior, i el mal estat d’ànim de l’informalisme gestual. Tharrats, Guinovart, August Puig o Roser Bru, entre altres, passaven pel taller. Fer una comparativa amb els preus actuals hauria d’espantar qualsevol: amb menys de 2 euros repartits en dues mensualitats, que és menys que el preu actual d’un cafè amb croissant, un podia plantar a casa una obra d’art contemporani. Vista la inflació, l’art s’ha fet inaccessible, a excepció del model MiniPrint que els preus d’un gravat, donats per l’artista, miren que estiguin per sota dels 60 euros. En aquells dies el Pasqual, el Santi i el Pep, del fills, ja van començar a estampar a hores perdudes.
I de Barcelona cap a Cadaqués. Som a l’època del gran esclat, en l’agonia del franquisme ultraranci i punitiu. Encara que temorenc, Salvador Dalí, de costums morals heterodoxes, acabava de veure editat, a París, l’extraordinari llibre-maleta amb mànec de telèfon Dix recettes d’immortalité. Entre els gravats, en destaco un de tan excepcional com “Càstor” i “Pólux amb l’empremta de dos culs idèntics, els dels bessons Denis i John Myers. És l’època, també, de la bogeria pels restaurants de luxe que fotografiats i retreballats amb el sistema del collage, es combinen amb dibuixos i natures mortes de taules parades a Les dîners de Gala. Doble joc amb l’avidesa pel diner de Dalí i l’avidesa pel dinar-sopar sense gana d’un Dalí i una Gala, cobdiciosos pel luxe. Trobar-te, al mateix moment, un reportatge de Dalí al Playboy, amb noies nues arrodonint l’ou gegant dels bessons era tot una moral nova. Però al costat d’això neix una aventura de factura clàssica: La vida es sueño, amb text barroc de Calderón de la Barca i amb setze aiguaforts sobre coure, fets a partir d’originals de Salvador Dalí, amb un tiratge de 265 exemplars estampats pel matrimoni Fort i Barberà.
“Veníem de Portbou i se’ns va ocórrer d’aturar-nos a Cadaqués i presentar-nos al Capitán Moore per oferir el taller i agafar algun treball. El secretari de Dalí es va encaterinar amb els nens, menuts i rossos, i la seva esposa, Catherine Perrot, amb la que feia uns pocs anys que s’havia casat, va portar el Pep i la Mercè a jugar amb els conills”. El Capitán que tenia un sou i un benefici d’un 10 per cent sobre tota l’obra gràfica de Dalí, va proposar-los d’estampar els gravats de Dalí. “Vam passar els dibuixos al coure i vam anar a viure, amb els quatre nens, a una barraca de Portlligat. Vam estampar 20 planxes l’estiu del 1973. Dalí era molt exigent, rigorós amb la feina i valorava el treball que fèiem.”
“Vam conèixer Cadaqués i les ruïnes de la fàbrica d’anxoves de l’hort d’en Sanés”. L’arquitecte Lanfranco Bombelli tenia el projecte de reconvertir-la, amb l’esperit de l’època com el d’ara, en una Fàbrica d’artistes i galeristes i batejar-la amb el nom de Marcel Duchamp. “Va voler que ens hi instal·lessim. Va pensar que nosaltres podíem fer d’esquer i vam poder comprar el lloc on hi ha la galeria, al costat de la seva galeria, per un preu assequible”. Al costat del Taller Galeria Fort, uns metres enllà, després de l’estudi de l’escultora Parvine Curie que actualment és la galeria Patrick Domken, els Fort i Barberà s’hi van fer la casa. A l’estiu, s’hi viu amb vida intensa l’activitat social de la galeria i del carrer i a l’hivern s’hi guarda la barca dins la casa. La Mercè surt cada dia que pot en barca a les onze del matí, després del seu bany regular a Es Poual, portada per un o altre fill, captivada pel mar i l’eternitat de Cadaqués. “Aquí, on ara hi ha la casa, feien els cossis de fusta per portar les anxoves cap a Marsella i Gènova” -precisa el Pep, performer natural i mà dreta de la galeria durant els quinze anys que seguiren la mort del pare. “Una mica més amunt, després de l’estudi d’un dels dos bessons pintors, el Ramon Moscardó, hi havia les basses que s’omplenaven amb l’aigua que baixava des de la font Mai Adéu i que ha deixat de rajar.” Tot el carrer és ple de galeries i per sota baixa l’aigua subterrània que ve dels Pirineus. “El 10 de setembre vam signar la compra de les ruïnes amb la il·lusió de muntar el taller; i el 10 de desembre del 1991 el Pasqual morí, el porto dins. Hem seguit el projecte.”
“No vull inventar allò que ja està inventat”, deia en Pasqual Fort. “Si no haguéssim anat a Amèrica, res” -assegura la Mercè. El sistema Mini Print neix amb la base de dades de l’experiència americana. Les fitxes amb adreces eren el Google de l’època. “Vam fer moltes amistats del món de l’art. Quan el Pasqual va necessitar avaladors per quedar-se a NY, tres cents americans van certificar que ell, artista, era una persona útil al país”.
A la primera crida del Mini Print, van correspondre i enviar gravats dos-cents americans, tants com japonesos. El premi de dibuix Joan Miró, de convocatòria oberta, va durar vint-i-cinc anys. El Mini Print en porta quaranta. A la primera edició es va formar un jurat d’enorme prestigi, de persones vinculades a Cadaqués: l’artista nordamericà Laurence Barker, l’arquitecte, artista i galerista Lanfranco Bombelli, l’artista anglès Richard Hamilton, la crítica d’art Glòria Moure i el poeta i estudiós de l’art Rafael Santos Torroella. D’aleshores que el jurat és format pels artistes guanyadors de la convocatòria anterior. Enguany, per les circumstàncies de la pandèmia i les dificultats dels viatges internacionals, s’ha composat un jurat de proximitat constituït per coneixedors de l’art i l’esperit de la convocatòria. Ahir es va inaugurar i el públic és el millor jurat.
“El remitents dels concursants japonesos que ens arribaven, els fotocopiàvem per encolar-los al sobre de retorn amb els gravats que no s’havien venut i els diners” -comenta amb alegria fresca la Mercè Fort, anglòfila com tota la família. “El pare és informàtic abans que existís la informàtica. El boca a boca ha fet la resta”. El dispositiu del muntatge, amb tires plegables de cinc cap a avall, és tan racionalista com l’originalitat pràctica d’un format postal, que segueix la tradició dels primers gravats. Fàcil de muntar i de recollir, i de viatjar, l’exposició fa parada al llarg de l’any a França i a Anglaterra, i s’exposa en paral·lel a la Fundació Tharrats a Pineda de Mar. I com que l’obra és seriada, el preu és també assequible. “Tots els artistes juguen amb les mateixes regles de joc, i l’artista de més renom i el més desconegut, tots, estan al mateix nivell sense diferència” -comenta amb encert Aleix Canal, parella de la Mercè jove. “És una experiència de base democràtica!” -els dic, a l’anglesa. I sembla que Corredor-Matheos va apuntar aquest fonament en el mateix sentit.
“Cadaqués és sinònim de llibertat” -afirma cofoia de formar-ne part Mercè Barberà, que és família de l’admirat Santiago Rusiñol, de qui crec haver-ho llegit tot. “A Cadaqués hi havia una liberalitat, tolerància és massa perdonador -matitza-, en els costums. Era un poble en el que no et senties jutjat. I encara, ara.”
Una mitjana de sis cents cinquanta artistes participen cada any al Mini Print Internacional de Cadaqués; i enguany, en període de resistència cultural, quatre cents artistes “valents” han estampat i fet arribar els gravats vinguts d’arreu del món, de l’A a l’U, d’Alemanya a Ucranïa. Un dels vuit nets que ajuden l’àvia a la galeria, Ramon Canal Fort, de quinze anys, conclou amb enginy: “Tot el projecte del Mini Print és una iniciativa molt valenta. El meu avi va tenir una idea sens dubte meravellosa i original, però jo crec que aquesta idea sobretot va ser valenta. Només el simple fet de transportar un concepte tan conegut com el gravat a un format tan diferent del que estàvem acostumats, requereix una força de voluntat i valentia digne d’admirar. Valentia que ens ha dut on som ara. Per això crec que res del que tenim ara podria haver existit mai si no fos pels meus avis i tot el suport que han rebut.” Tot dit. Llarga vida.
