Un dels músics nostres més destacats és Eduard López-Chávarri i Marco (València 1871 – id. 1874). Autor d’una especial elegància que conjuga la influència del paisatge valencià amb una proximitat a la musica moderna europea. Ell mateix, com a musicòleg, estudià Wagner i Chopin. El segon temps –Estival– de les seves famoses Aquarel·les valencianes, del 1910, per a orquestra de corda, és una de les partitures més belles de la seva època. La seva obra és una magnífica mostra que es distancia de l’estil d’altres compositors coetanis valencians més sarsuelers com Serrano.
López-Chavarri va fer amistat amb artistes catalans de primer ordre, que sintonitzaven amb el Modernisme, com ell mateix. L’abril del 1902 es trobà, a Mallorca, amb Mir, Rusiñol i Gelabert, i a Pollença convisqueren a la solitària “Caseta de les Roses”, vora els penya segats prop del Castell del Rei. Per aquella caseta també hi passà aleshores Pedro Blanes Viale, un dels grans pintors uruguaians de l’època, que tenia ascendència mallorquina i freqüentava l’illa. Rusiñol i Mir estaven treballant en la decoració pictòrica del menjador del Gran Hotel de Palma, que l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner havia projectat.
L’encàrrec l’havia anunciat el periòdic La Almudaina a finals de març. Rusiñol pintà els seus grans plafons –un d’ells reproduït aquí- a l’estiu del 1902, basant-se en olis de format normal pintats in situ, segurament en presència de López-Chávarri, i va fer una exposició d’obra recent al Cercle Mallorquí, el més d’octubre.
Mir afrontà l’encàrrec del Gran Hotel allunyat de Rusiñol, que fins arribà a témer que aquell no complís l’encàrrec, i s’oferí a suplir-lo ràpidament en cas que Mir fallés. Entre agost i novembre Mir estava “desaparegut”, i de fet començava a fer vida al Torrent de Pareis, a Mallorca mateix, on després faria una estada molt important. Mir, tanmateix, va fer la feina, i la inauguració del Gran Hotel, amb les pintures ja col·locades, va ser el 9 de febrer del 1903, poc després que a començament d’any Rusiñol donés a conèixer a la Sala Parés de Barcelona la seva collita recent de pintura. Aquells grans plafons no són simple pintura decorativa, sinó tres de les obres més ambicioses que Mir va fer basant-se en el paisatge sublim de la costa brava mallorquina. També una es reprodueix aquí.
Antoni Gelabert, l’altre artista d’aquell grup, era sens dubte el pintor mallorquí més inquiet del seu temps, i alhora que tenia amistat amb aquests artistes també en tenia amb el jove Pablo Picasso. El setembre següent Gelabert exposaria a la Sala Parés de Barcelona, i lògicament part de l’obra que mostrà l’havia pintat en presència del músic valencià.
La relació de López-Chávarri amb Rusiñol perdurà. Va ser una veritable i continuada amistat. El català li comentà per carta aspectes que envoltaven els preparatius de la que s’anunciava com polèmica estrena del seu drama El místic, que es faria el desembre del 1903, i a la que el músic volgué assistir.
López-Chávarri encara va tenir una nova relació important amb un artista català. Era el pintor Hermen Anglada-Camarasa, que passà uns dies d’estiu del 1904 a València, i el músic, que alhora era escriptor, se’n va fer ressò al diari Las Provincias, signant amb el pseudònim Eduardus (28-agost-1904).
López-Chávarri ja va preveure que el tema valencià seria, després del d’ambients nocturns de París, el gran pretext de la pintura d’Anglada com així va ser, malgrat que el pintor no consta que tornés a València. Tanmateix, en el temps que hi passà adquirí indumentària i arreus populars de l’Horta, que incorporà a la seva col·lecció i que li varen servir per a pintar durant anys molts olis, que elaborava al seu estudi de París, basats en el cromatisme de València. No es coneix encara amb detall l’itinerari d’Anglada allà, però pels títols de diversos quadre seus podem deduir que conegué, de Nord a Sud: Borriana, Llíria, Benimàmet, València mateix, Alzira, Gandia i Alacant, tot i que no sembla que donés a conèixer aquells nous temes valencians fins 1906, quan ja n’exposà grans olis als Salons de París, i després a Barcelona (1909), Buenos Aires (1910), Roma (1911) o Venècia (1914).