Per a molts espectadors, la figura i l’obra de Juli González (Barcelona, 1876–Arcueil, 1942) s’associen a la rudesa, el dramatisme físic, la força, la resistència i la filigrana entre estilitzada i brutal del ferro, el material que ell va treballar escultòricament d’una manera tan personal, pionera i imaginativa que es va guanyar l’admiració de molts, entre altres de Picasso i d’un altre artista català virtuós del metall com era Pau Gargallo. (Tant a Picasso com a Gargallo, per cert, que eren uns artistes de primeríssima categoria però que no en tenien gaire idea de l’ofici de ferrer, va ser el mateix González qui els va ensenyar a forjar i a soldar, a treballar el material amb intenció i ductilitat expressiva.)
Julio González. Dibuixos, papers i figures de la col·lecció de l’IVAM
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Del 19 de setembre al 30 de desembre
En aquest sentit, l’exposició Julio González. Dibuixos, papers i figures de la col·lecció de l’IVAM, que podrà veure’s als Espais Volart de la Fundació Vila Casas fins al proper 30 de desembre, representa una ocasió magnífica per descobrir una cara diferent, més delicada i subtil, més intimista, més suaument emotiva, en ocasions també més densa, alliberada, concentrada i essencial, de l’artista barceloní.
Fill d’una família d’orfebres i artesans del ferro, fa dècades que González és considerat un dels noms fundacionals i imprescindibles de l’escultura moderna, fins al punt que el sempre exigent i sever crític d’art Robert Hughes va escriure que “sense González la història de l’escultura moderna seria totalment diferent, potser irreconeixible”. Si tenim en compte que no va ser fins passats els cinquanta anys que Juli González va començar a dedicar-se exclusivament a la tasca escultòrica, és inevitable pensar que tots els anys i totes les energies que va dedicar al dibuix i a la pintura per força degueren deixar un llegat creatiu valuós i degueren contribuir a donar impuls, forma i substància al seu art més audaç i perdurable. La present exposició, efectivament, permet confirmar-ho.
Comissariada per J.F. Yvars, l’exposició consta d’una seixantena de dibuixos i papers, a més de quatre escultures, la gran majoria cedits per l’Institut Valencià d’Art Modern (l’IVAM), el qual posseeix i conserva un fons González de gairebé mig miler d’obres. A simple vista, ja ho hem avançat, les diferències entre alguns d’aquests dibuixos i les escultures més conegudes i emblemàtiques de l’artista són evidents i nombroses.
Més enllà de si són obres autònomes i diguem-ne autotoconclusives o bé són estudis preparatoris concebuts per ser realitzats i culminats pictòricament o escultòricament, i més enllà també de la tècnica i dels materials emprats per l’artista (aquarel·la, llapis, guaix, tinta xinesa, pastel, carbonet…, sempre damunt diferents tipus de paper), és obvi que alguns dels dibuixos aquí presentats estan fets per una mà i una mirada modernes que encara no s’han desvinculat del tot dels paràmetres de la tradició. Aquesta opinió no implica cap judici de valor. Els dibuixos o les aquarel·les estrictament figuratius fets a partir d’uns motius clàssicament realistes o impressionistes (la dona que dorm dins el llit, la parella que s’abraça amb una passió violenta, les banyistes que juguen a la platja de Berck o la parella de camperols que traginen garbes de palla) són commovedores en la seva delicada i suggerent precisió.
Impecables com a dibuixos (l’equilibri sovint elemental de la composició, la seguretat sense estridències del traç i la gràcia del color quan n’hi ha són propis d’un dibuixant d’una habilitat notable), són unes obres plenes de petits detalls formidables: el color blau del vestit de la pagesa a Parella de camperols amb garbes –que insufla vitalitat i dignitat a l’escena–, l’atmosfera cromàtica i anímica d’una Maternitat orientalitzant i, sobretot, els gestos de dues dones que es pentinen en dibuixos diferents. Són dibuixos fets a llapis i tirant a esquemàtics, però hi ha més vida en les mans d’aquestes dones recollint-se les cabelleres per pentinar-se-les que en moltes escenes multitudinàries i monumentals de la pintura de qualsevol època.
Per als apassionats del Juli González escultor, el més interessant i instructiu de la mostra són aquells dibuixos que més directament connecten amb les seves escultures, tant amb les de tema i execució més clàssics (les maternitats, les camperoles amb mocador al cap o sense, les que remeten a la mítica La Montserrat) com amb les de naturalesa més cubista, més africanitzant (com es nota, a vegades, la influència indissimulable de Picasso) o més decididament abstractes.
Influït pel cubisme i pel surrealisme, Juli González va treballar el ferro amb la intenció de fer-li expressar tota la poesia i tot el dramatisme de l’ésser humà en un món convuls i temible. És obvi, en aquest sentit, que les figures distorsionades d’alguns dibuixos aquí presentats, i que després es resoldrien escultòricament, remeten a les monstruositats de la imaginació i del subconscient tan sovint explorats pel surrealisme. Penso en Dona davant el mirall, Cap amb punxes i Personatge espasa, d’una força grotesca però estilitzada. Igual que els malsons més repugnants, igual que les temptacions del mal i de la bogeria, aquestes obres ens semblen alienes i, al mateix temps, les sentim com a profundament pròpies.
No hi ha gratuïtat en les formes escultòriques de Gonzàlez, ni tan sols quan ens presenta una figura filiforme de ressonàncies entre entomològiques i mecàniques. Aquesta manca de gratuïtat, aquesta condició d’obra d’art que mai es queda en l’experiment estètic o intel·lectual sinó que sempre porta incorporada una càrrega d’emotivitat i d’experiència humana, és una cosa que queda clara mirant els dibuixos que van inspirar o van ser el punt de partida d’algunes escultures. Són dibuixos en què els traços tenen els nervis a flor de pell, són dibuixos en què davall el joc de formes hi ha una agitació anímica i moral. És en part per això que, quan a la fi els dibuixos en qüestió prenen la contundent forma física d’una escultura de ferro, transmeten una sensació rica i ambivalent, de dignitat que sofreix, o de misteri assequible però impenetrable, o de noblesa feta malbé per una època de tempestes polítiques abominables.
Molts dels millors dibuixos inclosos a la mostra van ser fets entre el 1937 i el 1941, per tant no és superflu ni circumstancial recordar que el dramatisme de Gonzàlez va ser, en algunes de les seves obres més impactants, un fruit perversament natural del temps que li va tocar de viure, marcat per la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial.
És intel·ligent que, per complementar la munió de dibuixos, s’hagi optat per exposar també quatre escultures, i a més molt diferents, que demostren que González, com tants altres artistes moderns, va condensar en la seva trajectòria singular quasi tota la història de l’art. Les quatre escultures són: un perfil de pagesa (de ferro forjat però eminentment clàssic), una màscara (L’encaputxat, de bronze, medievalitzant, derrotat però encara amenaçador), una figura de naturalesa provocadora i onírica feta seguint el vessant més inquietant i juganer del surrealisme (Senyora cactus: una punxeguda meravella) i, per fi, un bronze titulat Gran personatge dempeus, una estructura d’aires constructivistes que funciona com un dibuix erigit dins el buit de l’espai.
Abans de sortir de l’exposició, és recomanable desfer el recorregut i tornar davant un dels dibuixos de la mostra. És un petit autorretrat, pulcrament realista, fet a principis dels 40 amb aiguada i llapis de plom damunt paper Ingres. Juli González s’hi representa –s’hi mostra– com un home intens i sofrent, armat de noblesa però ferit pels horrors que contempla, un home d’orígens humils que (segur que ell ho intuïa) ha acabat passant a la història com un dels escultors més atrevits, innovadors i humanistes de l’art del segle XX.
