Diuen uns diccionaris (Enciclopèdia Catalana, Diccionari Biogràfic d’Artistes de Catalunya 1954) que Teresa Vilarrúbias va néixer a Santiago de Chile el 1912, de família catalana, i altres (Diccionari “Ràfols” 1989) que fou el 1914. Per acabar-ho d’arreglar a alguns catàlegs dels Salons de Maig de Barcelona la fan néixer també el 1914, però algun altre el 1915. Ella diu que no ho té clar, però si no té cent sis anys, poc li manca, i el cert és que els porta molt bé. S’havia format a Llotja i a l’Escola Superior de Belles Arts, a Barcelona, on dels seus professors el que més es repeteix a la bibliografia és Fèlix Mestres.
La vaig conèixer fa una vintena d’anys, quan poc després de morir el meu pare em cridà al seu taller del carrer Jaume I i em regalà un retrat a l’oli que havia fet d’ell a Tossa el 1944. És un retrat magnífic on el protagonista està representat amb tanta senzillesa com intensitat, i mostra una mirada penetrant intraduïble amb paraules. En aquella època el meu pare i ella coincidien, a part de a Tossa, també a Barcelona, amb el pintor J.O. Jansana, a casa de Marià Pidelaserra, que amb el seu company de joventut Pere Ysern es trobaven per parlar dels seus temps de pintors a París, al tombant de segle, i donaven ocasió a aquells joves a beure de la font directa d’un art molt singular de l’època postmodernista.
Teresa Vilarrúbias pintava aleshores especialment figures i interiors, dins una atmosfera que podia recordar Camps-Ribera o Sisquella. Mai però aquesta artista ha volgut assemblar-se a ningú. Des de la seva exposició a la sala Jaimes del 1962 el seu estil evolucionà cap a un expressionisme personal, centrat en la figura femenina, de rostres imprecisos i colors forts sovint dissonants que alternen amb negres intensos. Sense imitar formalment Pidelaserra i la seva obra orgullosament difícil de l’època d’Els vençuts, ella també defuig en la seva obra madura l’harmonia de la seva etapa de joventut, per buscar una expressivitat estranya. Des d’aquell any sovint en les seves exposicions, a part de pintura hi presentà vitralls.
Prop d’una vintena d’anys després, sense deixar de banda el seu llenguatge anterior, no es tancà a visions més líriques amb intervenció d’elements florals, la major part de les vegades encara amb la figura de la dona com a centre, però normalment en una mena de síntesi ben peculiar entre figuració i abstracció.

Al llarg de la seva vida ha fet nombroses exposicions individuals. Segons el DBAC la seva primera exposició va ser a València el 1946, però on més exposà va ser a Barcelona, a on va venir de nena, en tornar la seva família de Chile, que hi tenia una empresa. Va fer exposicions individuals a la Sala Jaimes, Estudi d’Art de Ràdio Barcelona, Sala Rovira, galeria Mayte Muñoz o Estudi Tretze, també a Sitges (Galeria Nueva), Sant Cugat del Vallès (Sala Rusiñol), o al “Forum” d’Altafulla, i participà a diferents col·lectives, entre les quals els esmentats Salons de Maig almenys sis cops entre 1962 i 1969, i als Salons Femenins d’Art Actual, al menys cinc cops entre 1964 i 1971, i també a Alacant i a Soria. Diuen els seus curricula que també exposà a Ginebra (1962), París, Argentina i els Estats Units. Entre els premis que guanyà hi ha el de tema mariner del concurs de Sant Pol de Mar (1966) o el primer premi del VII Saló d’Art de Martorell (1969). El 1993 aparegué una monografia sobre ella, amb un breu text del crític Rafael Manzano, i una selecció de reproduccions de la seva obra des del 1939 al 1993.
En veure que a la guia telefònica encara hi havia el seu nom vaig voler retrobar-la després de tants anys. Ara ja no viu a casa sinó a una residència de la Bonanova, però es manté molt bé, només amb certes llacunes de memòria i, això sí, ja sense fer cap activitat artística.
No conec cap altre pintor català que tingui més de cent anys, i per tant no crec equivocar-me gaire si dic que Teresa Vilarrubias Perarnau és segurament la degana dels nostres pintors. Ningú ho ha tingut en compte, malgrat ser una fita tan insòlita. Per això jo crec que cal urgentment que se li tributi l’homenatge oficial que sens dubte es mereix una artista de tan llarga trajectòria.