La mirada lliure d’una dona a la llum del surrealisme

La Fundació Miró presenta la mirada de Lee Miller (Poughkeepsie, Nova York, 1907-Farley Farm House, near Chiddingly, East Sussex, England, 1977) sobre el moviment surrealista a la Gran Bretanya, en una exposició que al mateix temps rendeix homenatge a l’amistat que Joan Miró va mantenir amb la parella Roland Penrose, pintor, impulsor de l’ICA londinenc i en el seu dia patró de la Fundació, i Lee Miller, fotògrafa, model i reportera, una de les dones creadores més brillants que ha donat el segle XX.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya
Fundació Joan Miró
Parc de Montjuïc. Barcelona
Fins al 20 de gener de 2018

Produïda per The Hepworh Wakefield i comissariada per Eleanor Clayton, amb la col·laboració de Martina Millà, Teresa Montaner i Sonia Villegas, de l’equip curatorial de la Fundació Miró, s’ha tingut accés als arxius de la fotògrafa i l’ajut de la família ha estat bàsic per establir els lligams de Miller amb els seus companys de generació i amb els esdeveniments primordials del surrealisme britànic.

Certament, el surrealisme és parisenc. La capital francesa va desvetllar un dels moviments literaris i plàstics més perdurables i de ressò universal del segle XX, avui encara amb episodis o lectures per descobrir. La fotografia de Lee Miller guia i condueix el relat de la creació surrealista de l’escena britànica des dels primers anys 30 del segle XX i fins poc després de la Segona Guerra Mundial. Mostra una creadora sensible en els camps de l’art i la moda, on era apreciada com a model per la seva gran bellesa, però també va ser una dona amb un caràcter rebel i un temperament que celebra constantment la vida i la llibertat. Així, la podem veure posant com a model de moda i, anys després, de corresponsal de la Segona Guerra Mundial, fotografiada a la banyera de la casa de Hitler o mostrant-nos les imatges de la destrucció de la Catedral de Colònia.

Tot va començar amb la turmentada relació de Lee Miller amb el fotògraf Man Ray l’any 1929 a París, quan esdevingué ajudant al seu laboratori, i també la seva amant. L’ interès per les ombres, els objectes i instruments del taller i les parts del cos, vistes com a fragment independent de la seva identitat, va donar lloc a la sèrie de les Anatomies, en què el cos no identificat de Lee Miller adquireix nous significats, com per exemple, un coll estirat pren una connotació fàl·lica. L’altra anècdota a assenyalar és la troballa de la “solarització” o aura en el contorn de cossos i objectes que per un error de laboratori es va convertir en un descobriments estètic compartit entre Lee Miller i Man Ray. Alguna cosa pujava per la cama de Lee i en obrir sobtadament el llum les fotos que s’estaven revelant van quedar tocades per aquesta aurèola. Les mans, els guants, els maniquins, però sobretot les mans, van ser d’interès compartit per ambdós, fins al punt que l’obra de Lee Miller Mà tocant el cel (1931) podria haver influït en l’obsessió de Man Ray per les mans.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya (I/II) from Fundació Joan Miró, Barcelona on Vimeo.

No es podia passar per alt els dos anys més intensos del surrealisme a la Gran Bretanya, 1936 i 1937. A les New Burlington Galleries de Londres va tenir lloc la Primera Exposició Internacional del Surrealisme, propiciada per Herbert Read, Roland Penrose i David Gascoyne. Els llavis de Lee Miller havien inspirat l’obra À l’heure de l’observatoire-Les Amoureux, que presidia el llindar de la porta al costat de d’altres obres, com paisatges onírics de Tanguy, pintures dels artistes locals Tristan Paul Hillier, Paul Nash o Paul Banting, però també de Picasso, Miró, Maruja Mallo, sense oblidar Giorgio de Chirico, pare i referent del substrat metafísic surrealista. Sorprèn aquí la ben integrada presència d’un artista català com Àngels Planells i, en canvi, la presència de Dalí o Picabia hi és molt ínfima, quan Dalí havia protagonitzat les conferències paral·leles vestit amb una escafandra, per manifestar que la seva obra se submergeix en l’inconscient.

L’any 1937 i després d’haver viscut a El Caire com a conseqüència del seu casament amb l’acabalat home de negocis Aziz Eloui Bey, de qui es divorcia deu anys més tard, recupera el contacte amb els amics europeus i coneix Roland Penrose, que convidarà els seus amics surrealistes a Cornualla i la càmera de Lee Miller en deixarà constància. Aquest any s’estreny el contacte a Mougins entre Paul Élaurd i Nusch, Eileen Agar, E.L.T. Messens, Man Ray i Ady Fidelin, Max Ernst i Leonora Carrington, Picasso i Dora Maar, i Penrose i Miller.

L’exposició Surreal Objects and Poems a la London Gallery el 1937 és l’altre puntal de referència del surrealisme a la Gran Bretanya. N’és protagonista l’objecte, la pertorbació de l’objecte, la combinació surrealista d’objectes dispars, com un telèfon i un llamàntol de Dalí, o la mà de maniquí envoltada d’un braçalet de dents falses de la mateixa Lee Miller. Destaquen els collages inquietants d’Eileen Agar i la visió de l’art que Miller comparteix amb aquesta artista, les pintures de Roland Penrose i la presència de dues pintures magníficament conjuntades de Max Ernst i Leonora Carrington, parella amb qui l’amistat Penrose-Miller s’estreny fins al final de la seva vida, com també amb l’escultor Henry Moore, la presència del qual és notable a l’exposició.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya (II/II) from Fundació Joan Miró, Barcelona on Vimeo.

L’aventura vital de Lee Miller prosseguí en temps de guerra, i la seva mirada es projectà vers els seus efectes com a corresponsal de les edicions britànica i americana de la revista Vogue, entre 1943 i 1945. Seguí les tropes americanes des del desembarcament de Normandia i fins l’alliberament a Saint Malo, fotografiant imatges en ple combat, tot i estar prohibit que les dones periodistes seguissin les tropes. A partir del naixement del seu fill Toni Penrose, abandona l’activitat fotogràfica, tot i que comissaria l’exposició The Wonder and Horror of the Human Head el 1953, dedicada al tema del cap humà al llarg de la història, en què s’endinsà en la imatge publicitària i de moda, que prefigurà la sensibilitat del pop art anglès.

Lee Miller no és una desconeguda a Barcelona. L’any2008 el Museu Picasso presentà l’exposició Lee Miller i Picasso i la Galeria Manuel Barbié Lee Miller, creación y valentía de la mà de Victòria Combalía, que també la inclogué a la mostra Surrealist women and their Connection with Catalonia el 2017 de la Galeria Mayoral.

Lee Miller va viure en la fotografia i en carn pròpia l’alliberament moral i estètic que significà el pensament surrealista, que ella impregnà d’una visió femenina que alterà el model de la dona que és contemplada i mirada per la dona que mira.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.