Salvador Dalí va tenir una gran preocupació per la descomposició de la matèria. Ja durant el període surrealista als anys 20 i 30 del segle XX mostrà un interès per la putrefacció, en pintures com L’ase podrit (1928) o La vaca espectral (c.1928), al mateix temps que sentia una gran fascinació per les explosions i un acusat horror a la mort, que li desvetllà un pronunciat desig d’immortalitat.
Dalí atòmic
CaixaForum Sevilla
Del 24 d’octubre de 2018 al 3 de febrer de 2019
Dalí atòmic és el títol d’una exposició que a través de la pintura Leda atòmica (1947) analitza el pas entre l'”època atòmica” i l’etapa “mística nuclear” del pintor, un projecte de l’Obra Social “la Caixa” i la Fundació Gala-Salvador Dalí, comissariada per Carme Ruiz, conservadora en cap de les col·leccions de la Fundació Gala-Salvador Dalí, que es pot veure al CaixaForum de Sevilla.
L’any1940 Dalí i Gala s’instal·len als EUA fugitius de la Segona Guerra Mundial. Primer a Hampton Manor, la residència de Caresse Crosby, a Virgínia, on escriu La vida secreta de Salvador Dalí, construcció de la seva autobiografia, que publica el 1942. Després, alternen la seva residència entre Nova York i Monterrey, a Califòrnia, fins el 1948, any del seu retorn a Portlligat. Amèrica serà la terra on se sent lliure, un país “jove, verge i sense drama”, en paraules de Dalí. A Monterrey sent a prop el mar i la nostàlgia del seu estimat Cadaqués es més suportable.
Amèrica significà l’allunyament definitiu de l’adoctrinament d’André Breton als artistes surrealistes, moviment del qual Dalí ja havia estat expulsat i el triomf de Dalí en una Amèrica construïda per enginyers i empresaris rics que li donaren el seu suport incondicional, convertint-lo en l’Avida Dollars, anagrama amb què Breton el batejà. Mentrestant, la capital de l’art mundial es traslladà de París a Nova York.
Però hi ha un fet que trasbalsa Dalí i que reviu la seva fascinació per la discontinuïtat de la matèria, la por a la mort i el desig d’immortalitat. Les explosions de Hiroshima i Nagasaki respectivament: “L’explosió atòmica em va estremir sísmicament. Des d’aquell moment, l’àtom va ser el meu tema preferit. Molts dels paisatges pintats en aquest període mostren la por que vaig experimentar amb la notícia d’aquella explosió”.
Dalí ja havia exposat a la Julien Levy Gallery de Nova York als anys 30 i havia creat un original Pavelló de Venus amb maniquins de carn i os a la Fira Internacional de Nova York de 1939, que anuncia l’afermament del caràcter performàtic del temperament dalinià. Però els nous temps demanen noves idees i originalitats. Si el surrealisme de Breton havia volgut ser científic, Dalí abandonà el credo bretonià però no l’interès científic. La descoberta de l’àtom i la fisió nuclear el fascinà. El diari que inventa, el Dalí News (1945) per a glòria d’ ell mateix es farà ressò d’aquest interès: “L’era atòmica serà com els somnis de Dalí”.
Així, pinta alguns llenços sense equívoc possible: Idil·li atòmic i urànic melancòlic (1945), Les tres efígies de Bikini (1947), i d’ara en endavant diverses pintures que mostraran el pas del surrealisme freudià a un classicisme místic, on la descomposició de la matèria pren un caire nuclear, en una unió mística entre ciència i religió, que derivarà en el seu “Manifest místic” (1951). Al mateix temps retorna als clàssics del Renaixement, a Leonardo da Vinci i Rafael, i escriu el seu propi tractat de pintura: 50 Secrets màgics per a pintar (1951). Un llibre divertit i fascinant, amb solucions màgiques, aparentment poc serioses, però molt efectives. Dalí ha consolidat la seva autobiografia amb Vida secreta però es vol consolidar com un pintor clàssic. Els cervells tous esclaten ara en els caps de les madones com a Cap rafaelesc esclatant (1951), Gala Placídia (1950) o Rellotge tou esclatant en 888 partícules després de vint anys d’immobilitat total (c.1954).
Enmig d’aquest canvi de rumb en l’obra de Dalí, Leda atòmica (1947), exposada a la Bignou Gallery de NovaYork, encara inacabada perquè Dalí volia mostrar el seu procés de treball, és clau. El mite de Leda i el cigne el retorna al món grec i sobretot a la iconografia que aquest tema pren en els mestres del Renaixement, com Leonardo i Miquel Àngel. Els originals que aquests pintaren han desaparegut, però la seva imatge ha perviscut gràcies a còpies dels seus ajudants.
Dalí transforma la seva Leda en una Madonna i pren Gala de model. Amb aquesta pintura crea la base de totes les madones que pintarà a partir d’ara sota l’advocació de Rafael i de la Divina proporció de Luca Pacioli, que tant van emprar els renaixentistes i que pren actualitat amb el llibre de Matila Ghyka The Geometry of Art and Life (1946) a qui consulta temes matemàtics a l’hora de pintar.
Leda atòmica és analitzada aquí de forma monogràfica amb 90 peces entre pintures, dibuixos, fotografies i documents. Pren gran rellevància la relació de la pintura amb la fotografia i podríem dir que obre una seqüència de pintures en que Gala és la Madona de Portlligat en les versions de 1949 i 1950, i l’Assumpta Corpuscularia Lapislazulina (1952). Una altra pintura de títol llarg mostra Dalí agenollat i extasiat davant corpúsculs entre els quals s’hi pot veure el rostre de Gala-Leda: Dalí, nu, contemplant extasiat cinc cossos regulars metamorfosats en corpúsculs en els quals de sobte apareix la “Leda” de Leonardo, cromosomatitzada per la cara de Gala, c.1954.
Altres madonnes no contemplen el rostre de Gala, sinó directament una Madonna de Rafael, és el cas Gala Placídia (1952) o de la Madonne à l’oreille o Madonna Sixtina (1958), que reprodueix la Madonna Sixtina de Rafael a dins d’una imatge ampliada de premsa de l’orella del Papa Joan XXIII. De lluny, s’aprecia només una quadrícula pintura abstracta, de prop, és visible la imatge de la Madonna i nen de Rafael.
Aquest període atòmic obre les portes a pintures impactants derivades del xoc que li produeixen les explosions nuclears de 1945, el consolida a Leda atòmica i prossegueix entre dos manifestos importants: el Manifest místic (1951) i el Manifest antimatèria (1958), que presenta a la Carstairs Gallery de NovaYork on reflecteix el maridatge entre art, ciència i religió: “Si els físics estan produint l’antimatèria, deixeu que sigui permès de pintar-la als pintors, ja especialistes en àngels. En el període surrealista jo volia crear la iconografia del món interior -el món de les coses meravelloses, del meu pare Freud. Vaig triomfar fent-ho. Avui el món exterior -el dels físics- ha transcendit el de la psicologia. El meu pare avui és el Dr. Heisenberg. És amb pi mesons el més gelatinós i indeterminat dels neutrins que jo vull pintar la bellesa dels àngels i la realitat.”
