Que la historiografia ha maltractat a alguns artistes, no és cap secret, i que dins aquest conjunt les dones hagin quedat en un segon pla, tampoc. Ha costat que moltes d’elles hagin estat reconegudes sense necessitat de vincular-les al company sentimental o al cognom de família, i ha costat molt més començar a recuperar la figura d’aquelles que no pertanyen als marges del mainstream museístic.
De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya
Museu d’Art de Girona
Pujada de la Catedral, 12, Girona.
Del 24 de novembre de 2018 al 23 d’abril de 2019.
Una d’aquestes figures és la pintora Mela Mutermilch (Varsòvia, 1876 – París, 1967). L’any 1993, amb motiu de l’Any Miró i de l’exposició Miró-Dalmau-Gasch. L’aventura per l’art modern, 1918-1937, al Centre d’Art Santa Mònica, Pilar Parcerisas rescata el retrat que aquesta pintora feu l’any 1911 del galerista Dalmau per mostrar-lo. L’any 2014 la pintura fou recuperada novament dels magatzems del Museu Nacional de Catalunya i aquesta obra ocupa actualment un lloc a les sales del museu, ampliant el discurs de la història de l’art al nostre país, un exercici que l’any 1994 ja va realitzar Mercè Doñate a les Sales Municipals de l’Ajuntament de Girona, reivindicant a Mela Mutermilch (“Mela Muter” com signava ella) i la irrupció de la seva presència a la ciutat de Girona amb una extraordinària retrospectiva.
Ara, i després de resseguir durant anys les passes de Mela Muter a través dels seus Souvenirs, Glòria Bosch i Susanna Portell, juntament amb la col·laboració de l’historiador de l’art Artur Tanikowski, retornen la pintora polonesa a la ciutat de Girona amb la mostra De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya, que es podrà visitar a les sales principals del Museu d’Art de Girona. Una seixantena d’obres, moltes de les quals procedeixen de la col·lecció de Marya Nawrocka-Teodorczyk[1], resegueixen la presència dels polonesos (fent incidència en la figura de Mela, doncs és ella qui els “porta” a Catalunya) en el panorama artístic català de principis del segle XX. No només estem parlant doncs de la recuperació d’una única artista, sinó de molts, així com de les “altres” xarxes internacionals que Catalunya mantingué en un moment on l’epicentre del món artístic -i per tant destinació obligatòria de tants i tants artistes- era París.
De fet, és el “viatge” el que canvia la visió de Mela. La pulsió de la descoberta i la disconformitat la duen a deixar una vida acomodada a Polònia i a marxar per cursar estudis d’art a París, on també participà de l’efervescent vida intel·lectual de la ciutat amb aquells que, com ella, volien estar en aquell racó de món on succeïa tot. És encara l’any 1901 i queda molt camí per fer, molt de dolor, relacions trencades, pèrdues i distàncies que marcaran el camí de llibertat que tant anhela.[2]
Barcelona: Dalmau, Les Rambles i “l’expedició” d’artistes polonesos
I entre Varsòvia i París arribà la invitació del galerista Josep Dalmau i Rafel, qui dedicà la primera mostra de la naixent Sala Dalmau a l’obra de Mela. La gran expectació que creà la polonesa dins la societat barcelonina del moment ha quedat reflectida en les cròniques que emfatitzen el seu talent i les seves qualitats tècniques, adjectius que no han quedat desfasats en el temps, però també deixen entreveure el gran impacte que una pintora, sí, una dona, pogués pintar d’“aquella manera”. La coneguda revista Feminal encetà l’article dedicat a la mostra de Mela donant un toc d’atenció a les seves lectores amb una contundent declaració: “Mme. Mela Muterlich, la ferma artista polonesa, ha vingut a donar una gran llissó d’Art a les damiseles barcelonines qui creuen que l’única pintura a la que deuen y poden dedicarse les dònes, es la que fa agrupar en vanos, coixins, gerros y panderetes(…)” [3] També destaquen comentaris que lloen la seva força, el seu ús dinàmic i impressionista del traç i la calidesa dels colors que proporcionen un reflex “(…) contrastado con el gris monocromo de todas las manifestaciones artísticas de nuestra ciudad (…)”[4]. I de la cruesa i l’incòmode reflex de les figures humanes que xoquen en l’espectador, sobretot d’aquelles maternitats que més que tendresa expressen dolor, es valora el vigor expressiu.
I és cert que els personatges de Mela creen cert impacte. Reivindica a través d’ells i la pintura, la pèrdua, el silenci i extreu fortalesa de la debilitat (com en El cec de Girona, 1958). Aquest activisme és el que també la porta a treballar per posicionar el nom de Polònia a una altra esfera i, aprofitant l’èxit de la mostra a la Sala Dalmau i la invitació a tornar a exposar a la mateixa sala un any més tard, organitza la Primera Mostra d’Art Polonès amb aquells artistes polonesos que com ella habitaven a París. Viatjaran tots a Barcelona i Mela, qui no coneixia encara Barcelona (no havia vingut per la primera exposició) queda seduïda pel moviment calidoscòpic de Les Rambles, però també pels petits plaers i detalls com el gust de l’orxata, simpàtica impressió que deixa reflectida en les seves memòries.
Olga Boznanska, Antoine Buzek, Stanislawa Centnerszwer, Józef Makowski o Eugene Zak en són alguns dels noms que l’acompanyen, obres dels quals podem trobar en dues sales de la mostra del Museu d’Art dedicades a remarcar la rellevància que tingué aquesta exposició de l’any 1912 i que destaquen el sentiment de comunitat i pertinença a la terra que tenia Mela.
El viatge de descoberta fins a Girona
De la mateixa que la relació entre Dalmau i Mela no és un encontre estèril, tampoc ho és el pas de l’artista per Girona, focus central de l’exposició. La manera com mira i camina la ciutat, a la qual arriba l’any 1914 després de recórrer diversos indrets d’Espanya -dels quals destaca Toledo “es diria que es l’essència del país sencer” [5] i el País Basc on els “(…) remolins violents, amb fluxos i refluxos que canviaven, no com les aigües mandroses del Mediterrani.” [6]-, fa palesa en la seva obra confessant, inclús, que és a la capital del gironès allà on brollen els seus primers paisatges bons.
Com sempre, la seva mirada se centra en la veritat del paisatge -sobretot dels arbres que viuen i romanen al mateix lloc per dècades i segles-, de les persones que l’habiten i de les construccions que aquestes han ideat i erigit -posant l’ull en finestres i textures-. És segurament la manca d’artifici dels diversos indrets de la ciutat, la seva estranya sobrietat i crua calma, el que fascina a Mela, portant-la a crear una de les obres més vinculants a la ciutat: L’Onyar a Girona (1914), que actualment forma part del fons del Museu d’Art de Girona. Els corrents d’aigua, la irregularitat de les pedres i els colors que emergeixen dels relleus en les façanes de les cases que envolten el riu, emeten una calidesa que no traspua directament de la mateixa ciutat sinó en com Mela la identifica i la viu.
Una ciutat que no li passa desapercebuda, però per la qual ella tampoc ho fa. Les mirades a l’exòtica estrangera, la incomprensió d’una viatgera de les seves característiques creen la confusió -i segurament desaprovació- però sobretot la fascinació per part de la majoria que coneixen el seu gran èxit a Barcelona; un d’ells és Rafael Masó, qui posa a disposició de Mela la Sala Athenea perquè hi pugui exposar; o les trobades amb l’escultor Manolo Hugué, amic de París que retroba a Catalunya, entre molts d’altres.
Però, de Girona, tal com escriu en els seus Souvenirs, en guarda el record de la fonda on s’allotja, del taller improvisat i ple de llum; també de les muralles que mantingueren la ciutat atrinxerada durant la invasió napoleònica; els grups de seminaristes que vestits de negre caminaven, com formigues en formació, pels carrers; la remor dels cafès sovint trencada de manera histriònica per algun desconegut; del gust dels aliments i del mercat, “tots els fruits de la terra, verdures, objectes menuts, terrissa, robes” [7] i com en tot incideix la llum i el color d’un “incomparable sol meridional que brilla gairebé amb insolència sobre el cel d’ultramar” [8].
L’efecte del mediterrani i l’olor de melancolia penetren en la visió de Mela qui s’encarrega, per mitjà de la seva obra, de donar llum a una ciutat que quan arriba troba grisa i aspra. Trobem com durant aquest breu període (només hi estarà dos mesos) ens arriba una producció que reivindica la felicitat de la llibertat que li proporciona el viatge, i que per a nosaltres ha quedat com a testimoni d’un temps, d’un territori, però, també com a lliçó de com la determinació va fer que a principis del segle XX una dona com Mela s’avancés al seu temps. Una herència de la qual la ciutat de Girona, com a ciutat d’acollida per a tantes viatgeres, n’ha de fer bandera.
Els altres viatges: Rilke-Lefebvre, a les Bernardes de Salt
L’aplec d’encontres i casualitats en la vida de Mela Muter ens donaria per escriure, com si es tractés d’una cosmogonia benjaminiana, una obra interminable, però, en aquest cas hi ha dues connexions en la trajectòria vital de l’artista que deixaren una forta empremta per la seva intensitat.
Aquest és el cas de la relació que Mela mantingué amb el poeta Rainer Maria Rilke i amb l’historiador Raymond Lefebvre, un nexe que s’explora en una mostra que, vinculada amb la del Museu d’Art de Girona, es podrà veure al Centre Cultural Les Bernardes.
Glòria Bosch i Susanna Portell, que també s’encarreguen de la curadoria d’aquesta exposició, han reunit un compendi de documentació i obres, que donen constància de la relació de Mela amb aquests dos personatges, posant l’accent de manera molt notòria l’enèrgica i prolífica correspondència que compartia amb ells. A més, s’editaran dos llibres; el primer d’ells, que serà presentat amb motiu de la mostra, du el títol Cartes en la tardor de la vida. En ell s’entrellaça i es fa palesa de la intensa relació de Mela amb Rilke. El segon Je me’n souviens… rescata el testimoni amb Lefevbre.
De tots dos, Mela en farà un retrat, un acte que ens revela part de la intimitat que supura d’aquestes relacions. Una distància que s’escurça mitjançant la correspondència però sobretot per les trobades que manté majoritàriament amb Rilke.
Amb Rilke a banda de cartes, compartia poemes i encontres amb converses interminables, l’admiració mútua i l’amor per les flors -moltes flors, sobretot la rosa, musa de Rilke- i la natura, el paisatge i Toledo. Mela el coneix a través de la seva obra poètica durant el viatge pel País Basc tot i que no va ser fins a l’any 1925, en una trobada a París, quan el trobà en persona. De la poesia de Rilke, Mela en beu una delicadesa i sinceritat espasmòdiques que no es basa en la simple filigrana dels versos sinó que parla amb contundència des d’un racó d’ànima que sembla adormit. I sense saber que ell també ha estat a Toledo com ella més o menys al mateix temps, Rilke es converteix en company de viatge.
Les troballes es succeeixen i les cartes van i venen frenèticament amb alguns períodes de llargues absències. Mela, rep aquesta correspondència com quelcom més que un repositori de informacions i idees, sinó com un regal. Són les cartes blaves de Rilke. Blaves pel color porós del paper i blaves per la tinta amb la que finament la tinta s’escola entre les fibres, creant frases que acaben en llarguíssims i necessaris silencis; pauses que també se’n desprenen de la noció nostàlgica del propi blau. Un color que Rilke associa amb allò més místic, un color emprat des de l’antiguitat fins a la seva contemporaneïtat (des dels frescos de Pompeia fins al mateix Cézanne). Com bé diu Rikle, les cartes amb Mela no són “escriptura, sinó (…) respiració mitjançant la ploma“. I és que la relació Rilke-Mela va més enllà de l’espai físic, de la carta, la respiració que tant necessiten tant l’un com l’altre és l’espai vital que necessiten per seguir viatjant, descobrint, intercanviar, és també l’espai per l’oblit, el dolor, la solitud i el misteri. És, en el fons, l’espai on es troben l’art i la poesia, l’espai humà i tant intangible com extremadament sublim.
Dos anys després, el dos de gener de 1927, Rilke mor.
En el dia de la seva sepultura, Mela envia a Rilke, tot i la seva absència, un ram de roses. Un ram com el que el poeta li portà el primer dia que anà al seu estudi i que dissecat (com una constatació de l’artifici de la vida i d’una fragilitat que ens neguem a acceptar) es conserva al seu arxiu.
***
Breu també és la relació amb Lefebvre, que durà tres anys. Com amb Rilke, l’intercanvi epistolar és continu i intens. Mitjançant aquestes cartes, veiem com es complementen ambdós personatges; semblen gairebé escrites a quatre mans i en elles s’hi denota un continu suport (sobretot per la malaltia de Lefebvre), un intercanvi d’idees sobre pintura, filosofia, però, sobretot, sobre el compromís polític i que ens aproxima a una visió més completa del tipus de militància que Mela practicava i la importància d’aquesta pel seu ritme vital, inclús per a l’execució de la seva pintura.
Anotacions
[1] Foren els pares de Marya Nawrocka-Teodorczyk qui procuraren i salvaren l’obra de Mela a París. Gràcies a aquesta tasca, ha estat possible la preservació fins els nostres dies de gran part de l’obra de Mela Muter.
[2] L’any 1899, Mela contrau matrimoni a Varsòvia amb Michal Mutermilch, de qui hereta el nom. La parella tindrà un fill. Mela dirà que el matrimoni la fa sentir empresonada.
[3] J. R.; “Una artista polonesa a Catalunya” a Feminal, nº 51, 25 de juny de 1911; p. 360.
També destaquen comentaris apareguts en altres mitjans com aquest: “El Saló d’Exposicions ha sigut inaugurat ab una de obres d’una artista polonesa: Mela Mutermilch que viu a París i pinta com un home” a Estàfula, “La senyora Mutermilch y el nou Saló d’Exposicions”, Cu-Cut, any 10, nº 472, 8 de juny de 1911; p. 360
[4] Jordà ; “Arte y Artistas” a La Publicidad, Barcelona, 4 de juny 1911; p. 7.
[5] Mela Muter; Souvenirs, Meli Muter / Archiwum Emigracji, Nicolaus Copernicus University Museum, Torun (Polònia).
[6] Mela Muter; op.cit.
[7] Mela Muter; op.cit.
[8] Mela Muter; op.cit.
